Óscar Martínez: "No conec cap altra cosa que no sigui la violència"

He quedat amb l’Óscar Martínez a les oficines d’Anagrama. Arribo amb vuit minuts de retard. Ja al número 172 del carrer Pau Claris hi ha un tipus bloquejant l’entrada. Està mirant el mòbil. Sembla que comprova una adreça. “Em deixes passar?”. No he estat extremadament maleducat. Potser una mica sec. S’aparta mentre em demana perdó. Em rep la María Teresa, la seva responsable de premsa. L’Óscar encara no ha arribat. Un parell de minuts després sona el timbre. És ell. Ens presenten. Ens donem la mà. Vull marxar. “Perdona, no t’he reconegut al portal”, m’excuso. Riu tot amagant un “aquesta, per ser la primera, te la perdono”.

L’Óscar Martínez és un dels millors cronistes contemporanis. Un periodista amb una pulsió kamikaze per la seva feina. Un reporter especialitzat en migració, violència i crim organitzat a Centreamèrica, amb un estil lacerant, com un bisturí precís d’un neurocirurgià obrint la matèria grisa del teu cervell. Nascut el 1983 a El Salvador, poques veus —potser cap— han narrat amb tanta concreció dolorosa les entranyes de la societat d’aquest petit país llatinoamericà. Una comunitat que va passar de viure una devastadora guerra civil —entre el 1979 i el 1992— que enfrontà la Fuerza Armada de El Salvador (FAES) i el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN), a patir una guerra no declarada entre maras, molt especialment la Salvatrucha i el Barrio 13 (maras que també lluiten entre elles), i les forces de seguretat: policia i exèrcit representats per uns agents que, en molts casos, també actuen com a clans criminals fora de la llei. Un conflicte que viu una treva fictícia des que Nayib Bukele assumí la presidència del país.

Autor de dos llibres més que recomanables, necessaris com El niño de Hollywood (2018) i Los muertos y el periodista, Martínez s’ha convertit en un dels periodistes de referència a l’hora de denunciar les pràctiques autocràtiques de Bukele a través de reportatges que han revelat la relació i vinculació entre el president i les maras. Ha vingut a Barcelona per participar juntament amb Patricia Evangelista a la conferència organitzada pel CCCB Fets desagradables: informar sobre la violència. Arribar fins aquí no ha estat fàcil. La seva presència no es va poder confirmar fins que no va baixar de l’avió. “Venir a Barcelona ha estat complicat”, confirma. “El Salvador està patint una deriva dictatorial brutal, tant que 40 periodistes hem hagut d’exiliar-nos. Primer vam sortir els d’El Faro.net per publicar una sèrie d’entrevistes amb membres de les maras. El paradoxal és que ens volen acusar de ser pandilleros perquè hem entrevistat uns pandilleros que el govern va alliberar il·legalment. Des del passat 1 de maig he anat saltant de país en país. D’El Salvador a Costa Rica, de Ciutat de Guatemala a Ciutat de Mèxic i d’allà a Nova York i ara a Barcelona. No, no ha estat el període més tranquil de la meva vida”.

Si no molesta, és propaganda.
A Nayib Bukele li fascina la propaganda. Té un equip immens de propaganda. Tota una maquinària terrible que cuida molt la seva imatge i allò que vol projectar. Després de guanyar les eleccions el febrer de 2024 per al seu segon mandat, va encarregar-se una levita negra amb rivets daurats que li dona un aspecte que és una barreja entre Simón Bolívar i Michael Jackson. És un home que cuida molt la seva imatge. Cal recordar que era publicista. Sap com fer-ho. Però la reelecció de Bukele va coincidir amb els articles que vam publicar. Vam revelar un munt de documents del propi govern que exposaven que havia negociat amb les maras. Però l’efecte que té un vídeo en la gent és diferent. I veure un dels pandilleros més coneguts d’El Salvador, un autèntic pròfug que havia estat alliberat pel govern, conversant amb dos periodistes, explicant-los el pacte que havien mantingut amb Bukele des que aquest era candidat a l’alcaldia de la capital, va tenir un gran impacte en la població. Vam tenir la fortuna —o la desgràcia— d’eclipsar-lo a les xarxes socials. Durant una setmana vam imposar la narrativa que ell no volia. Un home amb les característiques de Bukele no pot suportar això.

