“Com a cineasta, jo no sabia com fer El padrí. Vaig aprendre sobre la marxa... fent-la”. Francis Ford Coppola se sincerava amb aquestes paraules a les pàgines de The New York Times al recordar els 50 anys que han passat des de l'estrena de la seva adaptació a la pantalla gran de la novel·la homònima de Mario Puzo. El 14 de març de 1972 s'estrenava a Nova York El padrí, mig segle després, aquest drama mafiós de tints shakesperians dirigit Coppola i protagonitzat per un elenc espectacular en què figuren estrelles de la interpretació com Marlon Brando, Al Pacino, Robert De Niro , Diane Keaton, James Caan, Talia Shire, John Cazale... llueix com una de les obres d'art més rellevants de tots els temps. Descobrim 5 detalls que podrien haver canviat la seva història.
Fill d'una família d'origen italià, Mario Puzo va ser el gran novel·lista de la màfia, etiqueta que va prendre absoluta rellevància amb la publicació d'El padrí, bestseller absolut que va romandre durant setanta-set setmanes com a número u de llista dels llibres més venuts del New York Times (la novel·la es va traduir a vint idiomes i va despatxar més d'11 milions d'exemplars a tot el món). Puzo sempre va destacar Fiódor Dostoyevski com la seva gran influència literària i l'empremta de la família Karamazov és ben visible en la creació de la saga dels Corleone.
Puzo va ser, juntament amb Coppola, el guionista de la versió cinematogràfica de la seva novel·la, tasca per la qual va guanyar l'Oscar. Curiosament, Mario Puzo sempre va insistir en què El padrí era la pitjor de les seves novel·les. Un relat que va escriure a contratemps i amb aspiracions de bestseller per poder pagar els molts deutes que tenia aleshores.
Va ser un dels personatges que van elevar a llegenda l'estatus d'actor de Marlon Brando, però l'icònic intèrpret de L'últim tango a París (1972) i Apocalypse Now (1979), que en aquells moments passava per un sotrac a la seva carrera, no va ser la primera opció per donar vida al Don Vito Corlone. De fet, els productors no el volien veure ni en pintura. Abans que Marlon, van optar al paper altres titans del cinema com Ernest Borgnine, Richard Conte, Anthony Quinn, Raf Vallone, Laurence Olivier i George C. Scott. Ara ens resulta impossible imaginar-se un padrí sense els pòmuls de Brando.
L'any 1972, el de l'estrena d'El padrí, Marlon Brando va concedir una entrevista a la revista Fotogramas. Arrogant com la gran estrella que sempre va ser, l'emblemàtic actor va deixar anar respostes carregades de supèrbia. Com quan la històrica capçalera cinematogràfica barcelonina li recorda que, abans que a ell, el paper de Don Vito havia estat ofert a Laurence Olivier, Anthony Quinn, George C. Scott... "Elecció clamorosament errada. Vostè creu que El Padrí podria ser el film que és sense mi? Don Vito Corleone no podia ser altre que Marlon Brando".
Quan Brando va rebre l'Oscar al millor actor, va enviar a recollir-lo una jove actriu nativa nord-americana que. en lloc d'oferir un discurs d'agraïment, va llegir un manifest en contra de la indústria de Hollywood a la qual va acusar de donar un tracte vexatori al seu poble a les pel·lícules.
Si ens sembla impossible imaginar-nos un Don Vito que no sigui Marlon Brando, impossible també ens resulta pensar en un Michael Corleone en una altra pell que no fos la d'Al Pacino.
Quan El padrí es va estrena el 1972, Pacino era un jove actor encara per consagrar-se. No és estrany, doncs, que els productors del film preferissin opcions més consolidades com les de Rod Steiger, Dustin Hoffman, Ryan O'Neal, Jack Nicholson, Martin Sheen o, molt especialment, Robert Redford. Un altre actor que va optar al paper va ser James Caan, qui finalment va participar d'aquesta obra mestra del cinema, però donant vida a Sonny, el germà de Michael.
“Estic aquí perquè vaig fer El padrí”, ha admès recentment Pacino en una entrevista amb el diari The New York Times. “Per a un actor, això és com guanyar la loteria. A l'hora de la veritat, no vaig tenir res a veure amb la pel·lícula més que interpretar el paper”. Per la seva banda, Francis Ford Coppola insistia en una altra entrevista que “quan vaig llegir el llibre El padrí, no deixava d'imaginar-ho. No tenia una segona opció. Per a mi, sempre va ser Al Pacino. Aquesta és la raó per la qual vaig ser tan tenaç a aconseguir que interpretés Michael. Aquest era el meu problema”.
Ara figura imprescindible per entendre l'esclat del New Hollywood i, conseqüentment, de la història del cinema a partir de la segona meitat del segle XX; Francis Fprd Coppola, no era ni de bon tros el candidat favorit dels productors de la Paramount per dirigir la versió cinematogràfica de la novel·la de Mario Puzo.
Quan la productora va fer-se amb els drets del relat de mafiosos de l'escriptor de Nova York, van traçar una llista de candidats a dirigir-la. Coppola era el número 13. Abans d'ell, un cineasta que en aquell moment, amb 32 anys, ja havia rodat cinc pel·lícules, totes elles amb un recorregut comercial més que discret, figuraven noms com Arthur Penn, Franklin J. Schaffner, Peter Yates, Richard Brooks... Una turmenta perfecta de fets, van acabar propiciant que Coppola fos el realitzador.
D'ascendència italiana però sense cap mena d'interès per les històries de mafiosos, Coppola va acceptar la proposta perquè en aquells moments no tenia un duro i sí un munt de deutes. No estava tot fet: està document que fins en cinc ocasions la Paramount va estar molt, molt, molt a prop d'acomiadar el director. Aquella suma d'atzars canviaria per sempre l'esdevenir del setè art.
És, indubtablement, una de les bandes sonores més emblemàtiques de la història del cinema. Només cal escoltar els primers compassos de la partitura escrita per Nino Rota per saber que es tracta de la música d'El Padrí.
Va ser el director de la pel·lícula, Francis Ford Coppola, qui es va encapritxar de Rota, col·laborador habitual de tota una eminència del setè art com Federico Fellini. De fet, el realitzador va viatjar a Itàlia per realitzar en persona una oferta que Rota no va poder rebutjar. La composició del mestre italià va ser nominada a l'Oscar a la millor banda sonora, reconeixement que aquesta vegada se li va escapar. Rota va endur-se l'estatueta dos anys després per la partitura de la segona part d'El Padrí.