El 2 de juny és diada nacional a Itàlia, la Festa de la República. El país commemora el referèndum popular de 1946, que va suposar el final de la monarquia i l'inici d'una nova era, aplicant el recentment aprovat sufragi universal que permetia que les dones votessin per primera vegada. Un 89 % de les italianes, deu milions, van omplir els col·legis electorals. “Ens aferrem a les nostres paperetes com a cartes d'amor”, escriuria la periodista Anna Garofalo, i aquesta significativa, molt rellevant, cita tanca la pel·lícula que ens ocupa. I és que el context històric és fonamental en la peripècia de la protagonista de Siempre nos quedará mañana, el bestial fenomen de taquilla de la cinematografia italiana recent.
Dirigida, escrita i protagonitzada per Paola Cortellesi, la pel·lícula ha passat pel BCN Film Fest i arriba als cinemes aquest divendres. Ens explica la cineasta que quan mirava de vendre el seu projecte i trobar el finançament necessari, els productors se la miraven amb la boca oberta i ben sorpresos: “Reconec que jo arribava amb una criatura estranya sota el braç. Una història sobre el patriarcat i la violència masclista, rodada en blanc i negre, amb escenes de danses extravagants, amb cançons d'una altra època, i amb humor... I, al mateix temps, tenia claríssim que volia fer una pel·lícula popular, i de gran abast”, ens explica. I sap de què va la cosa, perquè porta vint anys de carrera a la televisió i al teatre, cantant i fent imitacions i, també, en pel·lícules com Maravilloso Bocaccio (2015) o Como pez fuera del agua (2017).
L'arrencada de Siempre nos quedará mañana activa en l'espectador el desconcert que ens anunciaven les paraules de la cineasta: som a Roma, l'any 1946, i entrem en el dormitori d'una casa humil d'un barri humil. Un matrimoni obre els ulls. Ella dona el bon dia, ell respon amb una bufetada a la cara. Ella s'aixeca com si res, al cap i a la fi allò forma part d'una invariable rutina matinal que no s'atura: nens, amunt, a esmorzar! La filla adolescent i dos marrecs esvalotats. Els deixa endrapant i entra a l'habitació del sogre, li buida l'orinal i es menja el seu menyspreu. Amb la cara paga però és el què hi ha. Surt de casa, camí de mil feines mal pagades, i un travelling etern acompanya el caminar de la protagonista, al ritme d'un temacle de The John Spencer Blues Explosion. Música anacrònica i decorats de cartró pedra.
A partir d'aquí acompanyarem la Delia, aquesta mare coratge aparentment resignada a una realitat que destrueix qualsevol bri d'independència femenina. Ciutadanes de tercera, la major part de les dones, no importa quina sigui la seva classe social, necessiten permís dels homes per quasi tot, i conviuen amb la violència, física i/o verbal, del patriarcat. En el cas que ens ocupa, la nostra protagonista té un marit (interpretat per Valerio Mastandrea) a qui ser veterà de dues guerres li dona carta blanca, els matons no necessiten excuses, per quasi tot.
Humor inesperat
La insòlita proposta de Cortellesi disfressa de conte l'horror quotidià i, com feien els grans de la commedia all'italiana, s'alimenta de la tragèdia per trobar l'humor i la lleugeresa. “Luigi Comecini, Ettore Scola, Mario Monicelli, Dino Risi, tots aquests grans mestres ens han ensenyat que, sense deixar de ser crítics, la realitat que ens envolta, per terrible que sigui, es podia explicar amb humor, amb sàtira, amb cinisme. De fet és necessari, i fa que tot sigui molt més realista, perquè la vida no només té un color. Fins i tot en un mateix dia, les coses més dramàtiques poden canviar de color en alguns moments”, afirma la directora.
A Siempre nos quedará mañana també hi ha picades d'ull al neorrealisme i, fins i tot, al cinema mut, l'etern esperit de Chaplin
A Siempre nos quedará mañana també hi ha picades d'ull al neorrealisme i, fins i tot, al cinema mut, l'etern esperit de Chaplin. Un flashback musical s'hi emparenta, i acaba sent un de les seqüències més inspirades de la pel·lícula. Com ho és també una pallissa masclista reconvertida en una singular dansa macabra. Paola Cortellesi somriu quan li preguntem d'on han sortit totes aquestes insòlites idees visuals i narratives: “Pur instint. L'escena del ball, per exemple, simbolitza un patiment que es repeteix en el temps, que fa molt que passa i que seguirà passant. És una mena de malson recurrent. O la bufetada del principi, l'acostament que fem busca ridiculitzar tot l'entorn dels personatges, i mostrar com n'arriba a ser d'estúpida la violència. Crec que fent servir aquest to més aviat humorístic, podem navegar sobre temes indigestos i derribar certs murs aixecats pels espectadors. I si em preguntes per l'ús de la música, tot i que la meva feina és escriure diàlegs, res pot parlar millor d'un estat d'ànim que una cançó”, raona la nostra entrevistada, passant llista d'algunes de les arriscades, però tremendament eficaces, decisions formals de la pel·lícula.
Democràcia contra les pallisses
Sobre l'èxit extraordinari que Siempre nos quedará mañana ha tingut a Itàlia, superant les recaptacions de Barbie o Oppenheimer, Cortellesi reconeix que va ser una enorme sorpresa. "Era la meva òpera prima, i no m'esperava res, i la resposta ha estat increïble. Parlem d'un tema urgent, i suposo que igual que ho era per a mi, també ho era i ho és per als milions d'espectadors italians o d'altres països”. I reflexionem llavors sobre un dels missatges de la pel·lícula: com la democràcia i l'activisme obren una porta d'esperança a canviar la realitat i vèncer les violències. “Sí, seria una manera de dir-ho. Una dona que no té cap dret, quan li donen la possibilitat de comptar, de tenir veu, d'exercir el dret a vot... això és una gota enmig de l'oceà, però també és un motor d'autodeterminació molt potent. Des d'aquell referèndum de 1946 han canviat moltes coses. La democràcia va donar la possibilitat de que les dones lluitadores d'aquella època formessin un govern democràtic i que combatessin. I ara tenim una quantitat de drets que abans eren impensables”, afirma.
Siempre nos quedará mañana ha tingut un èxit extraordinari a Itàlia, superant les recaptacions de Barbie o Oppenheimer
I la cineasta continua: “Més lenta és, potser, la mentalitat imperant, que camina com un mamut, i no segueix el ritme de les noves lleis, proteccions, drets. Fan falta generacions per canviar la mentalitat de la gent. I és per això que vaig triar fer una pel·lícula contemporània ambientada en el passat, per veure què va succeir i què va canviar, per sort i gràcies a la feina de moltes dones. Però també per reconèixer què hem heretat i què es manté viu. I un exemple és entendre la dona com una possessió”, afirma contundent, i, com fa la seva pel·lícula, sense perdre el somriure. I tanquem la nostra xerrada amb Paola Cortellesi preguntant-li si, després de crear un fenomen com aquest amb la seva primera pel·lícula, nota la pressió pel què es pugui treure del barret en un futur immediat. “Crec que m'hauré de concentrar i posar tots els esforços en la tercera, perquè la segona pel·lícula no podrà estar a l'altura. El millor que podria fer és saltar-me-la!”, remata amb molta gràcia i deixant anar una riallada.