En una molt eloqüent escena de Pam & Tommy, la protagonista insisteix al plató de Los vigilantes de la playa que li deixin rodar un monòleg inicialment previst per a una seqüència, però el director li respon que quedarà millor sense so, que amb què se la vegi a ella ja n’hi ha prou. Posteriorment, Pamela Anderson descobreix la filtració del seu famós vídeo perquè l’estan mirant els càmeres del mateix rodatge, impassibles davant el fet que allò que veuen concerneix una companya de feina.

Aquests moments, com tants d’altres de Pam & Tommy (Disney Plus), no són simples reconstruccions de fets reals ni detalls accessoris de la història. Són la perfecta síntesi d’un dels discursos fonamentals de la sèrie: no tenim ni idea de qui és Pamela Anderson. No ho sabíem aleshores ni ho sabem ara. Sabíem de l’existència del seu vídeo sexual amb Tommy Lee, però mai ens hem preguntat com la va afectar ni quines conseqüències va tenir per a ella, perquè al final, com el director que li nega la paraula al rodatge de Los vigilantes de la playa, ens hem limitat a veure-la com el farcit d’un biquini vermell. Aquesta magnífica minisèrie ens mostra fins a quin punt som còmplices en els processos de destrucció de la privacitat i com de misògina, tòxica i profundament lesiva pot arribar a ser la industria audiovisual en reduir la dona a un embolcall.

Foto Pam & Tommy 3
Lily James fa una interpretació d'un altre planeta interpretant Pamela Anderson en aquesta sèrie de Disney Plus. / Disney Plus

Un homenatge a les Pamelas d'aquest món

Pam & Tommy, doncs, funciona a diversos nivells. És una mirada frenètica i plena de mala bava al naixement dels fenòmens virals i als primers símptomes que Internet podia crear i destruir mites amb idèntica solvència: resulta, també, un retrat entre àcid i entranyable a la seva parella protagonista, icones d’una dècada que anava degenerant cap a debats (encara no resolts) sobre la necessitat de separar la vida publica i la privada; i és, dèiem, un homenatge a les Pamelas d’aquest món, actrius abocades a haver de justificar-se (“per a mi és diferent, soc una dona”, diu, i encara podria dir-ho) i haver de renunciar a tot per una pressió social basada en el prejudici i el desconeixement.

La seva suma d’estils desconcerta i desarma durant els seus primers compassos, però a mesura que avança revela que les seves solucions estètiques li serveixen per fer una devastadora radiografia de la masculinitat i posar en evidència que el problema de fons era, i és, la tendència col·lectiva a confondre la imatge d’algú amb la seva identitat. Pam & Tommy també paga molt la pena per l’entrega del seu repartiment: Sebastian Stan i Seth Rogen brillen en la seva recreació d’individus atrapats en els seus deliris testiculars, però la que s’acaba apropiant de la funció és Lily James. La seva encarnació de Pamela Anderson és, pels seus matisos i la capacitat de recrear-la sense incórrer en la caricatura, directament d’un altre planeta.