Ens fem grans i no ens n’adonem. O sí. Ho dic perquè la setmana passada ens despertàvem amb una notícia que fa cert respecte: ja han passat 20 anys des que ballàvem La Tanga a ritme de Lopes i Ramon a la platja de la Barceloneta. Oju. Es compleixen dues dècades d’un capítol històric de Plats Bruts, un dels més recordats, dels més ballats, dels més imitats i, perquè no, potser també dels més riguts. Però a banda del síncope inicial per fer tangible que ja no tenim quinze anys, en veure-ho vaig pensar una cosa que em sembla fortíssima: que conec gent, molta gent, que encara llavors no havia nascut i que se sap tots els gags de pe a pa. Això no passa amb les coetànies Jet Lag o Majoria absoluta, que són mítiques però no han sobrepassat la friki-frontera generacional. Què té Plats Bruts per ser absolutament transversal i atemporal?

El drama de viure sol i de la precarització laboral ja es veia a Plats Bruts a finals dels 90. / TV3

És difícil analitzar una sitcom que t’agrada i que, a sobre, l’últim que busca és que et marginis al racó de pensar mentre et dones cops contra la paret i lamentes la teva merda de vida. Tots estarem d’acord que s’allunya de qüestionaments existencials i filosòfics per anar al riure fàcil i banal, per fer que no pensem en res. Però si rasquem una mica, la sèrie de TV3 és una de les peces més reflexives que ha programat la pública: ho fa poc a poc, subtilment i sense parar-hi massa atenció, com s’inoculen i calen les millors idees. I per això ens fascina. Perquè, en el fons, Plats Bruts és una radiografia brutal dels autèntics drames socials que continuem vivint molts anys després.

Tinc 30 anys i comparteixo pis

Tens feina i més de trenta, però has de conviure en un pis de mala mort perquè no pots permetre’t un lloguer tu sol. Et sona? Ja passava a principis dels 2000 quan en Lopes, amb 34 anys s’havia de conformar amb un pis de 50 metres quadrats - que val, tenia més llum que Lloret, però l'havia de compartir amb un ex alumne seu de l’esplai. Si ho veiem amb els ulls de la crisi de l’habitatge que hem de suportar avui, la cosa és per plorar. Per aquell pis a ple Eixample de dues habitacions, balcó i safareig a ple Eixample es pacten 55.000 pessetes mensuals (uns 350 euros) - i 90.000 (540€) quan arriba el desvergonyiment d’en David. Això últim és el que avui costa una habitació a qualsevol barri de Barcelona i, si m'apures, també pisos igual de petits que la caseta de fusta okupada per l'Emma i en Marujito. I així anem: mentre la mitjana de sous flueix entre aigües mileuristes i s’està destinant més d’un 40% del salari mensual per pagar els lloguers, la regularització dels preus està estancada i no serveix, gairebé, per res. 

Tinc classisme, picarols i rics del cagar

En David Güell és l’al·legoria del capitalisme, el neoliberalisme i el morro. La desigualtat de classes existeix per gent com ell, que amb un riure contagiós i un feix de bitllets a la butxaca aconsegueixen el que volen. En David no només té molts calers, sinó que li surt l’ego per les orelles i presumeix davant tothom amb una cara al·lucinant del que té i del que no – com l’inexistent talent per ser actor, que també soluciona a cop de talonari. Soc ric del cagar, diu sempre, i li és igual que al seu voltant les persones no arribin a final de mes. Igual que les entitats bancàries miren cap un altre costat davant els desnonaments de milers de famílies que no tenen res. I la Carbonell rentant-li els picarols ja és el súmmum del classisme.

Una radiografia transversal a moltes generacions. / TV3

Tinc comentaris homòfobs camuflats de simpatia

Floreta. Això és l’insult més repetit per en Ramon, un personatge que cau bé a tothom però que no para de mostrar els prejudicis i estigmes que patia la comunitat gai a finals dels 90 – i que continuen apallissant i assassinant avui. Evidentment, en Ramon no té un objectiu macabre quan es refereix a l’homosexualitat d’en Pol, però la seva naturalització per mofar-se de la vida privada d’algú altre fomenta aquests comentaris homòfobs i dificulta que les persones homosexuals puguin trobar espais segurs i de cura. Hi ha molta penya que fa anar el maricón, el bujarra o la marimacho d’una manera escandalosa i sí, el llenguatge s'ha de canviar. Encara ara.

Tinc por de fer-me gran i quedar-me sola

Havíeu escoltat parlar de la gerascofòbia? És la fòbia irracional a envellir, a ser descartada per la societat i etiquetada d’inútil i poc vàlida. Una por reforçada per la poca importància que es dona a la tercera edat (abans de la pandèmia, qui hi pensava?). Al Capítol 66: Tinc piu-piu, la Iaia està amoïnada perquè no entén l’argot juvenil i en vol aprendre, deixant un dels millors gags que es recorden, amb l’espectacular xupa’m el mondongo que li deixa anar a en David; i al Capítol 62: Tinc tota la vida per endavant, l’Oriol - el pare d’en Lopes - es jubila i acaba patint d’estrés per l’acumulació d’activitats que comença a fer. Dues cares d’una mateixa moneda i que desemboquen al mateix lloc: com fer-se visibles quan, pel món, ja no vals per res.

Tinc Ràdio Bofarull, la precarització que no vull

Ja ho sabia en Lopes quan plorava a Ràdio Bofarull que el món del periodisme no era cosa fàcil. El que encara no sabia era que poc després arribaria una crisi econòmica global, una brutal revolució digital i una caiguda del paper que obligaria a centenars de mitjans de comunicació a baixar la persiana. I que els contractes basura, lluny de millorar, es coronarien com l’embrió dels ERO i de totes aquestes sigles que s’han inventat els de dalt per dir que ens volen fotre al carrer. La sobre explotació laboral per part de les Mercedes del món (dels Mercedes, recordem el sostre de vidre) com a forma per dir-nos que ens ho hem de currar fort per arribar on volem; que hem de saber fer de tot, també operar un ronyó o arreglar el cotxe. I que, si no ens agrada, ja sabem on està la porta. Ho tenim ben cardat.                                            

Tinc un rifle contra el masclisme

Quan encara no s’estilava això d’etiquetar a les dones de feminazis, la Carbonell acollonia a tothom carregant el rifle i explicant batalletes sobre la seva superioritat humana. Ho podem llegir com un absolut empoderament, però també com la metàfora perfecta d’una condemna de gènere. Ella, assistenta de dia i presidenta de l’Associació Catalana d’Amics del Rifle de nit, sempre deia que no van deixar-li fer el servei militar per ser massa violenta. Però no perquè fos una dona en un territori d’homes. I sempre li hem comprat aquest discurs perquè la Conxita Carbonell s’allunyava de la figura de bona dona de l’imaginari col·lectiu pre-modern i post-franquista. I aquesta volta de truita és rodona per veure que el masclisme, a Plats Bruts, hi era. Una dona intel·ligent i amb les idees clares que, passada la seixantena, li frega els pebrots a un malcriat de classe alta – segurament per tenir una pensió digna quan es jubili. Què més podem demanar les dones?