Llibre "maleït", llibre "negre", llibre oblidat. Llibre introbable (fins i tot a Todocolección). Llibre d'encàrrec rebutjat pel mateix autor, la Historia de la Segunda República Española de Josep Pla, editada en quatre volums el 1940 per Destino, continua sent un dels tabús de l'obra planiana. La troballa del primer manuscrit escrit pel prosista de Palafrugell permet descobrir que l'obra va ser concebuda inicialment en català i permet confirmar que va ser una obra concebuda i ideada per Francesc Cambó durant la guerra, com a eina de propaganda antirepublicana, i no a la immediata postguerra, com a legitimació del nou règim. Alhora, el recorregut del manuscrit de la Història de la Segona República Espanyola, editat ara per Destino amb pròleg de Maria Josepa Gallofré i editat per Xavier Pla, permet traçar el fracàs d'un impossible franquisme escrit en català.  

Josep Pla. Edicions Destino

L'escriptor Josep Pla a l'Ateneu, anys vint/Edicions Destino

Pla, d'espia a ploma propagandista

"Jo no sé els resultats que en Pla pugui donar en matèria d'espionatge; però en sóc més aviat escèptic. En canvi, En Pla és una primera figura literària a casa nostra. Actuant amb mi, prop dels grups literaris i periodístics a París, podria fer forat, pel seu esperit càustic i la seva gràcia literària. També podria publicar alguna cosa en grans revistes i hebdomadaris. En fi, seria un intel·lectual de marca, català, que es manifestaria ostensiblement al costat de Burgos". Amb aquesta carta de Joan Estelrich a Cambó, l'activista cultural mallorquí propulsava l'escriptor Josep Pla cap al rovell de l'ou de la maquinària mediàtica i propagandística del catalanisme conservador, que fent bandera del seu antirepublicanisme a l'estranger tractava de legitimar internacionalment el bàndol rebel tot mirant d'assegurar una futura bona posició quan Franco guanyés la guerra. La ingenuïtat d'algú com Cambó que havia escrit Les dictadures i tenia un gran interès per les qüestions internacionals –en aquell moment marcades pel domini totalitari– sobre què podia representar per Catalunya i el catalanisme la victòria de Franco, els militars revoltats i la Falange amb el suport de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, encara sobta.

Fotografia de Francesc Cambó. Font Institut Cambó

El polític Francesc Cambó, impulsor de la xarxa propagandística de la qual va formar part Josep Pla/Fundació Cambó

Polític professional que sabé crear una enorme fortuna a rebuf de la Gran Guerra, financer, mecenes (va adquirir una gran col·lecció d'art i va impulsar la Bernat Metge, entre d'altres), Cambó liderà el catalanisme conservador des de la mort de Prat de la Riba i carretejà la cartera de ministre en dos ocasions durant la Restauració. A finals de la dictadura de Primo de Rivera –que l'havia enxampat fora del país, navegant amb el seu iot Catalònia– maldà per salvar la monarquia amb un partit centrista constitucional mentre lluitava contra un càncer de gorja. La República havia arribat a Barcelona amb el crit de "Visca Macià, mori Cambó!" i, quan va esclatar la guerra civil, va posar-se de seguida al costat del bàndol sollevat, utilitzant pel seu propòsit un estol d'intel·lectuals i periodistes refugiats a França o Itàlia, com Ramon d'Abadal, Gaziel o el mateix Josep Pla, que des de finals dels anys vint, quan havia trencat amb La Publicitat i Acció Catalana, havia estat al seu servei. Tots ells escriurien a preu fet pamflets i articles, signats o no, antirepublicans i de propaganda profranquista, com el projecte de llibre que va resseguir Jordi Amat a El llarg procés, elaborat pels dos primers i signat pel futur ministre franquista Eduard Aunós.

La gènesi d'un llibre d'encàrrec

Pla, que just abans de l'esclat de la guerra havia tancat una etapa com a corresponsal polític a Madrid de La Veu de Catalunya, havia fugit de Catalunya i durant els primers mesos havia viscut a Marsella, on havia dut a terme les famoses tasques d'espionatge, sovint magnificades com si fos un James Bond amb boina i de ben segur poc més que xerrar amb mariners del port marsellès. Després de la proposta d'Estelrich a Cambó, i d'una trobada entre el patró i l'empleat, a principis de 1938 Josep Pla va començar a treballar en el que havia de ser una anàlisi crítica del recent passat republicà, de caire pamfletari i polèmic, adreçat al lector estranger.

