L'escriptor austríac Peter Handke ha guanyat el premi Nobel de Literatura 2019 i el de l'any 2018 és per a l'autora polonesa Olga Tokarczuk, segons ha informat l'Acadèmia Sueca. Enguany s'ha concedit el premi corresponent a 2018, perquè a causa d'un escàndol de caire sexual es va haver de suspendre la concessió del guardó de l'any passat.

Un autor amb polèmiques al darrera

L'Acadèmia Sueca no ha volgut passar per alt la polèmica en aquest any de doble guardó premiant un dels escriptors europeus més controvertits i que formaven part de les travesses que havien circulat els darrers dies. Austríac nascut a la frontera amb Eslovènia i resident a França, Peter Handke (Griffen, 1942) no es podrà deslligar mai de la seva vehement defensa de la Sèrbia d'Slovodan Milosevic durant les guerres de l'antiga Iugoslàvia –va arribar a assistir al funeral de l'expresident mort a La Haia on era jutjat com a criminal de guerra. 

Poeta, dramaturg i narrador, a més de guionista i director de cinema, la seva obra està marcada pel drama europeu i familiar i pels elements autobiogràfics. El suïcidi de la seva mare l'any 1971 el va motivar a escriure Desgracia empitjorable. Abans, l'any 1966 havia escrit la seva primera novel·la Les vespes, i les obres teatrals experimentals Gaspar, Insults al públic i El pupil vol ser tutor, que ja donaven fe del seu caràcter avantguardista i trencador, amb tendències experimentals, una gran preocupació pel llenguatge. Com a director de cine, Handke ha realitzat La dona esquerrana i L'absència i ha col·laborat com a guionista amb el seu amic Wim Wenders a La por del porter davant el penal, Fals moviment o El cel sobre Berlín. No és difícil accedir a la seva obra, perquè la majoria dels seus llibres estan traduïts al català o al castellà. Darrerament, Raig Verd ha publicat La gran caiguda, traduïda per Jon Juárez.

Conscient de la seva capacitat com a polemista no ha defugit cap tema espinós. El maig del 2017, en ser nomenat doctor honoris causa per la Universidad de Alcalá, no es va estar d'afirmar que "La qüestió catalana feia por".

La veu de la consciència de la humanitat

L’autora polonesa Olga Tokarczuk (Sulechów, 1962), que ja figurava com una de les favorites per a aquest Nobel (que era de preveure que caigués en una dona) és una de les plomes més conegudes del seu país. Poeta, assagista i narradora, ha escrit diverses obres on reflecteix la natura abrupta dels Sudets. És una destacada militant ecologista. Psicòloga de professió, els seus llibres tenen una forta influència de la seva formació, i també una gran càrrega mística. En les seves obres, fa una crida a la convivència i a la comprensió entre els homes més enllà de les fronteres, sovint abordant els permeables límits entre Polònia, Alemanya i Txecoslovàquia.

Olga Tokarczuk Premi Nobel

El 2018 Tokarczuk va guanyar el prestigiós premi Man Booker amb Bieguni (Els corredors), una obra sobre els viatges, però que defuig el típic diari de viatge i que tampoc és estrictament un reportatge. Una de les seves obres més conegudes, Sobre los huesos de los muertos, té un esquema de novel·la negra, però va molt més enllà. A través dels successos que esdevenen a un lloc perdut a les muntanyes, l’autora s’interroga sobre les relacions entre l’home i la natura, amb un to ecologista radical. Va ser duta al cinema, amb el títol Pokot (El trofeo) per Agnieszka Holland y Katarzyna Adamik. Una de les seves novel·les, Els llibres de Jacob, en què narra la persecució dels jueus a Polònia va ser molt criticada pels cercles ultranacionalistes polonesos. En català només té una obra publicada, Un lloc anomenat antany (ed. Proa) i en castellà té traduïda aquesta obra a Siruela i també Sobre los huesos de los muertos (també a Siruela).