La platja d’Òstia, a diversos quilòmetres de Roma, és una d’aquelles amb la sorra ocupada per gandules propietat dels xiringuitos del voltant. A l’extrem nord de la platja, davant d’un port esportiu ple de ciment brut, s’hi alcen els arbres d’un parc particular. És el Parco Pier Paolo Pasolini, una minúscula reserva natural a la riba del riu Tíber que, a través d’una modesta escultura de marbre, recorda la memòria del cineasta, poeta, i escriptor italià. Ambdós, parc i platja, són els testimonis principals del misteri que encara avui marca la vida de Pasolini: la del seu assassinat, a la mateixa sorra, a mans d’autors encara per determinar del tot. Com també els motius i les connexions darrere del crim.
Per sort, els arbres i la gespa del parco no són l’únic homenatge a la memòria de Pasolini. En el centenari del seu naixement, diverses noves edicions en català de la seva obra han arribat a les llibreries. Hi destaquen la nova traducció d’Una vida violenta, a càrrec de Pau Vidal i l’editorial L’Agulla Daurada. Però també el Poema en forma de rosa, que ha editat Edicions Poncianes aquest 2022 o Actes Impurs/Amado mio, a càrrec del segell Lleonard Muntaner i que ha traduït Joan Navarro.
Es tracta de diferents vies d’endinsar-se en l’obra i pensament d’aquest artista corsari, que va saber llegir com ningú les transformacions de l’Europa dels anys 60 i que és avui recordat com un dels intel·lectuals més importants de la segona meitat del segle XX. Expulsat del partit comunista italià per la seva homosexualitat, acusat d’ultratge a la religió per diversos dels seus films, Pasolini va ser una figura incòmode per tothom, un provocador ferotge, mai frívol, que deixa un llegat literari més que interessant per pensar el nostre present.
Les vides violentes
El món profà de les vides dels adolescents de barri i la història sagrada i dels evangelis. Dos temes aparentment oposats conceptualment que Pasolini va explorar a través de pel·lícules i llibres i als quals, en realitat, s’apropava amb una similar molt similar. El primer és precisament el que retrata Una vida violenta, novel·la que L’Agulla Daurada, l’editorial que ha nascut aquest any de la mà de Tigre de Paper, ha publicat aquest setembre amb una nova traducció de Pau Vidal. Les seves pàgines ens ensenyen la història del Tomaso, un jove crescut entre el baix proletariat de la Roma dels anys cinquanta; un delinqüent de suburbi que, com els que l’envolten, malda per escapar d’un destí de precarietat que sembla predisposar-lo a la tragèdia.
Desplegant la particular llengua d’aquesta societat proletària i salvatge, Una vida violenta narra com el Tomaso i els seus amics descobreixen el món a cop de baralles, de cotxes robats i d’atracaments a les gasolineres, xocant amb un present que no els ofereix esperança i al marge de la nova societat romana que, lluny de la perifèria, s’estava construint. Pasolini reflectirà les mateixes vides i conflictes d’aquests ragazzi de vita també a les seves primeres pel·lícules, com Accatone (1961) o Mamma Roma (1962). A l’estela del Neorealisme italià, retraten amb mirada poètica aquest món d’adolescents, tendre i violent a la vegada, que ell va conèixer bé durant la seva etapa vivint a la capital romana.
Pasolini posarà el focus sobre uns paisatges i una part de la societat pràcticament inexplorats en la producció artística italiana del moment
Però per a l’escriptor, la importància del món del proletariat romà anirà molt més enllà dels seus relats particulars i individuals. Pasolini posarà el focus sobre uns paisatges i una part de la societat pràcticament inexplorats en la producció artística italiana del moment. I ho farà amb una intenció determinada. Per a l’artista, el món perifèric dels Tomasos i altres és l’últim reducte d’autenticitat de la societat italiana, abans que sigui escombrada per les transformacions del capitalisme i el mercat i la homogeneïtzació de la societat de consum contemporània, que l’artista començava a intuir.
Els suburbis plens de decampats i de barraques seran la forma d’escapar a la construcció del que considerarà una nova farsa política, la del capitalisme postfordista o de consum. I un espai de resistència i llibertat també contra l’amenaça de desaparició de la cultura popular de la classe obrera, una forma de vida "autèntica" i que veia necessària per a la construcció d’una societat futura. És un paper similar al que atorgarà a la poesia, que també veurà com un refugi, al marge de les lleis del mercat que veurà com ho comencen a contaminar tot.
“Jo sóc una força del passat”
Pasolini encarna una contradicció curiosa. Com a comunista vol inventar i pensar un nou futur i una nova cultura. I tot i així aborda una vegada i una altra, en la seva obra, històries i temes del passat. “Jo sóc una força del passat” escriurà precisament al Poema en forma de rosa, com una forma de resumir-ho. I rodarà L’Evangeli segons Sant Mateu el 1964, explorant la vida de Jesús a la gran pantalla, però també altres relats del món antic i medieval que adaptarà de la mateixa forma. El Decameró (1971), Els contes de Canterbury (1972) o Saló o els 120 dies de Sodoma (1974), un dels llibres més coneguts del Marquès de Sade, en són exemple.
