Palerm (capital del regne de Sicília), 4 de setembre del 1282. Fa 743 anys. Els almogàvers catalans, comandats pel rei Pere II de Catalunya i III d’Aragó, entraven a Palerm i coronaven Constança Hohenstaufen, filla del legítim rei Manfred I —assassinat i usurpat (1266)— i esposa del rei catalanoaragonès. La conquesta de Sicília s’havia iniciat, cinc dies abans, amb el desembarcament a Trapani (30 d’agost). En tan sols una setmana, els almogàvers catalans —un cos d’infanteria ràpida— ocuparien les places més estratègiques de la costa nord de l’illa (Trapani, Palerm i Messina), en un desplegament militar que meravellaria l’Europa de l’època. El propòsit d’aquella missió era molt clar. Però, ¿per què els catalans es van aventurar a la conquesta d’una illa tan extensa i poblada com el Principat i pretesa per totes potències de l’època?
Els vikings arriben a Sicília
La conquesta almogàver no va ser el primer contacte entre catalans i sicilians. Dos segles llargs abans —a cavall de l’any 1000—, l’illa estava ocupada pels àrabs (l’emirat de Sicília, amb capital a Palerm), que ja havien saltat a la península Itàlica i ambicionaven atacar el Patrimonium (els Estats Pontificis). En aquell context d’amenaça, el pontífex Benet IX (Teofilacte de Túsculum) va contractar els serveis de Tancred d’Hauteville, un empresari de la guerra normand —d’origen viking— amb una host d’un miler de guerrers, que va expulsar els àrabs de la península (1040) i va crear un domini propi a la punta de la bota italiana (Pulla i Calàbria). Tot seguit, els normands serien contractats per l’emperador bizantí Constantí X i, capitanejats per Guillem Braç de Ferro, fill del ja difunt Tancred, començarien la conquesta de Sicília (1061).
La llarga relació en el temps entre Barcelona i Palerm
La conquesta normanda de Sicília culmina un segle després. El 1105, Roger d’Hauteville —descendent de Tancred i de Guillem— actua plenament com a comte independent de Sicília, Pulla i Calàbria, sota la protecció del pontificat. Aquesta darrera condició és molt important per a explicar l’inici de la relació entre Palerm i Barcelona. En aquell moment, Sicília i Catalunya eren dos principats independents amb un mateix patrocini: el pontificat. I la superpotència pontifical promovia els enllaços matrimonials entre els seus patrocinats per a enfortir el paraigua d’aliances. En aquest context, es produeix el matrimoni entre Ramon Berenguer III —comte independent de Barcelona— i Mafalda de Pulla —princesa de la casa Hauteville— (1077). Els Casals de Barcelona i de Palerm quedaven vinculats, a més de per interessos polítics, per llaços de sang.
El canvi de posició de Sicília
La nissaga Hauteville va consolidar el seu poder i el pontificat va premiar els seus serveis elevant-los a la categoria de reis (1130). Però una estranya successió de morts acabaria amb tots els mascles de la família i conduiria Constança Hauteville, filla del difunt Roger II —el comte elevat a rei—, al tron de Palerm (1194). Constança era una bomba de rellotgeria, perquè els seus pares mai no havien pensat que seria reina i l’havien casada —en una arriscada maniobra— amb Enric Hohenstaufen (1191), emperador del Sacre Imperi Romanogermànic... i màxim rival del pontificat!!! La pressió pontifical impediria que l’hereu del Hohenstaufen i l’Hauteville —Frederic— reunís el patrimoni patern i matern. Si més no, immediatament. Però no podria impedir que acabés assegut al tron de Palerm (1198) i allunyés Sicília del paraigua pontifical.
Els ulls catalans es posen sobre Sicília
Sicília és el territori més estratègic de la Mediterrània. Des de l’època de la Grècia arcaica (segles X a V aC), tota la navegació que transita d’una banda a l’altra de la Mediterrània passa per l’estret de Messina i és la clau de la navegació del vell Mare Nostrum. I això és el que no volien perdre els armadors catalans del segle XIII, que ja s’havien llançat a l’expansió comercial mediterrània. Els estaments de poder catalans, que mig segle abans havien promogut i liderat la conquesta de Mallorca (1229), van seguir amb molta atenció els esdeveniments sicilians. I la cancelleria reial s’hi va afegir. No oblidem que la Catalunya de l’època —a diferència d’Aragó— estava articulada per un règim plenament feudal, i l’estament reial i classes mercantils plebees havien forjat una aliança per a fer front als altres dos poders: la noblesa i les jerarquies eclesiàstiques.
Abans que Constança Hohenstaufen, l’esposa del rei Pere
Precisament l’hereu Hohenstaufen-Hauteville, Frederic —anomenat "Stupor Mundi" perquè era la ment més privilegiada de la seva època (1209)— establiria el segon nexe entre els Casals de Palerm i de Barcelona. Frederic (15 anys) es va casar amb una Constança catalana (30 anys), filla del rei Alfons-Ramon i neta de Ramon Berenguer IV i Peronella. Alguns historiadors hi veuen la mà del pontífex Innocenci III per a “lligar-lo curt”, esperant que el seu sogre —el rei Alfons-Ramon— o el seu cunyat —el rei Pere el Catòlic— el controlessin. Però la cancelleria de Barcelona no tindria el paper que el papa esperava i la venjança pontifical arribaria després: amb el pretext de l’heretgia càtara, desplegaria una brutal croada-massacre que posaria fi al vell projecte de creació d’un imperi catalanooccità (Batalla de Muret, 1213).
D’on venia Constança Hohenstaufen, l’esposa del rei Pere?
El tercer nexe entre els Casals de Palerm i de Barcelona arribaria mig segle més tard. El 13 de juny del 1262, a Montpeller (enclavament català en terres occitanes del regne de França), es casaven l’infant Pere —fill i hereu del rei Jaume I i net d’Alfons-Ramon (pare de la Constança catalana)— i la infanta Constança —filla i hereva del rei Manfred I de Sicília i neta de l'"Stupor Mundi" (marit de la Constança catalana). El propòsit polític que es perseguia era claríssim, però es va haver d’esperar dues dècades, perquè aquell enllaç va desfermar tots els dimonis del Pontificat. Tant, que van renovar la seva tradicional aliança amb França i, poc després (1266), un exèrcit franco-pontifical derrotava, assassinava i usurpava Manfred I de Sicília —pare de Constança Hohenstaufen i sogre del rei català Pere.
El tron de Palerm i el Casal de Barcelona
Carles d’Anjou —germà petit del rei Lluís IX de França— imposat al tron de Palerm per la terna usurpadora Pontificat-França, desplegaria una terrible repressió contra la noblesa siciliana d’origen normand —fidel als Hohenstaufen com a hereus dels Hauteville. Aquella fosca etapa (1266-1282) s’iniciaria amb un monumental exili cap a Barcelona. És l’època que arriba a la cort catalana la família Llúria de Calàbria (1266), amb un jove Roger que s’educaria a Barcelona i que, en la posterior guerra de restauració (1282-1285), tindria un paper fonamental com a almirall de l’estol català. I culminaria amb la revolució de les Vespres Sicilianes —promoguda per Barcelona— i la conquesta catalana. Entre 1282 (coronació de Pere i Constança a Palerm) i el 1516 (mort de Ferran el Catòlic), els reis que es van asseure al tron sicilià van ser, sempre, del Casal de Barcelona.