Pla la va escriure a Itàlia, enviant a Cambó el que anava escrivint a través de la seva parella, Adi Enberg, estretament vinculada professionalment al mecenes, el qual comentava, corregia i anotava els capítols. Pla escrivia als cafès de Roma sobre uns esdeveniments que havia conegut de primera mà com a periodista destinat a Madrid –l'any 33 havia publicat Madrid. L'adveniment de la República i havia escrit centenars de cròniques que servien de base al text– i, entre aventures italianes que ressegueix al detall Xavier Pla, el projecte d'una monografia relativament condensada en forma d'assaig sobre el període immediatament anterior al cop d'estat se li va escapar de les mans. Cambó va observar de seguida que malgrat que el text tenia "la vivacitat i la frescor" planianes, corria el risc d'esdevenir un text excessivament minuciós que ocuparia diversos volums en un negoci previsiblement ruïnós. A més de les reticències sobre la forma de treballar de Pla –no especialment entusiasta amb les correccions del seu amo–, els vincles d'aquest amb Joan March, vell enemic de Cambó i rival a l'hora de finançar els sollevats, i els nous escenaris de la guerra civil, on s'anaven assentant les bases ideològiques i propagandístiques del nou règim, van fer que el polític català rescindís l'encàrrec. 

Proclamació de la República.Plaça Sant Jaume. Josep Maria Sagarra.

El 14 d'abril de 1931 a Barcelona/Josep Maria Sagarra Plana

El fracàs d'una aposta del catalanisme conservador

Llavors Cambó ja tenia la vista posada en el nou escenari que s'obriria amb la victòria franquista i on ell creia que seria possible editar un diari en català, reprendre les edicions en aquesta llengua i retornar a una certa vida política catalanista sota el lideratge del seu partit. Aviat va descobrir que ni els fulls volants escrits en català que tenia preparats Dionisio Ridruejo per llençar a Barcelona el 26 de gener del 39 eren acceptats en un règim que proscrivia la llengua i la cultura catalanes, assenyalades com a culpables de portar el germen del separatisme. L'únic que podia concedir el nou règim als vells catalanistes que havien jugat la carta de Franco era recuperar els negocis i fer diners i alguns càrrecs individuals –la mà dreta de Cambó, Joan Ventosa i Calvell acabaria sent procurador en Cortes i alguns pronois espavilats, regidors o alcaldes– però cap mena d'hegemonia ni poder polític.

El Vichy català se sustentaria sobre una nova generació, la dels joves catalans de Burgos, com Ignasi Agustí, jove promesa literària i antic militant de la Lliga que havia fundat Destino, i que seria el responsable de l'edició de la Historia de la Segunda República, que tal com es vantava en carta al censor, havia potinejat a consciència retallant qualsevol temptació catalanista i esporgant el caràcter subjectiu el manuscrit encarregat per Cambó, que va considerar que Enberg i Pla li havien robat. 

El millor resum de tot plegat és que l'any 1940, com assenyala Xavier Pla, el que havia de ser un llibre de guerra escrit en català va esdevenir un llibre de postguerra escrit en castellà, la llengua dels guanyadors de la guerra i l'única en que es podria publicar fins ben entrats els quaranta, quan es van autoritzar les reedicions de preguerra de llibres inofensius (llibres pietosos o de cuina, de bibliòfil o en grafia prefabriana). Pla va acabar-la amb l'ajuda de les pàgines del Diari de Sessions de les Corts republicanes que va endur-se de la biblioteca de l'Ateneu, i malgrat els esforços publicitaris i polítics per sortejar l'escassetat de paper, la Historia de la Segunda República Espanyola no va ser l'èxit de vendes esperat en una ciutat depauperada i vençuda. Després de l'operació fallida de dirigir La Vanguardia, enemistat amb Cambó, separat de la seva companya i amb uns mitjans de subsistència incerts, Josep Pla començava una nova etapa vital i literària i, de cara endavant, preferia oblidar tota aquesta història de la Història (o Historia) de la II República.

 

Foto de portada: Les autoritats franquistes de la ciutat l'any 1939/FAVB