Aquesta contradicció és també una de les que es pot llegir entre els versos de del Poema en forma de rosa, que ha editat enguany Edicions Poncianes amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona i que complementa el Poeta de les cendres, poemari de l’autor que el mateix segell ja havia publicat el 2015. El Poema en forma de rosa, traduït per Xavier Valls Guinovart, és una àmplia col·lecció de poemes, escrits entre 1961 i 1964, que concentren les preocupacions de tota la seva obra. No hi falta cap dels grans temes. Pasolini el descrivia com un diari poètic però també ideològic, que permetia seguir “l’evolució del meu pensament i el meu humor”, durant una etapa clau de la seva vida.
Amb sensibilitat poètica i escenes plenes d’elements quotidians, Pasolini desplega alguns els punts claus del seu pensament, com la idea que el passat és necessari per pensar qualsevol utopia i per la pròpia supervivència de l’home
Amb sensibilitat poètica i escenes plenes d’elements quotidians, desplega alguns els punts claus del seu pensament, com la idea que el passat és necessari per pensar qualsevol utopia i per la pròpia supervivència de l’home. “Quan ja no quedi res del món clàssic, quan tots els artesans i camperols hagin mort, quan la indústria hagi tornat imparable el cicle de producció i el consum, aleshores la nostra història haurà acabat”, escriu en un assaig cinematogràfic titulat La rabbia. Pasolini, com deixa clar entre els "poemes mundans" que integren el llibre, venia del passat de les ruïnes i les esglésies, dels retaules i les viles abandonades i dels marges del Friül, la seva regió d’origen. I es devia a elles per entendre’s tant a si mateix com al món que l’envoltava.
Són paisatges diferents dels que ocupen Actes Impurs/Amado mio, dues novel·les breus que formen part de l’obra menys explorada de l’escriptor, i que ha publicat aquest any l’editorial Lleonart Muntaner. Editades en un mateix volum, exploren els turments existencial de dos joves que s’obren pas amb vitalitat i desig en un entorn marcat per l’amenaça dels enfrontaments latents de la Segona Guerra Mundial. Són dues obres amb multitud de connexions amb la seva obra posterior i que ens ofereixen una interessant finestra als inicis de l’artista.
Pasolini, difusor del català
A través del seu territori d’origen, el cineasta va crear, especialment al principi de la seva trajectòria, una relació estreta amb el català. La seva família era originària del Friuli, una regió fronterera d’Italià amb un idioma propi, el friülà, que va captivar Pasolini quan s’hi va traslladar de jove fugint dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial que patia Bolònia. I del friülà i de la simpatia per una llengua minoritzada va arribar fins al català.
El 1947, va dedicar un número de la revista literària que dirigia llavors a l’idioma, mentre aquest patia la persecució del franquisme a Catalunya. I, juntament amb l’escriptor Carles Cardó, va curar una de les primeres edicions antològiques de poetes catalans a Itàlia, la Fiore di poeti catalani, que incloïa obres d’autors com Jacint Verdaguer, Joan Margall, Josep Carner o Carles Riba.
Un assassinat envoltat d’enigmes
El misteri segueix envoltant la mort de Pasolini quaranta set anys després dels fets. El seu cadàver, trobat de matinada a la platja d’Òstia, presentava signes d’una violència extrema, i per la seva mort només va ser condemnat un jove romà que es prostituïa amb ell aquella nit. Però sempre va existir la sospita que en realitat es tractava d’un assassinat polític i que l’adolescent, Giuseppe Pelosi, era un boc expiatori. Coneguts militants d’extrema dreta presumien d’haver estat els autors del crim i Pelosi acabaria declarant que ell era innocent i que havien estat altres homes que havien apallissat l’artista fins la seva mort. El seu assassinat va ser celebrat en parts importants de la societat italiana. Entre elles, Giulio Andreotti, que seria després primer ministre del país.
Sempre va existir la sospita que es tractava d'un assassinat polític i coneguts militants d’extrema dreta presumien d’haver estat els autors del crim
Les sospites al voltant de la seva mort van resorgir el 2009, quan es va descobrir que Pasolini pretenia revelar a Petrolio, la novel·la que estava escrivint en aquell moment, els autors del presumpte homicidi de l’industrial Enrico Mattei, magnat italià del petroli mort en un misteriós accident d’avioneta. Però malgrat que es va tornar a reobrir el sumari del cas, no hi va haver cap més condemnat. Mentre segueixi el silenci, podem recordar les paraules de l’artista en l’última entrevista que donaria en vida, al diari La Stampa. Irònicament, hi advertia profusament de l’amenaça del feixisme a Europa, amb unes paraules que segueixen ressonant avui: “tots estem en perill”.