Madrid, 11 de juny de 1873. Fa 150 anys. Les Corts nomenaven Francesc Pi i Margall president de la República. En tan sols quatre anys (1869-1873), era el tercer català que assolia la màxima condició del poder a l’estat espanyol. Mai abans de 1869 un català havia dirigit els destins d’Espanya; i mai després de 1873 un català governaria l’estat espanyol. El precedien els seus correligionaris del Partit Progressista Joan Prim i Prats —el general Prim—, que havia estat president del govern i cap d’Estat de facto (1869-1870), i Estanislau Figueras i Moragas, primer president de la Primera República (1873). Pi i Margall seria el que governaria durant menys temps (trenta-sis dies), però la seva presidència és la que explica millor aquell projecte fallit que havia de convertir Espanya en un estat modern, democràtic i federal.
Les tensions entre federalistes i unitaristes
En l’anterior lliurament ja explicàvem que la causa republicana espanyola estava profundament dividida. Abans i després de la proclamació de la I República (1873). I que aquesta divisió no era fruit de la dicotomia dreta-esquerra, sinó que obeïa diferents plantejaments de l’arquitectura de l’Estat. Als països de l’antiga Corona catalanoaragonesa, els federalistes eren una majoria esclatant en el món republicà. Mentre que als països de l’antiga Corona castellanolleonesa, els unitaristes s’imposaven per golejada. Era una rèplica incruenta de la guerra de Successió hispànica (1705-1715) i la demostració palmària que aquell conflicte s’havia tancat en fals. Passats quasi cent seixanta anys de la imposició del règim borbònic sobre “l’Espanya incorporada o assimilada” (vegeu el mapa) ressuscitava el conflicte per la vertebració de l’Estat.
La traïció dels unitaristes
El mateix dia que es proclamava la República, el debat es traslladava a l’interior de les Corts. Però els republicans unitaristes es van negar en redó a negociar un canvi de l’arquitectura de l’Estat i es van aliar amb els monàrquics constitucionalistes per a neutralitzar la proposta dels seus correligionaris federalistes. Els republicans federalistes i la seva massa de votants no van entendre aquell estrambòtic pacte entre enemics acèrrims, que s’havien aliat per a mantenir el dibuix borbònic de l’Estat; aquella Espanya de fàbrica castellana imposada “por justo derecho de conquista” el 1714 i perpetuada pels liberals monàrquics espanyols del segle XIX. Aquella República, que havia generat una extraordinària il·lusió a “l’Espanya assimilada”, naixia esguerrada, precària i amb unes baixes expectatives de supervivència.
La reacció catalana
Els republicans federalistes catalans i valencians, anomenats col·loquialment “intransigents”, van reaccionar amb diversos actes. El 13 de febrer, dos dies després de la traïció unitarista, diversos pobles catalans (Rubí, Olesa, Gràcia, Sant Pere de Riudevitlles, Sant Pol i Arenys de Munt, entre altres) proclamaven la República federal i pressionaven la Diputació de Barcelona, governada pels federalistes, per a constituir un govern autònom català que pilotaria la revolució federalista arreu de l’estat espanyol. El 9 de març de 1873, el dirigent republicà federalista Baldomeu Lostau, proclamava l’Estat català dins la República federal espanyola. Aquella proclama es feia amb el suport de Miquel González Sugranyes, alcalde de Barcelona; Benet Arabio i Torres, president de la Diputació; i Miquel Ferrer i Garcés, governador civil.
La neutralització de la reacció catalana
Lostau va rebre l’encàrrec de formar un govern autònom provisional (el primer des de la desfeta de 1714) que havia de conduir Catalunya a un escenari d’eleccions. Però el president Figueras i Pi i Margall, en aquell moment ministre d’Interior; van convèncer els federalistes catalans que calia aturar el procés. Figueras i Pi i Margall, per la seva condició de catalans, coneixien a bastament el paisatge polític i reivindicatiu català i van afrontar la qüestió sense embuts. Van proposar l’aturada transitòria d’aquell procés i, a canvi, van prometre la retirada de l’exèrcit espanyol de Catalunya; i la creació, en el seu lloc, d’un cos voluntari estrictament català al servei de la República que havia de combatre la insurrecció carlina. Aquella proposta va ser ben acceptada pels federalistes catalans, que hi van veure un primer pas important cap a la República federal.
El cantonalisme
La crisi catalana es va cobrar la figura de Figueras, que va haver de dimitir l’11 de juny de 1873. Els republicans unitaristes i els monàrquics constitucionalistes el van sotmetre a un duríssim assetjament fins a caure, i algunes fonts afirmen que en seu parlamentària va proclamar: “Señores, estoy hasta los cojones de todos nosotros”. Però la llavor de la seva política (Figueras era federalista) i l’exemple català van estimular l’aparició de moviments federalistes al País Valencià, a Múrcia, a Andalusia i, testimonialment, a Extremadura i a Castella, que posarien en escac la República espanyola. Aquests moviments, anomenats cantonalistes (de cantó, que en aquell context equivalia a municipi o regió federal) es van estendre com la pólvora durant la presidència de Pi i Margall, successor de Figueras i també federalista.
El cantó de Cartagena
El moviment cantonalista es va iniciar a Cartagena el 12 de juliol de 1873. I, passada una setmana (19 i 20 de juliol), el moviment havia esclatat a València, Castelló, Alcoi, Torrevella i Oriola; i més enllà del País Valencià, en trenta ciutats més. El cantó de Cartagena, a diferència dels altres, va resistir l’ofensiva governamental durant mesos (fins al gener de 1874), perquè van aconseguir que la guarnició militar secundés la seva reivindicació. En canvi, els republicans catalans, immersos en la fase més intensa de la Tercera Guerra Carlina (1872-1875), van esmerçar les seves energies combatent els tradicionalistes. En aquest punt és important destacar que, poc després de la proclamació i la suspensió de Lostau (març, 1873), els carlins catalans contraatacarien sobre l’escenari ideològic i restaurarien la Generalitat, abolida el 1714 (juliol,1874).
La fi de la República
Pi i Margall va quedar carbonitzat per la revolució cantonalista (18 de juliol de 1873). El seu relleu, l’andalús Nicolás Salmerón, ja no era federalista; però tampoc era un carnisser, i va desautoritzar una intervenció militar contra el cantó de Màlaga que li va costar la dimissió (7 de setembre de 1873). El quart i darrer president seria el també andalús Emilio Castelar, unitarista, que no va poder amortir la inèrcia que havien adquirit els militars en el decurs de la repressió dels moviments cantonalistes. El 3 de gener de 1874, una moció de censura descavalcava Castelar i nomenava president el federalista valencià Eduardo Palanca Asensi. Però tot seguit, el general Pavia, que l’estiu anterior havia volgut massacrar Màlaga, entrava a cavall a les Corts. D’aquesta manera concloïa abruptament el projecte de convertir Espanya en un estat modern, democràtic i federal.