Oscar Jané i Checa (Barcelona, 1974), doctor en Història Moderna, professor de la UAB, vicedegà d’Afers Acadèmics d’Estudis de Grau de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Director de la revista de cultura Mirmanda, que estudia i divulga temes locals de filosofia i història de la societat catalana transfronterera (Rosselló, Empordà, Conflent, Vallespir, Cerdanya...). Investigador i escriptor. Especialista en el segle XVII català i en l’estudi sobre fronteres de l’època. Ha publicat diversos llibres ―en català i en francès― sobre la relació política, diplomàtica, militar i cultural entre Catalunya i França durant l’etapa de la Guerra de Separació de 1640-1652, del Tractat dels Pirineus de 1659 que va mutilar Catalunya, o del període entre els conflictes de separació i de successió (1652-1701).
Oscar Jané / Foto: Carlos Baglietto
Professor, l’any 1659, després de vint-i-quatre anys de guerra, les monarquies hispànica i francesa pacten un desplaçament de la frontera. Ens han dit sempre que França buscava uns límits naturals, i que va exigir situar la frontera al trencaaigües dels Pirineus. Això és així?
No. Aquesta ideologia fronterera no existia. És una creació de Pere de Marca ―un dels representants francesos― com a argumentari de la negociació. En aquelles negociacions de pau, que comencen pel cap baix tres anys abans ―el 1656―, la monarquia francesa ambiciona guanyar territoris, però el seu objectiu prioritari és incorporar als seus dominis els Països Baixos hispànics (l’actual Bèlgica). Per la cancelleria francesa, la Catalunya ultrapirinenca era un objectiu secundari.
Si prioritzaven els Països Baixos, què va passar que es van acabar quedant la Catalunya Nord?
Els Països Baixos eren més rics i més poblats que la Catalunya Nord i, per tant, tenien més capacitat de generació de recursos i, en conseqüència, més potencial d’extracció de tributs. Això, en aquelles negociacions, ho sabia tothom; i la cancelleria hispànica es va negar en rodó a cedir el domini d’aquell territori.
I va cedir la Catalunya Nord...
Sí, però tot i que els representants hispànics expressen la seva preocupació pel desenvolupament d’aquelles negociacions, la cancelleria hispànica tenia molt clar que aquella cessió no es perpetuaria en el temps. Que tard o d’hora recuperarien el territori per la via militar. Per entendre aquesta postura, hem de tenir en compte una cosa molt important: en aquell moment, la monarquia hispànica encara ostentava el lideratge militar europeu.
Un error de càlcul colossal...
Sí. Sobretot tenint en compte que se’ls va avisar que recuperar el Rosselló no seria fàcil, perquè les classes dirigents catalanes de l’època de la Guerra de Separació (1640-1652/59) ja no eren a Barcelona, sinó a Perpinyà. I el Rosselló es mantenia com la part de Catalunya que la monarquia hispànica no havia aconseguit reocupar. La classe dirigent catalana de la guerra, durant les negociacions, estan en territori en l’òrbita francesa, i treballen per la causa de Lluís XIV.
Mapa titulat "Catalunya", sota el nom de la qual són compresos el Principat i els comtats de Rosselló i Cerdanya (1674) / Font: Bibliothèque Nationale de France
La cessió de la Catalunya Nord ens explica que la monarquia hispànica, a pesar de tot, havia perdut aquella guerra?
No, no és així. La Guerra de Separació (1640-1652/59) era una guerra dins la guerra hispanofrancesa (1635-1659), que, alhora, era una guerra dins de la guerra continental dels Trenta Anys (1618-1648). Aquells conflictes havien desgastat tots els contendents; i tots estaven necessitats de pactar una pau. El Tractat dels Pirineus implicava la cessió de la Catalunya Nord a Lluís XIV; però, a canvi, Felip IV s’assegurava el domini d’una sèrie de territoris europeus, sobretot situats al límit entre els Països Baixos hispànics i França, que París ambicionava des de l’inici d’aquells conflictes.
És a dir, que els francesos accepten la Catalunya Nord com un “segon plat”?
