La veia cada matí a la piscina. Jo arribava aviat amb els meus pares, feina un parell de capbussons, intentava practicar la tombarella cap enrere dins de l'aigua, empassava clor sense parar, com si fos el meu segon esmorzar i, quan ella sortia del vestuari, tan ràpid com podia, però intentant passar inadvertit, tornava a la tovallola i em refugiava darrere d'algun llibre que no llegia. Ella sempre es tirava de cap. Gairebé no esquitxava aigua. Sortia per un costat, sense utilitzar les escales. S'eixugava el cabell decantant el cap, fent-se una bola rossa que premsava cap a dalt fins i escórrer-lo del tot, després es posava una samarreta Rip Curl i marxava. Llavors jo podia tornar a l'aigua, a continuar omplint-me els pulmons de clor.

Tres vegades per setmana hi havia discoteca al càmping. Era a la mateixa placeta on a la tarda es jugava al bingo. La discoteca no eren més que quatre fanalets, molts nens menjant polos i els animadors ballant entre ells. Els altaveus sonaven a llauna de conserves, capaven els aguts i feien rugir els greus com tubs d'escapament de motos trucades. Era igual. Boom, boom, boom, boom. I want you in my room i ella, una de les animadores, vestida tot l'estiu amb la seva samarreta Rip Curl, com si fos el personatge d'una sèrie, perquè així em resultés més fàcil reconèixer-la, llançava el puny a dalt amb els seus diverses vegades durant la tornada. Tots feien amb la boca el boom, posant morrets. No sonava menys de tres vegades per sessió.

Tenia nou anys, ni punyetera idea d'anglès i menys de l'amor. No sabia què era boom, ni que després deia alguna cosa d'estar en una habitació, en una habitació i fent què? Però jo també posava boqueta de pinyó quan sonava boom. La posava per dins. Per si em veien; no em podia permetre que els grans em veiessin amb els ulls tancats, en èxtasi, en el tema. Bum, bum, buuum... –em repetia– I guanyu in mai rum.

Em vaig passar tot l'estiu amb aquesta cançó al cap. L'any següent ella devia trobar una altra feina d'estiu, no la vaig tornar a veure. Però la cançó continuava sonant. A l'altre, igual. I així fins que, amb catorze, i ja amb el meu grup d'assidus al càmping, i mentre els nostres pares bevien a la parcel·la, ja vaig començar a fer el boom de forma explícita. Boom, no bum. Va ser la meva primera cançó lleugera i de tilín. No l'última: Summercat (Billie the Vision and the Dancers, 2004), La bicicleta (Carlos Vives i Shakira, 2016)... Tots els meus amors adolescents estan patrocinats per una cançó de merda.

Tots els meus amors adolescents estan patrocinats per una cançó de merda

Amb el temps he après a perdonar les cançons de l'estiu, a entendre que són records i, per tant, músiques de comunió. Es pot fer bandera d'elles. Això sí, al teu nebot, no li passes ni una: canta Despacito (Luis Fonsi), el mires amb cara rara. I t'oblides de tu mateix i la teva boqueta de pinyó amb un tema eurodance que es va publicar a l'octubre, no va triomfar fins al juny i la lletra de la qual conclou amb un saberut "vull un doble boom".

Actualment hi ha més de 3.000 gèneres musicals classificats a Spotify. Cada any, molts d'ells muten, canvien o, en el pitjor dels casos, moren. Desapareixen. "De vegades eliminem gèneres o els reanomenem o els fusionem", explicava en una entrevista el responsable de la plataforma de l'esmentada tasca. Si tots els gèneres moren, per què la cançó de l'estiu resisteix? Perquè no ho és: la cançó de l'estiu no és un gènere, no és una categoria. Per això no caduca, ni ho farà, per això aguanta, com les paneroles en l'extinció nuclear. Perquè el hit estival és una emoció associada al millor moment de l'any capitalista: les vacances. I això és així per a un nen que encara dos mesos d'albir sense escola i també per a un adult i les seves –amb sort– tres setmanes de vermell gamba a Llançà.

La cançó de l'estiu no ha de tenir un ritme concret, ni una temàtica determinada. Encara que és cert que hi ha una sèrie de patrons musicals que s'han repetit al llarg de la història —frases curtes i enganxoses, El tiburón (Henry Méndez, 1993); homenatges costumistes a objectes pixapins, La barbacoa (Georgie Dann, 1994); o a les festes, com Quiero bailar toda la noche (Sonia i Selena, 2001)— no és menys cert que aquesta lògica s'ha subvertit cada vegada més en els últims anys. Aquest mateix curs competeixen a la porra el rap marcià Quédate de Quevedo i Bizarrap, As it was (Harry Styles), la banda sonora de Stranger Things, Running Up That Hill (Kate Bush, ¡1985!) o la preferida de TikTok, Despechá (Rosalía). I encara així, per variants que admeti el tema estival de la temporada, només hi ha una cosa clara: sobreviurà. Perquè el fresquet nocturn, els pantalons curts i el primer amor de càmping són imbatibles.