Hi ha dues maneres d'apropar-se, i cap resulta satisfactòria, a Gran Turismo: des de la perspectiva de qui ha gaudit com a usuari del videojoc que la inspira, o, com és el cas de l'amunt signant, des del més absolut desconeixement del que significa conduir el bòlid virtual d'aquest popular simulador, posant el focus en la pura experiència cinematogràfica. L'any dels grans èxits de la simpatiquíssima Super Mario Bros i de la magistral The Last of Us, fins i tot amb la ressaca d'aquella descafeïnada aventureta que versionava Uncharted, amb Tom Holland fent salts pels carrers de Barcelona, els gamers interessats en el cinema (n'hi ha?) podrien desconfiar, d'entrada, pensant en com dimonis era possible dramatitzar un joc com aquest, en què simplement es condueix.
L'aposta narrativa de Sony ha passat per convertir les claus del Gran Turismo de PlayStation en vehicles, mai més ben dit, que contextualitzen, i espectacularitzen, el que, en definitiva, és un carrincló biopic a l'ús sobre un tipus corrent que va aconseguir fer realitat un somni més gran que la vida. La pel·lícula que ens ocupa explica la veritable història, amb abundants llicències, de Jann Mardenborough, un estudiant aficionat a les consoles que va abandonar la universitat per posar totes les fitxes al vermell: el 2011 va participar en una competició online que el va classificar per al campus GT Academy, creat per Nissan i PlayStation, amb la idea que aquests pilots virtuals apliquessin en cotxes reals el talent desenvolupat entre les quatre parets de la seva habitació. La grossa del GT Academy donava l'oportunitat de competir amb cotxes de veritat, i Mardenborough iniciaria una trajectòria professional al Campionat d'Europa de Fórmula 3, que el portaria, entre altres fites, a competir en les 24 Hores de Le Mans.
Hi ha dues frases que resumeixen a la perfecció l'esperit i els resultats d'aquest llargmetratge. Una d'elles, del director sud-africà Neill Blomkamp, qui, en una entrevista al portal IGN, confessava la seva reacció en rebre el guió d'aquesta pel·lícula: "Vaig pensar que no tenia cap sentit adaptar un simulador de carreres". L'altra se sent al film en boca d'Orlando Bloom, que interpreta un executiu de Nissan: "Tot això és una gran operació de màrqueting". Ningú no podrà acusar-los d'entabanar-nos. Les reticències inicials a l'hora d'acceptar el projecte de Blomkamp, cineasta que va irrompre en les nostres vides amb la formidable Districte 9, i que també ha firmat films com Elysium o Chappie, són les que dictaria el sentit comú, un valor que, en els temps que corren, ha deixat de tenir cap mena d'importància. Així que el director, probablement motivat amb un xec amb molts zeros a la dreta, surt de la zona de confort que suposava el seu domini de la ciència-ficció i el terror i posa fil a l'agulla plantejant el que intenta ser, sense aconseguir-ho, una experiència immersiva.
El guió es rendeix a tots els clixés; és una història de superació que busca ser inspiradora, abundant en la pesadíssima llauna que complir somnis, és possible si s'acompanya amb esforç
Atès que no hi ha història a adaptar en un videojoc que no és un videojoc (sentència que es diu a la pel·lícula, no voldria el cronista posar-se en embolics amb els fonamentalistes del GT), el guió de Jason Hall i Zach Baylin es rendeix a tots els clixés i algun més que té a mà: Gran Turismo és una història de superació que busca ser inspiradora, abundant en la pesadíssima llauna que complir somnis, és possible si s'acompanya amb esforç, dedicació i compromís. Si l'argument és completament buit, com la butxaca de Carpanta, tampoc no ajuda posar al centre del relat un protagonista amb una vida tan apassionant com asseure's en un prat a veure créixer l'herba. I és que, més enllà de la seva perícia al volant, el més curiós del noi és la seva afició a escoltar el saxo de Kenny G i els càntics d'Enya abans de participar en una cursa.
No hi ha conflicte amb prou entitat en la trama (ni la relació de Mardenborough amb el seu pare, ni la rivalitat amb un envanit pilot que hauria de ser la seva nèmesi i no passa de nen consentit a qui algú li hauria de donar uns assots) ni desenvolupament en els personatges. Així les coses, Gran Turismo es converteix de seguida en una concatenació de curses sense indici d'èpica, i això té molt mèrit, rodades de forma confusa, amb un muntatge sincopat que, sense solta ni volta, ens porta dels rostres dels pilots a plans aeris per empalmar amb rapidíssimes escombrades o amb plans de peces del motor en combustió. L'ombra de Michael Bay és allargada. El que sí que veiem amb detall és l'infinit product placement que no fa més que confirmar la frase d'Orlando Bloom. Tal és la decisió de convertir Gran Turismo en una operació de màrqueting que el film comença amb un vergonyant pròleg en forma de vídeo corporatiu, que costaria empassar-se fins i tot en una reunió d'accionistes d'una empresa.
Posats a trobar-li llums a l'assumpte, es pot aplaudir David Harbour. Sense cap esforç i a base de carisma, el popular xèrif de Stranger Things roba totes i cadascuna de les escenes en les quals apareix, convertit en el mentor que ensenya tot el que sap al seu deixeble, mentre l'encarrila i tempera els seus dubtes fent-lo millor pilot del que ell mateix mai no va poder ser. Un altre clixé. De la resta del cast, Orlando Bloom deixa clar que qualsevol temps passat va ser millor (més amb orelles punxegudes i fletxes al carcaix). I el britànic Archie Madekwe (Midsommar) compleix sense més, posant-se a la pell de Jann Mardenborough. I una curiositat per a aficionats a les revistes del cor: el paper d'Antonio Cruz, el pilot espanyol que competeix al costat del protagonista en les 24 Hores de Le Mans, va a càrrec de l'actor i model madrileny Pepe Barroso, concursant de Masterchef Celebrity, exnòvio de la cantant argentina Tini Stoessel i fill del fundador de Don Algodón. El seu sí que seria un biopic amb suc.
Adaptar un simulador de conducció a la gran pantalla no tenia cap sentit
Durant el seu etern metratge (135 minuts dura la broma), Gran Turismo amb prou feines aconsegueix alguna cosa més que reivindicar un gènere trufat de bones pel·lícules: de les recents Le Mans'66 (James Mangold, 2019) i Rush (Ron Howard, 2013), a les pretèrites, i fabuloses, Grand Prix (John Frankenheimer, 1966) o Peligro... línea 7000 (Howard Hawks, 1965). En qualsevol cas, i per la pura naturalesa del producte que ens ocupa —això és, apuntalar els gamers ja convençuts i, per què no, sumar nous usuaris al simulador—, no sembla que aquestes comparacions puguin importar-li a ningú.
Pot ser que Gran Turismo hagi passat a la història dels videojocs per mil i una virtuts que, òbviament, s'han quedat al camí en la seva traducció cinematogràfica. També podria ser que, a partir d'ara, Neill Blomkamp li faci més cas al seu olfacte i al sentit comú. Perquè, efectivament, adaptar un simulador de conducció a la gran pantalla no tenia cap sentit.