Quaranta anys després de la seva aparició, Pedra de tartera torna a ocupar un lloc central en l’actualitat literària amb una edició il·lustrada que renova l’interès per la història de la Conxa i pel món rural del Pallars del segle XX. Columna ha impulsat aquesta versió commemorativa coincidint amb l’aniversari d’una obra que ha superat els 500.000 exemplars venuts i que acumula ja una setantena d’edicions. La iniciativa busca no només celebrar la trajectòria del llibre, sinó també facilitar noves portes d’entrada a una narració que continua captivant lectors de diverses generacions. Maria Barbal defensa que el llibre ha perdurat gràcies al seu pes en “la memòria històrica”, i confia que el nou format ajudi el públic lector de novel·la gràfica “a interessar-se per la història i a fer-se càrrec de què representa una guerra i una postguerra a partir d’una història menuda d’una família”.
El debut que va marcar una generació
Publicada el 1985, Pedra de tartera va ser la primera novel·la de Maria Barbal, i des del primer moment es va convertir en una obra de referència. Relatada en primera persona, narra la vida de la Conxa des de començaments del segle XX fins als anys seixanta, en un recorregut vital marcat per la pobresa, el desarrelament, la dependència familiar i els grans conflictes polítics: l’arribada de la República, la Guerra Civil i el franquisme. El pas forçat del Pallars rural a la Barcelona urbana i la pèrdua del marit a la guerra són alguns dels episodis més commovedors d’una memòria íntima que ha esdevingut col·lectiva.
Barbal descriu avui la seva criatura literària com “una nena maduríssima, que arriba molt contenta al dia d’avui”, i celebra poder revisitar-la encara amb energia.
Dibuixar el Pallars de 1915: una aventura documental
La nova edició incorpora il·lustracions d’Áurea López i el guió d’I. L. Escudero, revisat per la mateixa Barbal. López explica que la dificultat principal va ser reconstruir visualment el Pallars de 1915: “No és el mateix que el 1915 a Barcelona”, apunta. La manca de fotografies del dia a dia va obligar-la a recórrer a l’Arxiu Històric del Pallars Jussà, on sovint no podien respondre totes les seves consultes.
La il·lustradora també destaca que la seva primera percepció de la Conxa era la d’“una persona tendra”, i que el repte més complex va ser envellir-la de manera coherent. Tot i treballar sola, feia preguntes puntuals a Maria Barbal quan ni el text ni la documentació podien resoldre un detall.