Quan les sèries van començar a ser arcs narratius que s’allargaven durant diverses temporades, es va posar de moda menystenir les anomenades “procedimentals”, és a dir, aquelles histories policíaques amb episodis autoconclusius en què es prioritzava el cas setmanal i les trames contínues quedaven en un segon pla (sense que això volgués dir que no eren importants, compte). De cop i volta, les sèries procedimentals eren de segona categoria, però la realitat és que aquest estil televisiu, especialment predominant durant els anys 70 i 80, sempre han estat una font d’entreteniment i creativitat inesgotable, a banda de ser cabdal per entendre la televisió moderna. Poker Face et roba el cor d’entrada perquè és un homenatge sense complexos a aquella manera de fer televisió.
Hi ha una trama d’inici que en cap moment s’abandona, però el focus principal és el cas criminal que investiga la protagonista cada cop que fa una parada del seu viatge. I el seu creador, Rian Johnson (autor de Puñales por la espalda), aprofita l’avinentesa per ampliar la mostra i apel·lar a l’essència mateixa del gènere. Per això la sèrie tant et pot recordar les històries clàssiques de detectius pintorescos com a estones sembla una declaració d’amor a L'increïble Hulk, aquella singular adaptació en què la versió humana del personatge anava de poble en poble arreglant el món. Però el que l’eleva definitivament, i la converteix en una de les grans sèries de l’any, és que és una de les obres més divertides, enginyoses i corrosives de la temporada. T’atrapen els casos, l’atmosfera, els secundaris, els girs, les referències i, per damunt de tot, aquesta força de la naturalesa que és Natasha Lyonne.
Estrenada a SkyShowtime, Poker Face és l’accidentada història de Charlie Cale, treballadora d’un casino de Las Vegas amb una singular habilitat: detectar quan algú està mentint. No sap com funciona, però funciona. Malgrat que, com diu ella mateixa, sap quan algú menteix però això no vol dir que sàpiga quina és la veritat. La cosa és que, per una sèrie de circumstàncies, acaba exposant les activitats delictives del propietari del casino, hereu d’un imperi que primer vol aprofitar-se dels poders de Charlie però després la veu com una amenaça molt seriosa. La protagonista no té cap altre remei que embarcar-se en un viatge per carretera per fugir d’ell i començar una nova vida, però cada cop que s’atura a qualsevol poble o racó inhòspit es troba havent de fer de detectiu perquè, com deia House, tothom menteix.
Mirant-la pot arribar a semblar que estàs veient una policíaca dels 70 amb la narrativa de Breaking Bad
És aquest itinerari el que pauta l’estructura d’una sèrie que obra el miracle de convertir cada episodi en una peça d’orfebreria. Ja no només perquè els guions són esplèndids i els casos estan calculats al mil·límetre (fixeu-vos, per exemple, en el primer quart d’hora del segon episodi, absolutament sensacional) sinó perquè està dirigida amb mestria i va plena de moments per emmarcar. Mirant-la pot arribar a semblar que estàs veient una policíaca dels 70 amb la narrativa de Breaking Bad. I després té aquests diàlegs, carregats d’ironia, referències pop i la sensació que no voldries que deixessin mai de parlar. Un festival.