Fa setze anys que David Fahrenthold treballa per al Washington Post. Ha cobert el Congrés, l’administració federal, medi ambient i successos. L’any passat el van traslladar a l’equip de reporters de la campanya electoral. Fa deu dies va publicar el vídeo que ha ferit de mort la candidatura de Donald Trump. Aquest dilluns, la mitjana d’enquestes que elabora RealClearPolitics mostra Hillary Clinton amb un avantatge de cinc punts (fa un mes era de només 0,9 punts), mentre que els càlculs de FiveThirtyEight li donen un 87,3% de possibilitats de guanyar (a Trump el 12,7%) i els de The Upshot al New York Times un 90% a Hillary i un 10% al candidat republicà.

Fahrenthold no va rebre el vídeo fatal per casualitat. Feia mesos que informava d’un racó amagat de les finances del candidat, la Fundació Trump, motivat per la insistència del republicà en dir que havia donat “desenes de milions” de la seva butxaca a entitats benèfiques.

S’hi va interessar al gener d’aquest any. A Fahrenthold li va cridar l’atenció que la Fundació Trump no repartís més que una part petita dels sis milions de dòlars recaptats en un acte en favor dels veterans a Iowa. Va esbrinar els detalls del cas i ho va publicar. A la campanya de Trump es van posar com una moto. Trump havia entregat un milió en secret, van replicar, ofesos.

“Ho vam verificar. Era fals”, explica el reporter. “Finalment ho van fer d’amagat [al maig, dos mesos després de l’acte]. Trump va convocar una roda de premsa on va denunciar els mèdia, enutjat perquè l’havien forçat a explicar què havia fet amb els diners que altres persones li havien confiat via Fundació Trump. Tot plegat, el nostre interès per ell encara va augmentar”.

Marty Baron, el director del Washington Post, va encarregar llavors a Fahrenthold cercar específicament què hi havia del cert en les donacions de les que Trump es vantava (“desenes de milions” de la seva fortuna personal) a fundacions i entitats benèfiques. Si ara que tenia una pila de periodistes a sobre era capaç de comportar-se així, com s’ho feia quan no patia un escrutini tan intens?

Fahrenthold va aplicar una sofisticada tècnica per a esbrinar-ho: preguntar. Va obtenir una llista d’unes 200 entitats aparentment beneficiades pel candidat republicà i va contactar-les una darrere l’altra per saber quan va ser l’últim cop que van rebre diners de Trump. El periodista va fer públic el seu propòsit i va demanar ajut per les xarxes. Ho ha anotat tot en un legal pad, la típica llibreta nord-americana:

La versió electrònica de la llibreta s’actualitza gairebé a diari. Hores d’ara, Fahrenthold i la seva col·lega Danielle Rindler ja han parlat amb més de 400 entitats relacionades amb el candidat. El resultat és que només una, la Lliga Atlètica de la Policia de Nova York, ha rebut diners de la butxaca de Trump, concretament entre 5.000 i 9.999 dòlars. La resta diuen que mai en van rebre o que no en volen parlar.

Fahrenthold demana ajuda via Twitter per aclarir algunes puntes de la seva investigació, de la qual també en va explicant els detalls:

És a dir, que amb una llibreta, una pregunta i paciència, David Fahrenthold ha demostrat que Trump és un mentider, a més a més d’un barrut: tots els diners que la seva fundació ha donat no són de la butxaca de Trump, sinó d’altres donants que els hi havien fet arribar. A més, ha gastat part d’aquestes donacions d’altres persones en despeses capricioses, com ara 12.000 dòlars en un casc de futbol americà signat per Tim Tebow, un famós quarterback dels Denver Broncos. O ha fet donacions caritatives… als seus advocats. Finalment, ha descobert que la Fundació Trump ha violat la llei que regula aquestes donacions. Etcètera. A sobre, sotmès a la informació del reporter, Trump ha donat els últims cinc mesos més diners que els últims deu anys.

Per tota aquesta feina li va arribar el vídeo on s’escolta a Trump fent apreciacions extremadament obscenes sobre les dones. Era un periodista fiable d’una capçalera que no es deixaria intimidar ni per Trump ni per la por a Trump.

El vídeo ha donat sentit als nombrosos reportatges i investigacions sobre les irregularitats i martingales de Donald Trump que ha publicat, sobretot, The New York Times: va deixar sense pagar nombrosos proveïdors dels seus casinos d’Atlantic City i encara en va sortir guanyant; l’esquema per a endossar legalment els deutes a tercers; els enganys de la Trump University, el seu racisme, les donacions a la fiscal de Florida que l’acusava, el possible frau de llei comès per no pagar impostos en 18 anys… 

Al maig passat, el Times ja havia fet un reportatge molt documentat amb víctimes d'assetjament sexual de Trump. Però les 4.700 paraules d'aquesta peça no van esclatar fins que el Washington Post va publicar el clip de tres minuts, la prova final.

A més de Trump, l’altra víctima de tot aquest mullader és la NBC, que es va haver de menjar una exclusiva que era seva i només seva. El programa on Trump va fer aquests comentaris, “Access Hollywood” és d’un canal  de la NBC. Dilluns 2 d’octubre, un dels productors va recordar que tenien Trump dient bestieses fora de programa (bona memòria: el programa era del 2005). Dimecres 4 havia deixat una còpia de la cosa al despatx del  seu cap.

La cadena va posar en marxa tota la seva feixuga maquinària legal i executiva per a decidir si emetrien el vídeo, com i on. Van passar dos dies com Helen Mirren a Eye In The Sky esperant que l’autoritzin a disparar el míssil: tothom traspassa al veí la responsabilitat de la decisió. Divendres 7, els capitostos de la cadena es van alterar: un tal David Fahrenthold, del Post, volia la seva versió perquè ell també tenia el vídeo. Patapam. La va publicar l'endemà.