Madrid, 19 d’abril de 1924. Fa 100 anys. Un grup d’inversors molt propers al règim dictatorial de Primo de Rivera creaven la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE). La creació d’aquesta companyia impulsaria, tot seguit, la publicació d’un decret de concessió del monopoli de l’explotació de les comunicacions telefòniques al seu favor, que entraria en vigor quatre mesos més tard (25/08/1924). Però el mercat ja estava esporgat, perquè, des de finals de 1923 (setmanes després del cop d’estat que havia conduït Primo de Rivera al poder) una empresa nord-americana havia ordit una maniobra d’expulsió del mercat de les empreses competidores, la majoria catalanes.
Quin era el paisatge de la telefonia abans del monopoli?
Segons el professor Àngel Calvo, de la Universitat de Barcelona, el 1921 (tres anys abans del decret del monopoli a favor de la CTNE) al conjunt de l’estat espanyol hi havia 60.350 abonats, que representaven 3,7 línies per cada 1.000 habitants (una taxa molt allunyada de la forquilla de 30 a 50 línies per cada 1.000 habitants que presentaven els països escandinaus, Suïssa, Alemanya o la Gran Bretanya). Però la telefonia, a l’estat espanyol, era un negoci en expansió amb una gran expectativa de creixement: s’havia passat dels 1.000 abonats el 1886, als 12.000 a finals del segle XIX, als 23.000 el 1910 i als 60.350 el 1921. Un negoci que es multiplicava cada dècada que passava.
Com estava distribuïda geogràficament la telefonia?
Però la implantació del telèfon no s’havia produït de forma uniforme. Segons l’estudi del professor Calvo, Catalunya, amb més de 20.863 abonats i una taxa de 8,8 línies per cada 1.000 habitants, concentrava el 30% del volum telefònic de l’estat espanyol. Madrid, amb 11.024 línies, i Euskal Herria, amb 9.931 abonats, s’enfilaven fins a un 15%, respectivament. Això volia dir que el 50% dels abonats de l’estat espanyol es concentraven en aquests tres territoris, que, d’altra banda, eren els que presentaven les taxes més elevades dels sectors secundari i terciari de l’economia. Per tant, la implantació del telèfon havia corregut paral·lelament al desenvolupament econòmic.
Com s’havia desenvolupat la telefonia a l’estat espanyol?
Les primeres línies telefòniques peninsulars s’havien instal·lat a Catalunya. Tan sols un any després de la patent de l’invent (Graham Bell, 1876), els enginyers Dalmau (pare i fill) provaven amb èxit les primeres comunicacions telefòniques urbana (que unia la Ciutadella i Montjuïc) i interurbana (que unia Barcelona i Girona). L’èxit d’aquella iniciativa va conduir a la creació de les primeres societats de telefonia peninsulars (1881): les companyies de capital català Sociedad Española de Electricidad (SEE) i Telefonia, Fuerza y Luz Electrica. Segons el professor Calvo, en aquells anys iniciàtics, Barcelona era l’únic epicentre peninsular de telefonia.
La primera expansió
Poc després (1883), el govern espanyol creava una petita xarxa urbana per connectar diversos centres oficials de la capital, que no tindria recorregut. El 1886, el liberal Sagasta, president del govern, autoritzava la venda i l’ampliació de la xarxa (cap al conjunt de la societat) a l’enginyer català Pau Bosch i Barrau (fillastre de l’economista Laureà Figuerola, creador de la pesseta). Bosch i Barrau, amb capital català, va crear la Sociedad de Telefonos de Madrid. Simultàniament, les diputacions de Guipúscoa i de Biscaia, empeses pel vertiginós procés d’industrialització que vivien els seus territoris, promovien la creació i expansió de les seves respectives xarxes telefòniques territorials.
Com funcionava el mercat abans del monopoli?
Durant les darreres dècades del segle XIX i les primeres del segle XX, van aparèixer i desaparèixer diverses empreses privades de telefonia. Les desaparicions serien causades, en alguns casos, per la inviabilitat del seu projecte i en altres, engolides per les que exhibien més múscul comercial i financer. El professor Calvo afirma que la vacil·lant legislació espanyola, que mai va tenir clar si aquell negoci havia de ser de titularitat pública, privada o mixta, que sovint modificava la llei de concessió, i que, sovint, autoritzava o retirava el dret d’explotació a companyies privades únicament per criteris polítics; no va ajudar a consolidar moltes empreses que haurien tingut un llarg recorregut.
Quines empreses operaven abans del monopoli?
A finals de 1923, el paisatge econòmic de la telefonia espanyola estava dominat per diverses companyies, però les més importants eren les quatre de capital català que ja havien expandit les seves línies fora de Catalunya: la Compañia Penínsular de Telefonos (CPT), hereva de la Sociedad Española de Electricidad (resulta curiosa i reveladora, a la vegada, la substitució del gentilici “española” per “peninsular”); la Sociedad General de Telefonia (SGT), hereva de Telefonia, Fuerza y Luz); la Compañia Telefónica de Madrid, hereva de la STM de Bosch i Barrau i controlada per la CPT catalana; i Telefonia del Vallès (que havia engolit la pionera Compañía Balet y Graells).
Què va passar després del cop d’estat de Primo de Rivera?
El professor Calvo explica que poques setmanes després del cop d’estat, arribava a Madrid un personatge nord-americà, anomenat Sousthenes Behn i directiu de la ITT (International Telegraph and Telephone); que havia rebut un encàrrec del govern de Primo de Rivera: unificar l'oferta telefònica del mercat en una sola empresa que seria l’adjudicatària del monopoli de les comunicacions telefòniques a l’estat espanyol. Behn, va obtenir un crèdit multimilionari dels bancs Urquijo i Hispano Americano (els seus directius havien donat suport entusiàstic al cop d’estat de Primo de Rivera), que li va permetre iniciar l’encàrrec.
Què més va passar després del cop d’estat de Primo de Rivera?
Amb aquell privilegiat finançament, Behn va comprar grans paquets d’accions de les companyies privades que obstaculitzaven el seu projecte. És a dir, les va sotmetre a una pràctica que contemporàniament coneixem com a OPA hostil. Una vegada va tenir el control d’aquelles societats, va iniciar la maniobra de desballestament i absorció, que es precipitaria quan, uns mesos després d’iniciar l’encàrrec, els “amics” de Primo de Rivera posaven en circulació el vehicle per completar la maniobra: la CTNE (19/04/1924). Cinc mesos més tard (25/08/1924), el govern de Primo de Rivera promulgava la llei del monopoli i tancava definitivament el cercle.
El monopoli de la CTNE
Entre 1924 (creació) i 1945 (nacionalització decretada pel règim franquista), la CTNE, va ser un monopoli privat concebut per ser explotat per empresaris molt propers al poder. En aquesta història, sorprèn que Primo de Rivera, que en el seu particular viatge al poder havia rebut el suport d’una part important de la burgesia catalana, confiés el seu projecte a un directiu i a una empresa nord-americana (no oblidem que la humiliació espanyola a la Guerra de Cuba,1898, encara aixecava polseguera). Si més no, aquesta història explica la tradicional hostilitat del poder espanyol cap a l'empresariat català. Tant si aquest li balla l’aigua com si li canta les quaranta. Abans americans, alemanys o el que sigui, que catalans.