"Ens fas una foto?", em pregunten.
Escric malament i sóc pitjor fotògraf, però sempre que puc, a entrevistes, concerts, rodes de premsa, conferències..., m'agrada endur-me la càmera i captar l'instant.
L'era digital ho fa més fàcil, això de ser maldestre: dels milers de retrats que pots fer fins a saturar la targeta de memòria, sempre acaba per sortir una fotografia mínimament decent.
M'ho demanen dos nois. Deuen tenir 18 o 19 anys, no més. M'expliquen que han vingut expressament des de Vic a veure els Oques Grasses, el seu grup favorit, al concert de la Mercè al Parc Fòrum. Els deuen haver vist desenes de vegades, però estan igualment eufòrics.
Joana Serrat, Buhos i Oques Grasses ha protagonitzat el concert més destacat de la Mercè 2021. Foto: Carlos Baglietto
Un d'ells, el més alt i atrevit, em demana que per què porto la càmera. Ho resumeixo molt i simplement li dic que sóc periodista.
"Sempre he tingut un dubte: els periodistes, quan aneu a un concert per fer la crònica, us divertiu o només és feina?".
A vegades ho gaudim, a vegades no, a vegades ni una cosa ni altra. A vegades passa com dissabte, que no t'esperes gran cosa i acabes sortint d'allà sent el màxim fan del sol.
Un peix i una bicicleta
La de dissabte al Parc Fòrum, molt probablement, era la nit i l'actuació culminant de la programació musical de la festa major de Barcelona d'enguany. Una vetllada que s'iniciava amb Joana Serrat, seguia amb Buhos i terminava amb Oques Grasses.
Joana Serrat és una de les perles ocultes de la nostra escena musical. Ella és de Vic, però la seva música sempre ens ha traslladat a l'Amèrica profunda, la del country alternatiu i l'americana. El seu últim disc, però, Hardcore from the Heart, és un (fascinant) viratge cap als sons del pop sintetitzat, el mateix que practica la seva germana, una altra veu a descobrir si encara no la coneixeu, Carla.
Joan Serra, un peix entre bicicletes a la Mercè. Foto: Carlos Baglietto
En un món just, tots els habitants de Barcelona i la seva àrea metropolitana haurien anat a veure-la. En l'era postpandèmica que vivim, la meitat (si no més) de les cadires de l'esplanada del Parc del Fòrum estaven buides. Tampoc es van lluir gaire els programadors. Joana Serrat i Buhos i Oques Grasses, musicalment se semblen tant com un peix i una bicicleta. Col·locar-los en el mateix cartell no té cap sentit.
Més que 167 diferències
Buhos és el paradigma de grup de revetlla i festa major. I ja. No busqueu ni demaneu res més. Melodies destil·lades per fer saltar les 3000 persones (si bé creativament no aporten res, és inqüestionable la seva popularitat) que es van reunir per veure'ls.
La distància entre Buhos i Oques Grasses és molt més que els 167 espectadors de diferència que hi va haver al Fòrum entre un concert i l'altre (segons les dades oficials publicades per l'Institut de Cultura de Barcelona: 3.167 persones van seguir el concert d'Oques Grasses, mentre que Buhos van reunir 3.000).
Buhos, paradigma de revetlla i festa major. Foto: Carlos Baglietto
Sorgits d'un patró comú: l'herència d'aquell so Barcelona que durant anys va fer de la capital catalana l'epicentre del mestissatge, mentre que els primers s'han quedat a la superfície creativa, els osonencs han sigut protagonistes d'una evolució i progressió que els ha dut a ser un dels grups més rellevants (si no el més important actualment) de la nostra escena musical tant pel que fa a la dimensió popular com per a la qualitat artística. Dos factors que no sempre és fàcil de conjugar.
Un pantone lluminós
Formats el 2010, el col·lectiu capitanejat per Josep Montero va començar el seu rodatge afiliat al sindicat de la música mestissa. Sense renunciar a la festivitat, les seves dues últimes referències d'estudi: Fans del Sol (2019) i A tope amb la vida, han anat molt més enllà, descobrint-se com imaginatius exercicis de pirotècnia musical.
Un còctel sonor que abraça des del folk a l'electrònica de l'escola sueca: Avicii i companyia, per acabar conjugant una fórmula que encara que pren de tot i tothom acaba dibuixant-se personal i intransferible. Melodies que són com un pantone de tonalitats lluminoses, perfecte teló polifònic per a unes lletres molt per sobre de la mitja.
Oques Grasses, una banda rendida al seu públic. Foto: Carlos Baglietto
Si el Josep Montero compositor és molt bo, el Josep Montero escriptor no perd en qualitat. Les seves rimes van plenes de metàfores i jocs de paraules, podent recordar al que Santi Balmes fa amb les lletres de Love of Lesbian. Però mentre aquest pot acabar embafant fins a la diabetis, Montero sap dotar les seves paraules de certa pulsió literària.
El públic, volant amb la música d’uns dels millors grups de la Mercè. Al Fòrum ple per gaudir d'Oques Grasses. Foto: Carlos Baglietto.
En directe, Oques Grasses (que han anunciat que el 28 de gener de l’any 2023 presentaran al Palau Sant Jordi i sense restriccions l’espectacle “La gent que estimo”, que servirà per a celebrar els seus primers 10 anys de carrera, un concert molt especial que transformarà els osonencs en el primer grup en actiu de parla catalana que omple en solitari l’aforament complet del recinte olímpic i un dels pocs catalans en aconseguir-ho) no són un prodigi escenogràfic. Però amb els mínims recursos acaben oferint concerts de notable molt alt, com el de dissabte a la Mercè. És el que té gaudir d'un repertori com el seu, que no necessites pirotècnia coreogràfica per fer volar al públic com, evidentment, una butterfly.
I clar, sí, al Jordi i el seu amic els vaig fer la foto.