Quan es va estrenar 'Yesterday' es va evidenciar amb especial intensitat una cosa que feia anys que es palpava a l’ambient: pocs directors actuals tenen tanta capacitat per desaprofitar bones històries com Danny Boyle. El gruix de les seves pel·lícules, fins i tot les que li surten bé, fan la sensació que en d’altres mans haurien quedat millor. És un cineasta tan efectiu com sobrevalorat, i de fet sense la mística de Trainspotting segurament bona part de la seva carrera hauria tingut la meitat de focus. Amb Pistol, que acaba d’arribar a Disney Plus, Boyle recupera l’estil dels seus inicis per documentar, en format de minisèrie de sis episodis, el naixement dels Sex Pistols, la irrupció del punk com a fenomen cultural i les profundes transformacions d’una era que encara ressonen en els laberints de la modernitat.
Pocs directors actuals tenen tanta capacitat per desaprofitar bones històries com Danny Boyle
Perdent el do de la subversió
Basada en l’autobiografia de Steve Jones, guitarrista de la banda i dels seus cofundadors, Pistol és coherent amb el punt de vista narratiu (és una percepció dels esdeveniments, no una reconstrucció objectiva ni precisa) per explicar el context social i polític que va afavorir que la vocació transgressora d’un moviment esdevingués una marca i cristal·litzés en un gènere musical determinant per a tot el que ha vingut després. Un objectiu molt noble, però de resultat desigual, sobretot perquè Boyle, que ja fa temps que ha perdut el do de la subversió, ho estova tot fins al punt de fer-ho (massa) per a tots els públics.
Boyle tendeix massa a sublimar els clixés de la crònica musical
Hi ha una dada que és prou il·lustrativa per resumir els errors de Pistol: la pel·lícula Sid and Nancy d’Alex Cox, estrenada el 1986, era infinitament millor biografia de la banda i del seu temps que no aquesta minisèrie. Això és perquè Boyle tendeix massa a sublimar els clixés de la crònica musical (les escenes de les actuacions estan ben rodades, però no aporten ni una sola idea visual pròpia), endolceix alguns episodis abusant de recursos efectistes (el trauma familiar de Jones, resolt amb uns flashbacks molt elementals i reduccionistes) i no acaba de trobar el to en el relat coral. Un bon exemple és un dels millors personatges de la funció, la Chrissie Hynde (cantant de The Pretenders) que interpreta Sydney Chandler, que a vegades desapareix d’escena tanta estona i sense motiu que acaba perjudicant la seva progressió dramàtica.
Una entretinguda aproximació a l’agitat naixement d’un grup i el paper de la contracultura per donar veu a éssers abocats a la marginalitat
Una banda sonora enlluernadora
Però si s’assumeix que no és el millor retrat possible dels Sex Pistols i que l’època tenia molts més matisos dels que aquí es representen, Pistol queda com una entretinguda aproximació a l’agitat naixement d’un grup i el paper de la contracultura per donar veu a éssers abocats a la marginalitat. És per aquest motiu que la minisèrie funciona força millor en la distància curta, en la descripció dels entorns íntims dels personatges i les seves motivacions, que no quan pretén exercir de recreació històrica a l’ús. I té, per descomptat, la seva enlluernadora banda sonora, que acaba sent el veritable al·licient per continuar-la mirant fins al final.