Sí i no. Els francesos prioritzaven els Països Baixos, però, inicialment, no van posar mala cara quan els van oferir la Catalunya Nord. Hem de pensar que, el 1641 ―a l’inici de la Guerra de Separació (1640-1652/59)―, la Generalitat havia nomenat comte de Barcelona Lluís XIII de França. I que el 1643, el seu fill i successor Lluís XIV havia heretat aquest títol. La monarquia francesa no havia guanyat la guerra de Catalunya, però tampoc havia renunciat al projecte d’incorporar la totalitat de Catalunya en l’òrbita de París.
Però situar la nova frontera al trencaaigües dels Pirineus, des d’un punt de vista estratègic, no facilitava el projecte francès...
Efectivament. Els francesos van intentar situar la nova frontera dins de la península Ibèrica. La seva proposta era traçar la nova frontera al sud de Cadaqués i de Roses. Pels francesos, el Rosselló i l’Empordà eren la mateixa cosa: una unitat geogràfica formada per dues planes que es complementaven... I de fet, ho van aconseguir. No exactament allà, però en la continuació de la negociació del tractat ―de l’any 1660―, els francesos van incorporar la capçalera del Segre (l’Alta Cerdanya), que és territori geogràficament peninsular, i va restar únicament l’enclavament de Llívia en mans dels hispànics.
És cert que a la cancelleria de Madrid hi havia instal·lada una cultura punitiva contra Catalunya que explicaria el fracàs diplomàtic hispànic?
Sí que hi havia una cultura punitiva, però hi ha altres elements que també expliquen el resultat d’aquella negociació. Els francesos van guanyar aquella batalla diplomàtica per la gran diferència de qualitat dels negociadors. Mentre que la legació francesa estava formada per negociadors molt hàbils i ambiciosos, la legació hispànica estava formada per gent que, en la majoria dels casos, no tenia cap relació amb el món de la diplomàcia. A més, la legació hispànica, que era destacada a París o a l’illa dels Faisans (al País Basc), a diferència de la francesa, no tenia cap autonomia de decisió: ho havien de demanar tot per escrit a Madrid... i això els va restar molta efectivitat.
Es pot considerar que la monarquia francesa va guanyar als despatxos el que no havia pogut guanyar als camps de batalla?
En bona part, sí. Les fonts documentals ens revelen que Mazzarino ―el ministre plenipotenciari francès― estava gratament sorprès amb el desenvolupament de les negociacions. I això s’explica perquè la legació francesa comptava amb tots els recursos possibles, com els catalans, que coneixien molt bé el territori que estava en disputa. En canvi, la legació hispànica no tenia ningú del territori, simplement perquè la cancelleria de Madrid no confiava en els catalans, ni tan sols amb els que s’havien jugat la vida i el patrimoni per la causa de Felip IV. Tan sols van comptar, esporàdicament, amb aquella part de l’alta noblesa del país que havia secundat la causa hispànica.
Oscar Jané / Foto: Carlos Baglietto
Qui eren aquests catalans que van “treballar” pel projecte de Mazzarino?
Eren aquelles classes dirigents catalanes de l’època de la Guerra de Separació que esmentava abans i que, en aquell moment, eren a Perpinyà. Són el primer exili català de la història: un col·lectiu d’unes mil cinc-centes persones que marxen quan les tropes hispàniques estan completant l’ocupació del Principat (1652), i que, pel seu grau d’implicació personal amb el partit català profrancès, no es poden acollir al perdó general que dicta Felip IV (1653).
En quines condicions França acull aquest exili?
En unes bones condicions. De fet, passa una cosa molt curiosa. La classe nobiliària rossellonesa, tradicionalment antifrancesa, s’exilia al Principat i Felip IV els obsequia amb les propietats confiscades als que no s’han acollit al perdó general. I a la classe dirigent catalana que s’exilia al Rosselló, Lluís XIV els obsequia amb les propietats confiscades a la noblesa rossellonesa antifrancesa que ha fet el camí cap al sud. Es pot dir que és com una mena de canvi de cromos.
Quin paper té aquest exili en la vida política del Rosselló separat del Principat?
Molt rellevant. Tot seguit a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659), la monarquia francesa atorga a la Catalunya Nord l’estatus de “província reputada estrangera” i l’anomena província del Rosselló. Aquest estatus es concedia als territoris que s’incorporaven a l’òrbita política i militar francesa, com a territoris semiindependents, i que conservaven les seves institucions de govern. El Consell Sobirà del Rosselló, creat a propòsit, es va proveir amb elements d’aquest exili.
