Benvolguda Consellera,
Li escric com a docent, com a mare i com a persona que encara no ha entès com funciona realment l'administració que vostè encapçala. Li prometo que ho intento. Llegeixo les instruccions, estudio les convocatòries, faig refresh obsessiu a l’aplicatiu d’adjudicacions... però encara no he trobat el sentit a cap d’aquestes decisions que afecten —de debò— la vida de les persones que treballem cada dia a les aules d’aquest país.

Aquest curs he perdut una convocatòria de pràctiques. No pas perquè m’equivoqués de codi, ni perquè m’oblidés d’una coma en una casella. No: la vaig perdre perquè vaig ser mare. Perdre la convocatòria no és pas ajornar-la, eh? És més aviat com suspendre-la. Injust? Probablement, “però el sistema és així”. Com altres companys, imagini’s la perversió del sistema, que l’han perdut per estar malalts. Per estar malalts! La vida real —aquella que passa més enllà dels terminis fixats per vostès— no és compatible amb el seu sistema. Pensi que jo vaig aprovar les oposicions de l’any 2023. Pensava, com molta altra gent, que per fi començaria una etapa més estable, més justa, més reconeguda… però no! Altra vegada el sistema ens faria esperar, ja que no ens incorporaríem aquell curs i hauríem de fer les pràctiques el curs vinent (2024-2025). Per què? Cap explicació pedagògica. Cap motiu organitzatiu convincent. Només una sospita compartida: que era, senzillament, estalviar-se pagar els sous de més de 30.000 nous funcionaris durant un curs escolar.

I ara, a sobre, intenti’m entendre, si us plau, només faltava la mateixa escena de cada final de curs: adjudicacions definitives mal fetes, errors de sistema, vacants fantasma, crides urgents i caos absolut. Arribats a aquest punt, Consellera, ja no podem parlar d’errors puntuals. Són errors estructurals, persistents i normalitzats. La repetició no ha servit de res. El sistema informàtic continua fallant i l’única cosa que sembla fiable és la incertesa. Vostè es justifica molt bé, “hem actuat amb rapidesa, hem rectificat els errors…”. Sí, sí, ja té raó… Però s’han tornat a equivocar i no ho arreglen pas! Ni tan sols ho reconeixen. A més a més, i per si no fos prou, vostès pretenen que en cinc dies preparem un curs. Es nota que vostès no han trepitjat mai una escola. Com és que poden dirigir una conselleria sense haver estat mai a cap aula? Com és que la consellera d’Educació no és mestra o professora? Com és que tampoc no és pedagoga? O, no ho sé, psicòloga? Vostè es va graduar en Ciències Polítiques i fa política. Ja ho entenc, però vostè hauria de fer més escola que no pas política. Vostè hauria de pensar l’escola des de l’escola i no pas des d’un escó.

Les mestres no volem heroïtzar-nos. Volem estabilitat, respecte i condicions dignes. Volem poder planificar, preparar i ensenyar amb sentit

Bé, com que vostè no ho sap, jo li explico com s’esdevenen els primers dies de curs per a un professor, en aquest cas, d’institut. Quan persona aterra per primer cop a un institut desconegut, amb el seu propi ecosistema de normes, canals i ritmes, ha de saber què ha d’ensenyar, a quin grup, amb quin llibre, amb quins recursos i en quin context. Ha de comprendre el funcionament intern d’un centre, s’ha d'adaptar a l’equip i, a més a més, aquest ha de començar a fer classes com si res. A cada centre hi ha normes diferents, maneres de tractar i organitzar els documents interns diferents… A uns centres s’utilitza Classroom, a d’altres Moodle, a altres llibres de text i a alguns centres s’utilitzen llibres digitals… A banda d’aquestes qüestions més pràctiques, també n’hi ha de més teòriques… Pretendre conèixer tot l’alumnat en cinc dies és una exigència tan absurda com inhumana! A cada classe hi ha alumnat amb diferents condicions, amb adaptacions curriculars. Se’n recorda de tot això que diu sempre de l’escola inclusiva… Oi? Un institut no és un contenidor neutre on tot funciona igual: cada centre és un món i cada alumnat, un altre món.

Ens demanen implicació, vocació, actitud i resiliència. Però no ens escolten. I sense escolta, l’educació es converteix en un monòleg institucional. Parlen molt de drets educatius, de qualitat pedagògica, de transformació digital, però mentre vostès omplen titulars, el sistema continua ignorant-ne la base: el professorat. També ens demanen tranquil·litat emocional. Que eduquem en valors, que acompanyem l’alumnat amb empatia, que detectem situacions de vulnerabilitat i que sapiguem gestionar-les, però el que ens donen és estrès administratiu, càrregues absurdes, terminis impensables i silencis administratius que ens menyspreen. Les mestres no volem heroïtzar-nos. Volem estabilitat, respecte i condicions dignes. Volem poder planificar, preparar i ensenyar amb sentit. No volem haver de renunciar a una convocatòria per haver estat mares o haver estat malalts. No volem esperar un curs sencer, amb l’oposició aprovada, perquè l’administració ha decidit ajornar-nos l’inici de curs per estalviar-se uns calerons. No volem improvisar una programació (o situació d’aprenentatge, si li agrada més) en cinc dies perquè el sistema no ha sabut adjudicar correctament el personal educatiu quan tocava i on tocava.

I, sobretot, no volem més silencis. Volem explicacions. Volem responsabilitats. Volem canvis. I volem que, algun dia, quan es parli de qualitat educativa, això inclogui també la qualitat de les condicions laborals dels qui ensenyem. Per on pot començar? Li poso fàcil: endarrereixi l’inici de curs, vostè mateixa va dir que rectificar era de savis. Atentament i amb tot el respecte que mereix —però amb el cansament persistent d’una profe que veu que el sistema no funciona—. Valentina Planas