Els mestre del cinema de terror John Carpenter, “la cosa” més gran de la primera jornada del Primavera Sound 

Algú ha de fer la feina bruta, i enguany, la de posar les primeres notes al Primavera Sound, li ha tocat a Autumn Comets. Un sol que queia com si la capa d’ozó hagués desaparegut definitivament, no és el millor embolcall climàtic per gaudir del seu shoegazing. Els madrilenys, però, han tirat endavant la seva mitja hora de concert focalitzada en el seu últim llarg, We are here / You are not (2015). 

Procedent dels psicodèlics Shake, fa temps que el valencià establert a Barcelona Alberto Montero camina en solitari. Aquesta tarda presentava el seu darrer àlbum, Arco Mediterráneo (2015), on es revela com una mena de Joan Manuel Serrat de l’indie pop. Senzillesa volàtil, elegància etèria, una delícia d’actuació sorprenentment liquidada amb una versió del “Smooth Operator” de Sade. 

Els ianquis que es dediquen això de fer sonar una guitarra tenen alguna cosa d’especial. Potser és quelcom tan banal com el posat o les pintes que es gasten, però els veus allà a l’escenari i et transmeten un no-sé-què que et fa creure que no et fallaran. Evidentment, Cass McCombs ha ofert un moooolt bon concert. Hiperactiu, a inicis d’aquest any el californià, cantautor entroncat amb referents com Tom Waits i Wilco, s’associava als seus col·legues de Beachwood Sparks per formar Skiffle Players. Un projecte amb què han publicat el recomanable Skifflin' Skiffle Players (2016). Al Primavera, però, McCombs venia amb novetat sota el braç, aquest Mangy Love (2016) que està previst que aparegui el pròxim mes d’agost. Pel que ha revelat, el seu nou repertori continua el camí del rock i el folk amb divagacions psicodèliques, però ara amb suggeridors flirtejos amb el soul. 

Però si parlem de soul, James Hunter… IS THE MAN. Va néixer a Colchester però estic convençut que la seva ànima la van modelar a la factoria Motown. L’anglès s’ha erigit en el mestre de cerimònies d’una litúrgia on s’han manifestat els esperits d’Otis Redding, Wilson Pickett i Sam Cooke. Van Morrison va afirmar que Hunter és “un dels secrets millors guardats del rhythm and blues i el soul britànic”. I no seré jo qui dugui la contrària al Lleó de Belfast.

No, Destroyer no és una demolidora banda de death metal, sinó el projecte unipersonal de gràcil alt rock del canadenc Dan Bejar. El paio fa ben bé un parell de dècades que ve creant progressions d’acords, però ha estat en els darrers anys i gràcies a àlbums com Kaputt (2011) i, molt especialment, l’últim Poison Season (2015), que ha assolit el seu zenit creatiu. Sobre l’escenari Ray-ban, m’ha fet pensar en una recreació “fofisana” de Bruce Springsteen, versió afligidament indie (i sense marcar les venes del coll quan canta) del Boss.

No sé com he acabat veient a Suuns, perquè he d’admetre que no els coneixia. I de la ignorància a convertir-se en una de les meves noves bandes favorites. Els canadencs són com uns Sonic Youth amb trepadores, uns Yo La Tengo amb impulsos autodestructius. El seu és el revers fosc de l’art rock. I això sempre és temptador. 

Les llums de l’escenari filtrades a través del gel sec semblaven flamarades. Il·lusió òptica ideal per a un concert d’Explosions in the Sky. Prohoms del rock instrumental, el seu llenguatge averbal és un maremàgnum emotiu que es balanceja entre la tempesta decibèlica més violenta i la pausa tensa per acabar esclatant en un paisatge fascinantment bell. Jo he tancat els ulls i m’he deixat dur. Brutals.  

“Horror movies will live forever”, ha assegurat John Carpenter, gran mestre del cinema de terror, abans d’interpretar el tema central de la banda sonora de Halloween. Ancorat al bell mig de l’escenari, rere el seu sintetitzador. Sense deixar de mastegar xiclet, amb un posat simpàticament desafiant. Envoltat d’una banda on destacaven el seu fill Cory als teclats i Daniel Davies, fill de Dave Davies dels Kinks, a la guitarra; el realitzador nord-americà ha anat descobrint els temes dels seus dos discos Lost Themes (2015) i Lost Themes II (2015), entremesclats amb composicions, pròpies o alienes, d’alguns dels seus films més populars, com In the Mouth of Madness (1994) o la peça introductòria de The Thing firmada pel geni Ennio Morricone. VHS Sound amb tendència al rock progressiu sintetitzat; com la seva obra en el món del setè art, el concert de John Carpenter ha sigut una experiència endiabladament exquisida. La cosa més gran que ha passat en aquesta primera jornada (oficial) del Primavera Sound. “I just want to say one thing. Please drive home safely. Christine is out there”, ha avisat Carpenter (fent referència a un dels seus títols de més èxit) abans de deixar l’escenari. Amb una advertència com aquesta, millor recollir-se fins demà.