Cervera, any 1026. Fa gairebé 1.000 anys. Berenguer Ramon I —comte independent de Barcelona— i la seva mare Ermessenda, vídua del comte Ramon Borrell i associada al poder amb el seu fill, signaven una carta de donació a favor de tres famílies pageses. Aquell document, expedit a favor de la família formada per la vídua Guinidilda i els seus fills Miró, Guislabert i Amat, i de les parelles formades per Bernat i la seva esposa Sança, i Bonfill i la seva esposa Amaltruda, té un valor extraordinari, perquè ens data la fundació de la ciutat de Cervera i ens revela la identitat dels fundadors, que apareixen identificats, únicament, amb el nom de pila. L’absència de cognoms és, als nostres ulls, el fet més sorprenent. Però aquest sistema, aparentment rudimentari, es va emprar arreu d’Europa durant tota l’alta edat mitjana (segles V a XI).
En canvi, i poc després, l’any 1050, la cancelleria barcelonina estenia un segon i un tercer document relacionats amb la fundació i consolidació de Cervera: el nomenament d’Amat Elderic d’Oris com a senescal del castell (governador de la plaça), i la transmissió de la potestat de la vila (la jurisdicció política, fiscal i judicial) a favor de la comtessa consort Almodís, protocol·litzada pel notari local Dalmau Isarn de Cervera. Tan sols un quart de segle (1026-1050) separaven el document primigeni i els dos posteriors, però en la identificació dels intervinents observem una diferència important: l’aparició de cognoms (Elderic, Isarn) i d’apel·latius (d’Orís, de Cervera). Havia nascut un nou sistema d’identificació. Però amb quin propòsit i, sobretot, amb quina estructura?
La tradició romana
Durant l’època romana (segles III aC a V dC), existia un sistema format per quatre noms: el praenomen (equivalent al nostre nom de pila), el nomen (al nostre cognom patern), el cognomen (un renom relacionat amb l’activitat o amb l’origen de la família paterna) i l’agnomen (referit a una gesta personal). Per exemple, el promotor de l’Arc de Berà (segle I) s’anomena Luci Licini Sura, i si hagués sobreviscut a la conclusió de l’obra, probablement hi hauria afegit el agnomen “aedificator arcus”. Però aquest sistema era un privilegi reservat a les elits. Perquè a l’altre extrem ens trobem, per exemple, els dos grans corredors de quadrigues de Tàrraco, dues persones d’extracció humil que esdevenen herois populars del seu temps i de la seva societat (segle IV), però que són coneguts únicament amb el praenomen: Fuscus i Eutiques.
La tradició germànica
Amb la caiguda i la fragmentació de l’Imperi romà (475), aquell sistema d’identificació desapareix. Al territori que, segles més tard, serà Catalunya, els visigots —tot i que serien una minoria molt minoritària— imposen el seu sistema, que està format per un sol nom (l’equivalent al nostre nom de pila), però amb un significat majestàtic. I la documentació de l’època (475-714) identifica les persones amb noms com Arnau (“cabdill fort”), Albert (“home brillant”), Bernat (“ós fort”), Guillem (“pare o marit protector”) o Robert (“home exitós”), que van transcendir en el temps perquè, al nord-est peninsular, la ràpida reacció carolíngia a l'enfonsament visigòtic i a la invasió àrab (conquestes de Nimes, 754; Narbona, 759; Elna, 777; Urgell, Empúries i Girona, 785, i Barcelona, 801) impediria la desaparició de la tradició onomàstica germànica.