Llavors, per l’exili català, el Rosselló és la matriu d’un projecte que vol recuperar la totalitat de Catalunya?
Sí. Per l’exili català i per la cancelleria de París. I això, explica també, la importantíssima participació d’aquest exili en la legació francesa que, amb anterioritat, havia negociat el Tractat dels Pirineus.
Qui són els elements més destacats d’aquest exili?
Un dels més destacats és Ramon Trobat, que forma part de la generació més jove d’aquell exili. Però es convertirà en un personatge molt destacat. Era molt ben considerat a París: es va guanyar la confiança de Le Tellier de Louvois, el poderosíssim ministre de Guerra de Lluís XIV, i va ser l’únic intendent de la monarquia francesa que exerciria la seva autoritat en el seu propi país. A més, després de la guerra, va conservar importantíssims contactes amb l’oposició clandestina antihispànica a Catalunya, a través ―entre altres― dels contactes de la seva esposa, la vigatana Caterina Codolosa.
Quin era, exactament, el projecte polític de Trobat i el seu entorn per a Catalunya?
De Ramon Trobat sabem, per la documentació que va generar, que era una persona profundament antihispànica. No coneixem les raons concretes d’aquest posicionament ideològic, però sí que sabem que en el seu pensament, per dir-ho d’una manera gràfica, Versalles representava la llum i el color, clarament contraposats al clarobscur d'El Escorial. Trobat es va convertir en un dels catalans amb més poder de la segona meitat del segle XVII.
Però com imaginaven l’encaix de Catalunya en aquest lluminós univers francès?
Com un estat semiindependent gravitant en l’òrbita política i militar de França. Allò que havien pactat les institucions catalanes i la monarquia francesa a l’inici de la Guerra de Separació.
No era un projecte molt arriscat, considerant que els Borbons francesos eren el paradigma de l’absolutisme totalment oposat al pactisme secular català?
Sí. Els Borbons francesos són els que, en aquell moment, han portat més lluny el règim absolutista, que està erosionant el sistema pactista a França. Però els Habsburg hispànics també pretenen el mateix a les Espanyes. I, davant la possibilitat que Catalunya quedi dissolta per la voracitat absolutista dels Borbons francesos o dels Habsburg hispànics, Trobat arriba a proclamar “abans amb França que amb Espanya”.
Això volia dir que, en el pitjor dels casos, preferien que Catalunya fos devorada per una bèstia jove i ben maquillada, abans que per una bèstia vella i bruta?
És el que comentava abans, la seducció que sentien per tota aquella modernitat que es fabricava a Versalles. És la llum i el color contra el blanc-i-negre.
Què representa per a la societat catalana de l’època la pèrdua del Rosselló?
És una tragèdia per a Catalunya. En aquell moment Perpinyà és la segona ciutat del país, i rivalitza comercialment amb Barcelona. Aquella pèrdua va significar la desaparició del segon mercat comercial i del segon motor econòmic del país; i comprometria severament la recuperació econòmica del Principat durant la postguerra. Això, en aquelles negociacions dels Pirineus, també ho sabia tothom, però tot indica que a Felip IV la situació de precarietat en què quedava Catalunya li venia molt bé. Era un altre triomf que completava les victòries militar i política.
I, més concretament, què va representar per als nord-catalans?
Una alteració dels circuits comercials tradicionals que va arruïnar el país. Els francesos van tancar la frontera amb el Principat. Un exemple molt clar el tenim amb la sal, que era un element importantíssim per a la conservació dels aliments. Els francesos van prohibir els rossellonesos comprar la sal als seus proveïdors tradicionals del Principat, i els van obligar a adquirir-la a monopolistes del Llenguadoc. Això va provocar un augment brutal dels preus i de la fiscalitat, perquè la monarquia francesa aplicava una gabella (un impost) molt onerosa sobre la sal. Tant és així que quan els rossellonesos es referien a l’etapa anterior al Tractat dels Pirineus, l’anomenaven “l’època abans de la gabella de la sal”.