Temps enrere, en una vella entrevista que vam fer per correu electrònic, m’explicaves que havies perdut el romanticisme per l’ofici, que amb el temps t’havies convertit en millor periodista però també més cínic.
Vaig començar en el periodisme als 17 anys. La gent de la meva generació, la generació que vam créixer durant la guerra civil, vam ser adolescents en una pau molt violenta. Jo he cobert violència gairebé tota la vida. I sí, al principi m’entusiasmava el fet del periodisme pel periodisme, però a mesura que comences a preguntar-te pels resultats de la teva feina, la mirada s’enfosqueix. És a dir, quan deixes de preguntar-te només per la qualitat de la peça, la veracitat de la informació, la bellesa de l’article —que no dic que ho hagi deixat de fer— però també comences a preguntar-te per l’efecte que té, hi ha alguna cosa que s’esfondra. Continuo creient que el periodisme canvia les coses, però a un ritme molt cínic. Al meu llibre El niño de Hollywood, que vaig escriure juntament amb el meu germà Juan José, hi ha una crònica titulada Els migrants que no importen. Ja en diversos articles publicats anteriorment en diferents mitjans, fins i tot a la cadena nacional de televisió de Mèxic, denunciàvem que hi havia un lloc petit a Mèxic, a Chiapas, al sud, que es deia La Arrocera, on violaven desenes de dones cada dia. Eren petites bandes de lladres poc organitzades que ni tan sols pertanyien a un gran grup del crim organitzat mexicà. Només tenien un matxet i un revòlver del 38. Era tan fàcil desarticular-los! Ho vam denunciar, però no va passar res durant anys. Amb el pas del temps, després que violessin centenars de dones més després de les nostres denúncies, hi va haver alguns resultats. Així és el periodisme: canvia les coses, però a un ritme molt cínic o ni tan sols les canvia. A vegades fins i tot les canvia a pitjor. Però quan les canvia a millor, quan aconsegueix que deixin de violar, quan aconsegueix que deixin de matar, quan aconsegueix que el corrupte acabi a la presó, eventualment passa. Però és l’única manera que conec d’intervenir en la realitat. No en conec cap altra.

Segueixo creient que el periodisme canvia les coses, però a un ritme molt cínic

Un exercici gairebé de resiliència emocional.
De nou, els canvis triguen moltíssim. Aquella lògica que la diferència entre saber i no saber marca un estàndard en la gent, és cada vegada més difusa. Fixa’t en l’exemple d’El Salvador: Nayib Bukele és profundament popular. La gent l’estima. El 80% dels salvadorencs li han donat l’aprovació malgrat que és l’home que va acabar amb els contrapoders institucionals. Ja no existeix divisió de poders. A nosaltres no ens governa un govern, ens governa un senyor. A més, aquest senyor ha empresonat un de cada 57 salvadorencs en presons on s’ha demostrat que hi ha tortura sistemàtica. Però Bukele és enormement estimat, i per això molta gent menysprea els periodistes, perquè intentem que sàpiguen. Menyspreen l’acte d’estar informats i menyspreen que nosaltres els oferim informació. No volen saber que ell va pactar amb les maras que durant anys van assassinar els salvadorencs. Vaig començar treballant en un diari de paper quan internet tenia una penetració minúscula en un país com El Salvador. El que deia un diari de paper anava a missa. Això era important. Això era creïble. Avui hi ha les xarxes socials, però això no és informar.

