El MACBA acull, fins al setembre, l'exposició PUNK. Els seus rastres en l'art contemporani. Es tracta d'una mostra que ja va passar pel CA2M de Madrid quan el dirigia l'actual director del MACBA, Ferran Barenblit; i que també s'ha exposat a l'Artium de Vitòria i ha de viatjar al Museo Universitario del Chopo, de Mèxic D.F. El comissari de l'exposició, David G. Torres, ha explicat que aquesta exposició era imprescindible, a 40 anys de l'aparició del punk, perquè "El punk és un dels moviments del segle XX que més pòsit ha deixat". En realitat, per a Torres, el punk enllaçaria amb el dadà i amb el surrealisme: seria una expressió de rebuig a la modernitat, un sentiment que periòdicament resorgeix al món de l'art. L'art, així, tindria una relació directa amb la cultura underground.

Art i punk

David G. Torres ha volgut deixar ben clar que aquesta no és una exposició sobre el punk, sinó sobre les conseqüències d'aquest moviment sobre l'art (una reflexió inspirada en el llibre Rastros de carmín, del crític musical Greil Marcus). Argumenta que sovint s'ha subvalorat la relació entre el punk  i l'art modern, i afirma que bona part dels autors que s'han contactat per l'exposició han confessat la influència directa que han rebut d'aquest moviment. Malgrat tot, s'ha volgut dedicar un espai inicial a una mostra general sobre el que va representar el punk, per a aquells que no  el coneguin bé. Torres reconeix, que en el moment en què s'inclou el punk en un museu, se'l torna a matar, perquè el seu lloc és al carrer. Però argumenta que l'actitud derivada d'aquest moviment continua ben viva al món de l'art. 

Trencament des de l'inici

L'exposició s'inicia amb un cub negre de menys de dos metres de costat, obra de João Onofre. Es tracta d'una cambra que es tanca hermèticament, que conté instruments musicals. El dia de la inauguració un grup local s'hi tanca hermèticament i comença a tocar. La qüestió és intentar resistir al màxim en aquell reduït espai. A continuació el visitant passa per una instal·lació de Tere Recarens, Terremoto, en forma de pont fet de taulons, sobre els que es col·loquen taules i prestatges amb objectes fràgils: vasos, plats, ampolles, cendrers i figuretes s'aniran trencant a mesura que els visitants passin a l'exposició. Ja s'ha previst anar reposant els objectes trencats. Potser la llàstima és que al MACBA predominen els visitants poc punks, que recorren la passarel·la amb aire de ballarina per evitar trencar res.

Adaptada a l'entorn

Una de les claus d'aquesta exposició és que es va adaptant als llocs on s'exhibeix. Es reformula en funció del tipus de museu on es col·loca, però a més a més, incorpora artistes locals. Al vestíbul del MACBA s'hi exhibeix NoFuture, el cotxe usat per Jordi Colomer en la seva acció artística, de clara ressonància punk. També es reserva un espai destacat les obres de Marcel·lí Antúnez, ex membre de La Fura dels Baus: l'exposició incorpora una instal·lació de robots musicals que fa vibrar tot l'edifici amb el seu estrèpit. I dins l'exposició també hi ha fotografies de Jordi Benito, dels anys setanta.

Una altra percepció del punk

És indubtable que el punk recorria a la provocació per denunciar el sistema. Però des d'aquesta exposició s'ha volgut combatre alguns estereotips, com el que considera el punk com un moviment masclista. Segons Daniel G. Torres, el punk, més que propugnar la violència, denuncia la violència de la societat (com ho mostren els quadres de Jean-Michel Basquiat, o alguns autorretrats d'artistes colpejats). Una de les obres més espectaculars és, sens dubte, una catifa de DETEXT, feta amb 20.000 bales recollides als carrers de Guatemala: constitueix una denúncia òbvia a la violència. Però també és molt impactant l'obra de Christoph Draeger, en que es reconstrueixen les habitacions on van ser assassinats les víctimes del grup terrorista Setembre Negre durant les Olimpíades de Munich del 1972.

Jean-Michel Basquiat. Beast [Bèstia]. 1983. Acrílic sobre tela. Cortesia de la Col·lecció “La Caixa”. Art Contemporani. © The Estate of Jean-Michel Basquiat | Barcelona, 2015.

Sense silenci

Per uns dies, l'habitual silenci del MACBA quedarà trencat per aquesta exposició. En diverses sales s'hi fa present el soroll, com a eina per a destruir el sistema. En un espai, una gran instal·lació metàl·lica, de Pepo Salazar, reprodueix a tot volum el soroll que fan uns micròfons que s'arrosseguen per terra. Però, a més a més, diversos vídeos reprodueixen música a un volum ensordidor.

La incògnita final

Algunes de les antigues obres que s'exposen al Museu, serien difícilment acceptables avui en dia, quan dos titellaries poden ser acusats d'apologia del terrorisme. Algunes actuacions dels seguidors del punk incloien lloes obertes al terrorisme, a les drogues, a la violència... Unes podrien tenir problemes legals; moltes d'altres escandalitzarien al públic políticament correcte. Si el punk no hagués mort, l'11-S l'hagués matat.

 

Fotografia de portada: Jordi Colomer, NoFuture, 2006, vídeo i cotxe amb lluminós.

Oriol Rodríguez
La botiga de Rob Fleming 'Música de mierda'... llibre genial Oriol Rodríguez