Posem-nos en situació. Estiu, diumenge, dues del migdia, un sol que bufeteja i una calor que espanta. L’ombra d'un arbre, un tendal o un para-sol dibuixa un petit paradís d’un metre de diàmetre en el qual la resta del món no importa, però de sobte una pregunta ho fa saltar tot pels aires: “què dinarem, avui?”. És aleshores quan el pollastre a l’ast apareix en joc, gairebé de manera conceptual o fins i tot onírica, per salvar el migdia. Per sort, però, no és cap somni: en alguna banda, més a prop que lluny, una rostisseria està cuinant allò que ens salvarà el dinar, que com tu també saps, és la manera més eficaç de salvar la felicitat.
Gravat del segle XIV amb dos simpàtics rostissers cuinant uns pollastres a l'ast que fan venir salivera.
Un plaer culpable (que no prohibit)
Hi ha alguna cosa eròtica en l’acte de menjar pollastre a l’ast amb els dits. Evidentment l’afirmació pot semblar una hipèrbole passada de voltes i ja se sap que a cap taller mecànic del món -en principi- hi ha retalls de revistes amb persones queixalant una cuixa de pollastre, però curiosament l’art del porno i els pollastres a l’ast tenen tres coses en comú: són plaers culpables que tothom accepta haver comès, provoquen una notable excitació i, a més, curiosament la primera documentació il·lustrada o escrita que tenim de totes dues coses ens remet al Renaixement, concretament a dos llibres publicats amb escassos quatre anys de diferència: el Llibre del Coch i I modi (De omnibus Veneris Schematibus).
Un primer pla orgàsmic dels pollastres de la rostisseria La Cresta, a Mata, una de les millors del país. (Rostisseria La Cresta)
Quan es va publicar aquesta mena de Kama Sutra a la italiana, el papa Clement VII va exigir cremar tots els exemplars de la primera edició del llibre. Mai agrairem prou a Gutenberg que la invenció de la imprempta signifiqués la divulgació dels grans plaers, ja que si en aquells temps va editar-se un manual per il·lustrar a la gent maneres de fornicar millor, té sentit que també es fessin aleshores llibres per explicar a tothom com cuinar plats deliciosos. Quatre anys abans que el gravador Marcantonio Raimondi edités les pintures eròtiques de Giulio Romano a I modi (1524), el mestre Robert de Nola, cuiner personal del rei Ferran I de Nàpols, escrivia el Llibre del Coch (1520), el primer receptari de cuina escrit i editat en català. El seu títol original, però, era en realitat més suculent i llarg que una bacana medieval d'aquelles que Stanley Kubrick afirmava haver volgut viure: Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art de coch de qualsevol manera, potatges y salses compost per lo diligent mestre Robert coch del Serenissimo senyor Don Ferrando Rey de Napols.
Coberta original de la primera edició del Llibre del Coch (Viquipèdia)
Les rostisseries, temples pagans del nostre temps
Amb un títol així, no es pot negar, un queda tan tip que ja podria gairebé dinar només de llegir-lo, però de moment les paraules encara no alimenten ni són tan agradables al paladar com un pollastre a l’ast marinat amb espècies, un punt just de pebre i una mica de sajolida. El llibre recull alguns plats del Llibret de Sent Soví, un manuscrit anònim medieval amb receptes catalanes, i també conté tota mena de guisats i coccions que tornaven boig a Ferran I, fill d’Alfons el Magnànim, rei de Nàpols i un sibarita de primer ordre. Al rei li encantava especialment el pollastre a l’ast descrit per Robert de Nola, una recepta que en realitat no fa res més que descriure una forma de cuinar pollastre tan antiga i primària com la pluja i el foc. Tan antiga i ancestral com el coit: punxar l’aliment en un ast i cuinar-lo a prop del foc tot fent una rotació permanent.
Un rostisser fent un pollastre a l'ast a la manera turca, és a dir, cuinant amb un ast vertical un döner. (Luis Vidal | Unsplash)
Això vol dir que sí, en efecte, entre un pollastre a l’ast, un döner kebab o un mexuí amazic hi ha la mateixa ínfima diferència que entre un llibre de pornografia i un receptari de cuina medieval, doncs: tots dos, d’una manera o altra, serveixen per capturar amb imatges o paraules un instant íntim i de plaer. Un instant hedonista. Un instant, en definitiva, per acabar-se llepant els dits. Per sort, ningú va decidir cremar el Llibre del Coch, per això sis segles després ens podem aprofitar d'aquell mestratge i podem gaudir de les delícies que es cuinen en autèntics temples de la felicitat: les rostisseries, ja sigui a una d’aquelles de tota la vida ubicades en algun racó de la Catalunya Profunda™ o una que rosteix pollastres com a xurros en alguna roulotte aparcada a prop d’una platja. Sigui com sigui i sigui on sigui, el que està clar és que el sol fet d'anar a buscar un pollastre a l'ast és sempre un ritual especial, com una mena de pelegrinatge.
Benidorm, de Martin Parr, una sèrie fotogràfica costumista plena de xancletes, cocodrils infables i pollastres a l'ast. (Martin Parr | Magnum Photos)
En aquest segle on la immediatesa és una droga de la qual no ens sabem deslliurar, fer cua a la rostisseria és una litúrgia pagana sense presses on fidels de tota mena, religió, ideologia i procedència social esperem pacíficament per comprar un pollastre a l’ast fent fila en una escena que sembla estar esperant, d’un moment a un altre, l’objectiu fotogràfic de Martin Parr per capturar-ne l’essència. No sabem si la cua d’una rostisseria, que és una de les coses més democràtiques que existeixen, donaria per una exposició fotogràfica digna del CCCB. Tampoc sabem si menjar pollastre a l'ast amb banyador, xancletes i cap preocupació a l'horitzó serà considerat mai una pràctica afrodisíaca. El que potser sí que podem afirmar, en canvi, és que els deixebles il·lustres del mestre Robert, els rostissers que a ple estiu s'exposen a la calor infernal de la greixera durant hores per tal de cuinar-nos menges delicioses, són aquella classe d’herois sense capa mai prou glorificats i que mereixen, més que un documental, una òpera wagneriana. O si més no, en cas de no tenir els recursos per escriure-la, produir-la, escenificar-la, cantar-la ni representar-la, un humil article com aquest a tall d'homenatge.