Els comtats catalans a cavall de l’any 1000
D’aquesta manera, es va arribar als convulsos temps a cavall de l’any 1000. El regne de França, continuador de l’Imperi carolingi al terç occidental europeu des del 843, es trobava sumit en una formidable crisi del poder central, que culminaria amb un canvi de dinastia al tron (els Capets rellevaven els carolingis), amb la independència de les marques frontereres (la meitat sud de la Gòtia —els comtats catalans—, el Friül i la Bretanya) i amb la feudalització de la societat i de l’economia (els barons territorials havien usurpat el bé públic —justícia, fiscalitat, castells, exèrcit— i els excedents de producció del món rural). Aquest canvi de paradigma és molt important, perquè explica una de les causes que impulsarien que el nou poder territorial sorgit d’aquella revolució feudal restaurés i, sobretot, generalitzés el vell sistema romà.
Com apareixen els primers cognoms?
Amb la mal anomenada revolució feudal, aquells barons territorials van passar de la categoria de simples majorals de caràcter temporal a la de propietaris latifundistes, amb un aparell militar, judicial i fiscal sota el seu control directe, i amb dret a transmetre en herència el seu patrimoni. El meteòric ascens social d’aquells personatges, els impulsa a adoptar un nomen (el nom de pila del pare) i un cognomen (l’indret on està situat el patrimoni familiar) que els prestigia. I això explicaria la composició del nom del primer senescal de Cervera: Amat (nom de pila o praenomen romà), Elderic (nom de pila del pare), d’Oris (indret d’origen familiar, l’agnomen romà; en aquest cas, un castell termenat situat al nord del comtat d’Osona). Però fins ben entrat el segle XI, aquest sistema només el trobem entre les classes privilegiades d’aquella societat.
Qui imposa els cognoms a les classes populars?
Superada la barrera psicològica de l’any 1000 (i la cultura apocalíptica que s’havia generat al voltant d’aquesta xifra màgica), el continent europeu coneix un increment demogràfic sense precedents. Per exemple, arreu del regne de França o dels comtats catalans (que ja s’han independitzat), es multipliquen les rompudes (la transformació de masses forestals en terrenys de conreu) i la fundació de petites comunitats sobre antigues explotacions agràries romanes abandonades durant les crisis altmedievals (segles V a X). La confusió provocada per la repetició de noms de pila dels caps de casa (allò de 'De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases') empeny els barons feudals a imposar a cada família (nuclear o extensa) un cognom diferenciador. Aquesta imposició té un propòsit, clarament, de control fiscal i militar.
Quins cognoms s’imposen i amb quins criteris?
La imaginació no va ser, precisament, el valor que va presidir aquell procés. Als comtats catalans dels segles XI i XII, els barons feudals van imposar a les masses populars cognoms que feien referència a un accident geogràfic (Riera, Torrent, Riu, Puig, Pujol), a una construcció (Camí, Pont, Mas, Cabana), a una activitat (Ferrer, Fuster, Pastor, Pagès), a un tipus de vegetació (Garriga, Gavarró, Bosc, Fàbrega) o, senzillament, es va transformar el nom de pila del patriarca familiar en un cognom (Miró, Joan, Ferran). I a l’hora d’imposar-los, tampoc es va fer cap concessió a la llibertat d’elecció: els que vivien al costat del pont, eren cognomenats Pont; els que es dedicaven a la ramaderia, eren cognomenats Pastor; o els que eren descendents d’un majoral anomenat Ferran, eren cognomenats d’aquesta manera.
Els altres cognoms
El mateix poder va imposar, també i per raons òbvies, l’obligació de transmetre el cognom als descendents. A la Catalunya del segle XII, la immensa majoria de la població ja s’identificava amb un nom i un cognom, que es transmetia —gairebé sempre— per via patrilineal. Però a mesura que avançava el temps, aquest sistema adquiriria una gran complexitat. Als cognoms “indígenes” s’hi van sumar els de les comunitats jueva i morisca; els que, excepcionalment, es transmetien via matrilineal; els d’origen aragonès, navarrès o italià, o, més tard, els occitans. Al lliurament de demà diumenge, explicarem la introducció d’aquests cognoms en el paisatge social català medieval i modern i desemmascararem falsos mites que s’han difós amb relació a l’origen, l’evolució, la transformació i la pervivència d’aquests altres cognoms.