Què és, doncs?
És opinar sense criteris periodístics. Elucubrar, especular... Conspirar potser és un verb més propi de les xarxes socials. I això ens va prendre a nosaltres, els periodistes, molta presència. I quan vam entendre com s’utilitzaven les xarxes socials, molta gent del gremi les va fer servir no amb les regles del periodisme, sinó amb la dictadura del clic. Quants mitjans van omplir els seus perfils de notícies que no eren notícies sinó informació infame? Informació no confirmada, sinó cosetes que sortien per aquí i per allà. Quants mitjans van sobrecarregar els seus periodistes perquè fessin 40 coses en lloc d’una, per adaptar-se a les xarxes socials? Gran part de la premsa es va desnaturalitzar amb això. Jo he vist redaccions en diferents països amb periodistes que no surten al carrer. Redaccions de gent que es passa el dia enganxada a un ordinador, obtenint informació per fer petits titulars a les xarxes i produint com si allò no fos una redacció sinó una pizzeria. Quan Trump va guanyar les eleccions, els grans mitjans canònics nord-americans es preguntaven com no ho havien vist venir. Potser va ser perquè no van sortir tant al carrer com haurien d’haver fet. Potser no van anar als petits pobles ferroviaris de l’interior dels Estats Units que s’havien anat a la merda, on la gent estava totalment desesperada i de sobte va creure que aquell senyor ros seria el seu salvador.
En un món on abunda la quincalla periodística i la xarxa social sense contingut, no hi ha res més revolucionari que fer periodisme de profunditat. Encara no m’he desencisat del tot. Encara penso que si un periodista presenta una bona peça en profunditat a un editor, la publicarà. Si un periodista només fa el que li demana el redactor en cap, té un problema.

En un món on abunda la quincalla periodística i la xarxa social sense contingut, no hi ha res més revolucionari que fer periodisme de profunditat

Sempre et vas rebel·lar contra el teu editor.
Jo vaig començar treballant en diaris de paper i allà em demanaven de tot. Em va tocar cobrir un Mundial de tir amb arc i a mi no m’interessa ni el tir ni l’arc. I el que tirava les fletxes, tampoc. Em va tocar anar a verificar al zoològic si un tigre que havien comprat era guenyo. Una exclusiva que em van pispar, per cert.

Era guenyo?
Era guenyo (riu). Em va tocar cobrir inundacions i eleccions. I si un dia estava de guàrdia i passava la Teletón, em tocava cobrir aquell infame esdeveniment. Però un cop acabava, em quedava a la comunitat i algú m’explicava que s’havia obert un petit forat al terra. I tu sabies que aquell forat es faria més gran i s’empassaria algunes de les cases. Un forat que aquell primer dia era de la mida d’un dit, però una setmana després ja era de la mida del puny, fins que acabava engolint tres cases. I si tu tornaves una i altra i altra vegada, en el teu temps lliure, a vegades un minut, a vegades cinc, a vegades a dinar en aquella comunitat, a vegades mitja hora, a vegades a parlar amb un veí, acabaves escrivint una crònica que satisfaria la teva pulsió periodística. I després tornaves a la redacció i t’enviaven a veure un puto tigre guenyo.

Una possible explicació de l’amor dels salvadorencs per Bukele pot ser la reducció de la violència, però és una pau a la qual s’hi arriba empresonant i amb més violència.
Una vegada em van dir que el problema d’El Salvador és que la gent creu que la violència s’ha de resoldre a trets. Però no és exclusiu d’El Salvador, també està passant a Guatemala, a Hondures, a molts països de l’Amèrica Llatina, perquè no coneixem la pau i ja és hora de reconèixer-ho. No sabem què és això. No ho entenem. Mai hem tingut pau. No coneixem els processos de reconciliació a través de la pau. No sabem què dimonis significa la paraula rehabilitació ni com s’aplica. Les presons es gestionen com forats on cal ficar els dolents i no deixar-los sortir mai fins que es podreixin. Cada vegada que ha sorgit una idea de solució d’un problema, ha estat una idea repressiva o violenta. Després de la guerra civil van venir les maras de segrestadors i llavors la policia va començar a tenir grups d’extermini. I van arribar les mai el primer pla contra les maras es va anomenar Pla mà dura. I el segon pla, Pla supermà dura. I després ens vam convertir en el país més homicida del món i vam continuar sent-ho durant anys, fins que de sobte es va trencar el primer pacte amb les maras que va promulgar el primer govern d’esquerres. I vam tenir l’any més homicida d’El Salvador amb sis homicidis per cada 1.000 habitants. Això era un de cada 900 salvadorencs assassinats. I després va arribar aquest autoproclamat messies, per dir-nos que ell tenia la vareta màgica, però que només necessitava que li donéssim tot el poder. Aquesta era l’única condició que ens demanava: si li donàvem tot el poder i eliminàvem tots els contrapoders, curaria la nostra societat. I des de llavors ens hem convertit en el país del món amb la taxa carcerària més alta. Un de cada 57 salvadorencs està empresonat. És el bucle de la manca de creativitat. El bucle de la idea de la repressió.

