A la tragèdia aèria de Los Rodeos, a Tenerife, dos avions van xocar en una pista d’aterratge, deixant sense vida els quasi sis-cents passatgers que hi viatjaven. Era el 1977. Molts d’ells eren holandesos que havien anat a passar les vacances a l’illa canària, a gaudir d’un sol estrany al seu país. Una conjunció d’errors tècnics i humans, sumats a la boira que cobria el paisatge aquell 27 de març, els va condemnar. Les víctimes, tot i morir en l’accident més greu de l’aviació civil fins al present, van quedar sepultades per la història i durant anys no van tenir cap monument que les recordés als Països Baixos.
Aquest és precisament un dels motius que va conduir l’escriptor neerlandès Gerbrand Bakker (Wieringerwaar, 1962) cap a aquesta història. Bakker, premi Llibreter 2012, publica ara El fill del perruquer (Raig Verd, trad. Maria Rosich), una novel·la amb la qual trenca un silenci literari de dotze anys. Amb l’estil directe i planer que el caracteritza —declara que mai no utilitza cap metàfora— s’endinsa en temes com el dol, la pèrdua i el pes del passat en una història plena d’humanitat i que vol reivindicar la memòria d’aquell accident.
Un perruquer surt de l’oblit
En Simon és un perruquer relativament jove que viu a Amsterdam i que treballa en el que havia estat el negoci del seu pare, tot i que intenta no tenir massa clients. És una vida aparentment plàcida, rere la qual, però, s’amaga un passat tràgic: el seu pare era un dels passatgers desapareguts en la catàstrofe de Los Rodeos. Tant el Simon, com la seva mare, han tractat d’enterrar la pèrdua, però l’entrada d’un escriptor a les seves vides tornarà a obrir aquest capítol del seu passat.
Volia treure l’accident de l’oblit. No es recorda tot i que és l’accident més greu del país
“Volia treure l’accident de l’oblit”, diu Bakker. “No es recorda tot i que és l’accident més greu del país. Comparant amb les expressions exagerades de dol que hi ha ara, és molt poc”, afegeix. Així, com ho fa el Simon en la història, Bakker també es proposa endinsar-se en aquest capítol del passat, oblidat de la memòria col·lectiva holandesa, per reviure’l i explorar-lo des d’una perspectiva humana. I per suggerir alguns interrogants sobre el que va passar que assegura que perviuen més de quaranta anys després dels fets.
És la primera novel·la que ha escrit en els últims dotze anys, trencant un llarg silenci literari que, a Catalunya, Raig Verd ha estalviat als seus lectors, traduint algunes seves novel·les anteriors. En total, al catàleg de l’editorial podem trobar fins a cinc títols, que inclouen A dalt tot està tranquil (2012), guardonada amb el Premi Llibreter i el Premi IMPAC l’any de la seva publicació.
No tenia ganes d’escriure, no és que es tractés d’un bloqueig d’escriptor
“No tenia ganes d’escriure, no és que es tractés d’un bloqueig d’escriptor”, explica Bakker respecte a la interrupció. “Em semblava estúpid i pretensiós, una mica inútil”, inclús arriba a dir. L’any 2016, però, després d’un període personal difícil, es va tornar a imposar a si mateix la tasca de tornar a escriure “per veure si hi trobava el gust”. I ho va aconseguir. L’edició de Raig Verd d'El fill del perruquer és també la primera traducció de la novel·la mundialment.
L'escriptor que no fa servir metàfores
En la novel·la, s’hi reconeix a cada pàgina el característic estil de l’escriptor. Ple de diàlegs curts i veloços, hi domina també l’ús del silenci, que tant serveix per crear tensió al lector com un mecanisme narratiu que fa avançar les situacions en què conviuen diferents personatges. I de la mà d’aquest, l’absència de metàfores, que Bakker defensa aferrissadament. “No faig servir mai metàfores, quan me’n trobo una em treu de la història. Les trobo pretensioses, no vull obligar els meus lectors a passar-ho”, diu.
No faig servir mai metàfores, quan me’n trobo una em treu de la història. Les trobo pretensioses, no vull obligar els meus lectors a passar-ho
Bakker fa gala d’un humor àcid i esmolat, que també aplica a l’univers literari i a la figura de l’escriptor. “No m’agraden els escriptors que fan el paper d’escriptors. S’espera d’ells que siguin com un Déu, omniscients”, sentencia. Explica que es pren l’escriptura com una feina intangible, que ell mateix no entén del tot bé com funciona o d’on ve. “M’esforço a no pensar quan escric”, rebla.
No m’agraden els escriptors que fan el paper d’escriptors
I amb una actitud molt similar avança el Simon, el protagonista, estirant el fil que el lliga al passat i que l’ha de dur fins al seu pare, desaparegut el dia de l’accident dècades enrere i també perruquer. Pel camí, troba l’impuls d’un escriptor que vol conèixer com es treballa a la seva perruqueria per escriure’n una ficció. Un personatge que, tal com explica Bakker, “s’assembla cada vegada més a mi”.
Com a escriptor, pots fer que no passi res
La seva presència alimenta la trama, com també ho fa la de l’Igor, un jove amb aparent diversitat funcional del qual el Simon s’ocupa en el treball voluntari que fa amb la seva mare en una piscina municipal de la ciutat d’Amsterdam. El contacte amb el jove despertarà en el personatge una atracció que viurà amb incomoditat i que li suscitarà un dilema que s’anirà allargant al llarg de la narració. “Mentre escrivia aquestes escenes, jo mateix no sabia què acabaria passant. Com a escriptor, pots fer que no passi res”, recorda Bakker, que també explica que s’ha trobat lectors que han “llençat el llibre per la finestra” arran d’aquesta part de la novel·la.
I les diverses trames que componen El fill del perruquer acabaran portant el lector fins a San Cristóbal de la Laguna, una de les poblacions importants de Tenerife, on un altre perruquer de mitjana edat va fer un sobtat canvi de vida dècades enrere. La connexió Amsterdam-Tenerife, tant contraintuïtiva com interessant, servirà per tancar la novel·la i posar punt final, sota el sol de les Canàries, a la recerca i al passat del Simon.