Endavant, no tinguis vergonya. Suposo que si tu també estaves fent autoestop al voral de la carretera és perquè tens ganes de fugir, però t'alerto que aquest viatge no porta a cap lloc en concret, ja que el destí és el propi trajecte. Primer de tot convé presentar-nos: aquest és el Ramon, el conductor, però li pots dir "el Casas". Suposo que et sonarà. Fa anys que viu a cavall entre el MNAC i centenars d'altres museus del món. Diu que li agrada conduir amb el braç pentinant el vent i que ja li agradava fer-ho molt abans que BMW ho posés de moda. Ella és la Rigoberta, tot-hi que en realitat es diu Paula. Li pots dir "la Bandini", també. Aquí ningú jutja per "qué pone en tu DNI", ja ho veuràs. La deus haver sentit bastant últimament. Fa vuit anys et va ensenyar a reciclar amb una cançó que agrairies no haver escoltat mai i ara, gràcies a ella, mig país té fe en el futur i diu "aviam què passa" allà on abans dèiem "ai que patirem". Doncs endavant, puja, posa't el cinturó i aviam què passa.
Ramon, apuja una mica el volum, per favor. Mira, això que sona és de Wilco i és la banda sonora del viatge. Sona com un loop, indefinidament, una vegada rere una altra. Jo des que vaig pujar al cotxe que la sento, però m'agrada. Ens agrada. Parla d'un fill que recorda els consells del seu pare, ja mort, i parla del diumenge com el dia del Senyor. Del pare. El dia més important de la setmana, vaja. A l'Eugeni d'Ors no li agradava, per això ha baixat fa una estona. L'hem deixat a La Garriga, on diu que vol abraçar el tedi i que vol fer-ho sense cançons. Ell sempre tan perepunyetes amb tot. Tu, si estàs aquí, entenc que és perquè vols viure com nosaltres: fer que cada dia sigui diumenge, com a la cançó. I fer-ho malgrat no tenir vacances, malgrat no tenir companyia o malgrat no tenir diners. Estar aquí amb nosaltres és viure permanentment de vacances, ja veuràs.
La furgoneta de segona mà amb la qual cada dia conduirem fins a qui sap on.
Això és el que m'ha dut a mi a estar assegut aquí, també. Sóc el Pep, per cert. No m'havia presentat, babau de mi. Escric a ElNacional.cat sobre coses que val la pena descobrir. Sigui literatura o sigui cinema. Siguin paisatges o siguin bons vins. Siguin exposicions d'art o siguin restaurants amagats. Aquest és el meu viatge: gaudir de petits plaers, però no ho puc anomenar així perquè ja hi ha una col·lecció de llibres de la meva amiga Blanca Pujals que porta aquest títol. De fet, des que he pujat al cotxe que l'única cosa en la qual penso és en com anomenar la meva feina durant aquest estiu. Sí, no t'ho he explicat, però cada dia fins el 31 d'agost escriuré un article fent una crònica d'aquest viatge. En el d'avui parlaré d'aquesta conversa, per tant serà com si parlés amb tu, però transcrit. El problema és que no sé de què parlaré demà. Potser del plaer de menjar pollastre a l'ast amb les mans, o potser del plaer de veure una pel·li del Wes Anderson al cinema a la fresca de Montjuïc, estirat a la gespa del fossar del castell on van pelar al president Companys. Dic que és el problema, però entre tu i jo: també n'és la gràcia.
Una escena de Moonrise kingdom en la qual voldríem quedar-nos-hi a viure.
Estem a punt d'arribar. Farem una parada per dinar a un lloc molt especial. Jo és el segon cop que hi vaig, ja. La Rigoberta crec que és el primer. Potser tu ja hi has estat, qui sap. Tens el Passaport Hedonista? Bé, no pateixis, si no el tens, ara te'l faràs. No és necessari per entrar, però és necessari per gaudir del que hi ha a dins, per això el Jaime el fa a l'entrada amb un tres i no res a tots els hostes que arriben sense ell. Dic el Gil de Biedma, sí. És l'amfitrió. Ser hedonista no vol dir ser ric, ni ser opulent, ni ser llepafils. Vol dir tenir sensibilitat per les coses i saber-les gaudir, i sentir que qualsevol objecte, sigui una obra d'art, un producte comercial o un record, pot provocar no només un plaer catàrtic, sinó que també pot despertar un plaer paral·lel. D'això vull parlar jo a la meva columna d'estiu: de com certes coses que tenen un preu ens permeten gaudir d'altres coses que, en realitat, són intangibles. La meva única norma és que tot allò sobre el que escrigui ha de valdre menys de 15€. Què et sembla?
El manuscrit del poema De vita beata, de Jaime Gil de Biedma, escrit a Begur l'any 1966.
Avui, de moment, no passem d'aquí. Escoltar Wilco, amb Youtube, podríem dir que és gratuït. Anar al MNAC a observar La mandra val menys de 10€, i comprar una antologia completa del Gil de Biedma a qualsevol llibreria de vell val menys de 5€. Va ser el Jaime qui em va dir que titulés aquesta columna "De vita beata", com el seu cèlebre poema. El Ramon em proposava "Apologia de la mandra", però no ho veia clar. La Rigoberta diu que és millor "La bona vida", però em sembla embafós. Tots defineixen bé com serà aquest viatge, eh, no et creguis, però m'he decidit per "Hedonisme low cost", ja que fixa't, arribar aquí, en aquesta casa davant el mar, en aquest hotel batejat com la República dels Plaers Senzills, que et rebi Jaime Gil de Biedma amb xancletes i olor de fregit –està fent calamars a la romana- i saber que avui ens quedarem aquí sense fer res, sense llegir, sense patir, sense escriure i sense pagar cap compte és una cosa que, realment, com diu el poema, no té preu. La Bandini porta la motxilla plena de cerveses Damm, evidentment. El Ramon diu que porta un borgonya que li ha regalat un amic seu. Jo porto un ancestral del Celler Frisach, de Corbera d'Ebre, que és una delícia. I tu no pateixis, que ara el Jaime et farà el passaport i entendràs que vivint com un noble arruïnat és possible viure un estiu de fantasia. Demà no sé on anirem, però sé que tornarà a sonar la cançó de Wilco, que trobarem a algú nou fent autoestop i que seguirem gaudint de la vida, ja que l'estiu no és una estació, sinó un estat d'ànim. Un estat d'ànim on cada dia és diumenge.