Bukele va aconseguir desmantellar les maras, però ha empresonat desenes de milers de salvadorencs innocents

A un problema violent, una solució violenta.
Mentre aquesta lògica es mantingui, la societat continuarà sent molt similar a la que sempre hem conegut. Aquestes solucions no poden tenir una eficàcia real a llarg termini: Bukele va aconseguir desmantellar les maras, però a costa d’empresonar desenes de milers de salvadorencs innocents. I l’efecte posterior pot ser la gènesi de molta més violència. El Salvador és un país on qualsevol soldat et pot empresonar simplement perquè li ve de gust. Tots els judicis sota el règim d’excepció són secrets per llei, no es poden fer públics els detalls. Però una de les meravelles del periodisme és que no ens importen les seves restriccions. Vam aconseguir 600 expedients. Hi havia persones acusades només per haver-se mostrat nervioses quan els soldats els van aturar al carrer. I per això van ser condemnades a tres anys de presó. Per estar nervioses davant un soldat! Les presons són plenes de gent innocent, però després d’anys de violència de les maras, la gent està disposada a acceptar-ho si això significa no veure delinqüents als carrers. Amb diversos col·legues vam fer un reportatge per veure si realment les maras havien desaparegut. Vam entrar a 14 barris als quals abans era impensable accedir. Les maras ens haurien matat. Ara hi entrem com si fos casa nostra. Parlem amb la gent. Ens van explicar com les colles havien estat desmantellades. Havien fugit i la gent vivia més tranquil·la. Després vam preguntar si s’havien endut gent que no tenia res a veure amb les maras. Tots ens van assenyalar tres o quatre casos d’innocents empresonats. Vam preguntar si creien que valia la pena. Tots van respondre que sí. “I si fos el teu fill?” vam insistir. I la resposta era “però no ho és”. Això mostra com de trencat està el teixit social.

Quina relació té Bukele amb Trump?
Ara mateix, a Nova York, hi ha un macrojudici contra 27 líders de la Mara Salvatrucha, dels quals els Estats Units només en tenen set. Bukele estava molt preocupat que es fes públic el seu vincle amb les maras. Però Trump l’ajuda a silenciar això, a canvi que Bukele es presti al seu joc i a la seva narrativa sobre la megapresó. La lògica ara és aquesta: Bukele és un aliat fidel i Trump pot enviar a qui vulgui a la megapresó. Però m’atreveixo a dir que això acabarà malament per a Bukele. La història ens ho ha ensenyat.

Per què?
Bukele va aprofitar la manca d’atenció que va patir amb l’administració Biden, on fins i tot una diplomàtica va acabar abandonant El Salvador comparant-lo amb Hugo Chávez. Ara ha tornat a gaudir d’una primavera amb els Estats Units, ja que Trump el rep, el fa sentir important en una reunió de més de 40 minuts a la Casa Blanca. Però Bukele només va parlar durant quatre minuts. I això acabarà malament, perquè l’aliança de dos homes tan megalòmans mai no acaba bé. Quan Bukele ja no sigui útil per a Trump, o li demani alguna cosa —com renovar el programa de protecció temporal per als salvadorencs o evitar deportacions massives— i Trump no li ho vulgui concedir, el tractarà com a brossa. Trump tracta així qualsevol persona que ja no li serveix. Jo crec que això passarà abans que Trump deixi el poder el 2028 —si és que pensa deixar-lo.

Trump vol ser el president que més immigrants deporti. Però Biden ja va deportar 400.000 persones en un any. I Obama també ho va fer amb menors. La diferència és com ho expliquen: Trump ho fa amb un discurs violent.

Com vius les deportacions massives actuals als EUA?
Trump vol ser el president que més immigrants deporti. Però Biden ja va deportar 400.000 persones en un any. I Obama també ho va fer amb menors. La diferència és com ho expliquen: Trump ho fa amb un discurs violent. Però als EUA sempre s’ha pensat que les deportacions són una manera eficient de controlar la migració. I els demòcrates també hi han participat. De fet, qui va començar a construir el mur va ser Bill Clinton, amb l’operació Hold the Line. El mur va començar a la frontera de Tijuana, construït amb restes de la guerra del Vietnam. Si això fos art, seria una performance perfecta sobre la violència. Ara hi ha un president que vol fer el mateix en termes de propaganda, i uns demòcrates que es mostren tebis perquè saben que oposar-se a les deportacions fa perdre vots. Trump ho fa de forma brutal. La situació fa por. Hi ha gent als EUA que no vol ni sortir de casa seva. Però vindrà un altre president, i encara que ho faci amb menys propaganda, continuarà deportant. En matèria migratòria, demòcrates i republicans poden parlar diferent, però el fons és gairebé el mateix.

