Els personatges d’una notícia acostumen a tenir una vida efímera. El periodisme s’interessa per la carcassa de les històries, aprofitant-te tot el morbo per, finalment, quan el públic ja ha decidit que en té prou, deixar els seus personatges en l’oblit. La Sala Versus Glòries acull, des del 18 d’octubre i fins al 12 de novembre, l’obra Pols de diamant, un muntatge que, partint d’un fet real -que en el seu moment va generar un gran impacte mediàtic-, combina elements de ficció, amb la voluntat de commoure l’espectador, amb una història d’amor entre dos homes que es veu travessada per les conseqüències d’una denúncia per agressió sexual. L’obra parteix d’aquella notícia per tal de moure en l’espectador un sentiment d’empatia cap al principal protagonista de la història, un jove que, per combatre l’estigma, decideix mentir.

Pols de diamant Miquel Muñoz
Dafnis Bladuz, Nelson Valente i Albert Salazar a la Sala Versus Glòries. Foto: Miquel Muñoz

L’autor de l’obra, Pau Coya, s’ha inspirat en el cas real d’una denúncia per agressió sexual suposadament per homofòbia. “Basant-se en el material de la denúncia construeix una història d’amor, a més del fet social que representa”, explica a ElNacional.cat el director del muntatge, Nelson Valente. La narrativa al voltant de les agressions sexuals no és aliena a Valente, un director que ve de dirigir la versió argentina de Jauría, l’obra de teatre documental de Jordi Casanovas, basada en el cas de la violació múltiple de La Manada. Si bé el cas de Jauría correspon estrictament als paràmetres del teatre documental, a Pols de diamant, l’autor ha fet un híbrid que barreja realitat i ficció.

Acostar l'espectador emocionalment al protagonista

Un dels objectius de fer aquesta barreja és la necessitat de construir una obra que permeti acostar l’espectador emocionalment a la història. Ara bé, els fets s’expliquen de forma objectiva, “sense maniqueismes cap a un costat o un altre”. L’obra, però, introdueix la història d’amor com a element de ficció que permet “empatitzar molt amb el personatge, molt més del que podríem fer-ho en la vida real”. Aquí és on, assenyala Valente, “el teatre et permet posar la lupa que et fa veure el personatge des d’un altre punt de vista”, transcendint aquella existència efímera que li reserven els titulars de premsa.

Pols de diamant Miquel Muñoz
Nelson Valente. Foto: Miquel Muñoz

Nelson Valente dirigeix en aquesta ocasió els actors Dafnis Balduz i Albert Salazar. Salazar encarna el personatge del noi que presenta la denúncia per presumpta agressió homòfoba mentre que Balduz assumeix el repte d’interpretar la resta de personatges que desfilen per l’obra. “És un desafiament tenir un relat construït d’aquesta manera, com també com fer que els diferents espais on passa l’obra cohabitin en una sola escenografia, mantenir el ritme, que sigui un material que commogui i l’espectador no s’ho miri com un material periodístic i que se senti interessat per la sort del personatge”.

Una història universal

Dafnis Balduz té en aquest muntatge el paper d’actor coral amb diversos personatges. “Un caramel enverinat”, diu en conversa amb ElNacional.cat, perquè l’obliga “en poc temps a donar un ventall gran de maneres de fer”. Això pot resultar, pel que fa a actuació, una “trampa” per la necessitat de diferenciar personatges, “perquè s’entengui i que no hi hagi molt d’artifici en la construcció del personatge”. Per Balduz, Pols de diamant és sobretot la història d’amor entre dues persones que, en el moment que fan match, es troben envoltades per les brutals conseqüències d’una violació múltiple. L’actor ressalta que l’obra tracta també sobre “les possibilitats de construir amb algú altre una relació, dificultats que són paleses tant en el món LGBTI com en l’hetero”.

Pols de diamant Miquel Muñoz
Dafnis Balduz i Albert Salazar. Foto: Miquel Muñoz

Al costat de Balduz, Albert Salazar entoma el repte de representar el paper del jove que denuncia l’agressió sexual múltiple. En tractar-se d’un cas real l’actor sent una responsabilitat extra per aproximar-se al màxim a allò que havia sentit el personatge. Salazar procura humanitzar-lo amb l’objectiu que l’obra persegueix d’aconseguir que l’espectador empatitzi amb un personatge que es veu portat al límit: “Es destapava la veritat i ell no podia escollir quan explicar-la i com explicar-la: la societat i l’agressió el posa davant el precipici i l’obliga a saltar”.