Des que va esclatar el fenomen de les sèries, n’hi ha unes poques que s’han guanyat la categoria de “intocables”, és a dir, que tenen tant suport popular i virtual que dificulta enormement mantenir un debat amb prou matisos sobre el seu recorregut. No hi ha dubte que Joc de Trons n’és un dels exemples més flagrants. La primera pregunta que es fa tothom sobre ella, sigui o no fidel a la causa, és com s’explica el seu èxit, perquè sobre el paper, no ho tenia fàcil. Per començar, perquè el gènere de l’espasa i bruixeria mai ha estat de masses, però sobretot perquè tot relat que acaba incorrent en el fet fantàstic acaba havent de donar més explicacions de les necessàries. No oblidem que aquesta sèrie conté, entre els seus atractius, ni més ni menys que dracs i zombis.

La resposta, en la seva formulació més sintètica, rau en la mística dels llibres de George R.R. Martin, en les seves molt contemporànies lectures polítiques, i en la seva hàbil conjugació de dos elements fonamentals per a la comercialitat moderna: sexe i violència. Dit d’una altra manera, és una sèrie que pot enganxar l’intel·lectual i l’evasiu, l’adolescent i els seus pares, els mitòmans i els descreguts. Per a alguns, és la culminació de la capacitat de nombrosos gèneres per explicar el món; per a d’altres, és un Dallas medievalitzat capaç del més imprevist dels girs narratius. Per a tots, al final, és un must, una cita ineludible, allò que has de veure per poder piular, opinar, criticar o valorar amb voracitat.

L'èxit de Joc de trons rau en l'hàbil conjugació de dos elements fonamentals per a la comercialitat moderna: sexe i violència

Avui que s'estrenarà la setena i penúltima temporada, és un bon moment per parlar del seu camí previ. Després de la molt hitchockiana idea de matar el teòric protagonista de la funció al penúltim capítol de la primera, Joc de Trons ha estat la crònica d’un ajornament: el de la gran guerra entre uns metafòrics Orient i Occident que, al seu torn, lliuren nombroses batalles internes per a la legitimació del poder. Sense oblidar la persistent amenaça d’aquest hivern en la forma d’uns enigmàtics éssers sobrenaturals, els caminants blancs. Foc i gel, llum i foscor, vida i mort. Cada balanç de temporada d’aquesta sèrie ha estat gairebé un greatest hits dels moments més impactants, com menystenint el notable poder de convicció d’algunes de les seves escenes més intimistes, que sovint tenen un lirisme d’inspiració clàssica poc habitual a la televisió actual, i obviant en molts casos les seves (evidents) irregularitats narratives. No, Joc de Trons no és cap obra mestra: tendeix a l’adotzenament de trames (a vegades per la fidelitat a uns llibres que, afortunadament, van deixar de condicionar els guions a partir de la sisena temporada), hi ha episodis que, tot volent transitar cap a algun lloc, descuiden la necessària autonomia dramàtica; i té solucions visuals que volen resultar espectaculars però sobrevaloren el poder de la tècnica. En aquest sentit, els escenaris gironins van donar fe que no totes les campanes digitals s’assemblen a les de debò.

Joc de Trons també ha estat la crònica d’un ajornament: la gran guerra entre uns metafòrics Orient i Occident, que lliuren nombroses batalles internes per a la legitimació del poder

I una altra pregunta molt recurrent: la setena temporada, què? Doncs d’entrada té el repte de fer valer la reducció de capítols (la que s’acaba d’estrenar en tindrà set, i la final, sis) per guanyar dinamisme argumental i, també, concisió narrativa. Anar al gra li anirà molt bé a una sèrie que, sobretot a la quarta i cinquena temporades, era víctima del seu propi poliedre de trames i personatges. Hi ha d’haver el xoc de trens entre Cersei Lannister i Daenerys Targaryen, la definició del paper de Jon Snow i Tyrion Lannister en el futur dels regnes i la simbòlica caiguda del mur que conté els caminants blancs, tot i que això últim fa molta pinta de configurar l’eix de la vuitena temporada. Però pocs pronòstics es poden fer, perquè aquesta és una sèrie que basa gran part del seu potencial en les morts imprevistes. Es nota que el mateix Martin és al darrere de les decisions creatives, ja que Joc de Trons s’ha erigit en un autèntic dilapidador de les expectatives. Vet aquí el seu veritable llegat: en temps de sèries dilatades i malmeses per l’obsessió de satisfer el seu públic, aquesta producció de HBO ha convertit l’esglai i la frustració en un extraordinari motor narratiu. Agradarà més o menys, però del que ningú no la podrà acusar mai és de condescendent.