La Mara Salvatrucha és un producte de la deportació.
No va néixer a El Salvador. Allà no existia. Es va crear a Califòrnia i va arribar a El Salvador quan van deportar els seus membres. Allà va créixer, en un país ple d’adolescents abandonats després d’una guerra civil. I es va fer gran. Abans, la Mara Salvatrucha només existia a Los Angeles. Ara és present en 40 estats dels EUA. De vegades deportar és la idea més estúpida possible. No ho dic per moral, sinó per pràctica. Les maras avui són presents a tres països d’Amèrica Central. Això genera més migració, més fugides. Abans era fàcil controlar-los en una sola ciutat, però van decidir escampar-los pel món. I això no canviarà, perquè les deportacions són molt populars en un ampli sector de la societat nord-americana.

Com es conviu amb la violència cada dia?
És que jo no conec cap altra cosa que no sigui la violència. Mai no he cobert res més, excepte potser el tigre guenyo. Mai no he viscut en un país diferent. Vam créixer en la guerra. A casa, de vegades, hi arribaven combatents ferits de la muntanya i els curàvem. Vaig créixer en una colònia d’una classe molt popular. Pensa que els salvadorencs sabem poc de geografia, però aquesta colònia, Soyapango, l’anomenaven “Soyajevo”. Ningú sap on és Sarajevo, però tothom sap que sona violent. També li deien “Soyapánico” i “Soyabronx”. Sempre he viscut així. Sempre he entès la violència.

Mai no vaig ser un incomprès. Sempre he estat envoltat d’una generació de periodistes que estimo i aprecio, i que em sembla brillant. Estar ficat en un forat, però no estar-hi sol, ho fa una mica més fàcil.

...
No he dit que hagi exercit la violència, però l’entenc. Entenc un ésser humà que és fruit de la violència. Entenc un home violent. El puc comprendre. Puc conversar amb ell i extreure’n informació.
Hi ha una altra cosa important: mai no vaig viure aquest procés en solitud. Formo part d’una generació de periodistes que tenen més o menys la meva edat i que han fet més o menys el mateix amb el pas del temps. Mai no vaig ser un incomprès. Sempre he estat envoltat d’una generació de periodistes que estimo i aprecio, i que em sembla brillant. Estar ficat en un forat, però no estar-hi sol, ho fa una mica més fàcil.

Com se surt d’un forat?
Jo vaig tenir alguns privilegis, com estudiar a la universitat i, a més, fer-ho en una universitat privada, que a El Salvador no és poca cosa. Cal explicar que, en ambients violents, la gent no viu en pànic constant. La vida continua. Anàvem als bars. El Tres Diablos era el nostre lloc preferit. Una vegada va venir una col·lega basca i tot li semblava completament psicòtic, perquè es va produir un tiroteig, ens vam ajupir, ens vam protegir, però quan va acabar, vam continuar bevent la cervesa. Acabes normalitzant algunes coses. No és que no t’afectin. No és que vulguis que passin. T’afecten, però com que són tan habituals, t’hi adaptes. T’adaptes a saber, reconèixer i aprendre’t la geografia d’un país dividit per bandes, on pots caminar per unes zones i per altres no. Lamentablement, t’hi adaptes. Com ara, la gent s’ha adaptat a tornar a tenir soldats als carrers. I a saber que si un soldat et para, és molt probable que acabis quatre anys empresonat. T’adaptes al que hi ha.
El Salvador és un país on sempre hi ha hagut una llosa de violència, una imposició de la violència.

Hi ha hagut molt de cost personal. Ha valgut la pena?
És impossible que no hi hagi cost personal. Fa un mes que no puc entrar al país. L’exili serà el darrer dels costos. Si intentem tornar, potser ens espera la presó. Hi ha periodistes salvadorencs que ja tenen tota la seva família a l’exili. Hem hagut de sortir del país sense saber quan hi podrem tornar.