Mapa titulat "El Rosselló", on encara hi ha l'Empordà, part de Catalunya (1700) / Font: Cartoteca de Catalunya
Hi ha un aspecte d’aquell tractat que moltes vegades es passa per alt ―si més no, per als historiadors espanyols―, però que té molta importància: les Constitucions de Catalunya prohibien l’alienació d’una part del territori català sense l’autorització de les institucions catalanes. Però, en canvi, Felip IV, que havia jurat aquestes Constitucions, ho va fer...
Sí, és un acte d’autoritarisme, d’afirmació del seu poder. Felip IV, quan viola les Constitucions de Catalunya, està enviant un missatge a les classes dirigents del país i al conjunt de la societat catalana. Els està dient que els catalans han perdut la Guerra de Separació i, per tant, aquell pacte secular que regulava la relació entre Catalunya i la monarquia, és a dir, entre el país i el poder central, ha quedat en un segon pla. Que, a partir del fet, qui decideix en qüestions d’importància és el rei, i que el rei no necessita l’autorització de les institucions catalanes per disposar de Catalunya.
Per tant, també hi ha un component de càstig, oi?
Hi ha un claríssim component de càstig. Això és evident. Però, també, és una actitud autoritària, pròpia de qui ha guanyat la guerra, que ja tenia un precedent immediat. Després de la derrota militar catalana, Felip IV no va liquidar les institucions del país. Però les va monitoritzar: es va atribuir la facultat de decidir qui podia optar ser electe i qui no a les institucions catalanes. És a dir, va practicar una depuració politicoideològica, que seria la derrota política de Catalunya. Amb el Tractat dels Pirineus es consuma la derrota econòmica.
Com reaccionen les noves classes dirigents catalanes imposades per Felip IV quan s’assabenten que ha mutilat Catalunya?
S’emprenyen. I es deceben. Se senten traïts per Felip IV i per la cancelleria hispànica. Però, tot i això, ho assumeixen i, per exemple, col·laboren en l’organització de les festes que Felip IV ordena que se celebrin, també a Catalunya, per commemorar la Pau dels Pirineus.
Es van arribar a penedir del seu suport a Felip IV?
No. S'hi van resignar... de moment.
Els francesos es van arribar a penedir de no haver forçat la màquina diplomàtica per aconseguir els Països Baixos enlloc de la Catalunya Nord?
Poc després de la signatura del tractat, sí. La resistència nord-catalana, que no era prohispànica sinó que era antifiscal, va ser un gran maldecap per a Lluís XIV. I durant la dècada de 1670, quan els nord-catalans es rebel·len repetidament contra el poder francès, París desferma una repressió brutal i a la vegada proposa diverses vegades a Madrid bescanviar els Països Baixos per la Catalunya Nord. Però la cancelleria de Madrid s’hi nega en rodó. En canvi, no sabrem mai ―però ho podem imaginar― què hauria passat si, un segle més tard, els britànics haguessin proposat a Madrid retornar Gibraltar a canvi d’algun altre territori.
Oscar Jané / Foto: Carlos Baglietto
Professor, per acabar, quant temps van sostenir els francesos el projecte d’incorporar la totalitat de Catalunya des del Rosselló?
Malgrat la resistència rossellonesa, durant tota la segona meitat del segle XVII. En la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), els francesos van envair Catalunya i el 1697 van entrar a Barcelona. Vendôme ―el cap militar francès― va renovar el jurament de les Constitucions de Catalunya en nom de Lluís XIV de França, que fins llavors mai havia renunciat al títol de comte de Barcelona. Poc després es va signar l’armistici, i els francesos es van retirar. I, encara, poc després (1701), Felip de Borbó, net de Lluís XIV, era coronat rei de les Espanyes com a Felip V. A partir d’aquell moment, per França, la monarquia hispànica ja no és l’enemic a abatre. Lluís XIV ja no necessita una plataforma territorial aliada dins la península Ibèrica; i abandona els catalans, però sense renunciar a la Catalunya Nord.
I què passa amb l’exili català?
Sabem que Ramon Trobat entra amb Vendôme a Barcelona durant l’efímera ocupació de 1697; i que en aquell moment veu culminat el seu llarg projecte ―el seu vell somni, es podria dir― que havia esperat quasi quaranta anys. Per Trobat, que en aquell moment ja era un home vell de setanta anys, seria una mena de “ja soc aquí” que no tindria continuïtat.
Portada del llibre 'Catalunya sense Espanya' / Font: Editorial Afers