"Emergència lingüística", "manca de referents al món audiovisual", "el català en perill d’extinció", "escassetat de continguts en català a la xarxa", "imposició del 25 % de castellà a les escoles", "primacia del castellà en l’àmbit social", etc. En definitiva i tal com ho diríem a Banyoles: la cosa està cardada de pebrots. Negar qualsevol d’aquestes afirmacions seria absurd i es podria considerar una actitud pròpia del negacionisme, de la ignorància.
Reconèixer el problema i acceptar-lo no pot passar per fer el ploramiques
Ara bé, reconèixer el problema i acceptar-lo no pot passar per fer el ploramiques. Fem-hi alguna cosa i fem-la el més aviat possible. N’estic molt farta! Farta que ens passem el dia ploriquejant i demanant permís i perdó per parlar català arreu del nostre domini lingüístic. Farta que haguem normalitzat el fet d’anar-nos justificant pel món. Justificant-nos de què i per què? Farta que donem corda al ditxós 25 %. Farta de llegir notícies dia rere dia que ens pronostiquen l’extinció més immediata. N’estic molt farta: de la indiferència social sobre aquesta qüestió i sobretot de la nostra queixa constant sense actuació.
N’estic molt farta! Farta que ens passem el dia ploriquejant i demanant permís i perdó per parlar català arreu del nostre domini lingüístic
Menys analitzar i menys comptar quants infants juguen en castellà al pati i més fer polítiques lingüístiques reals. Polítiques lingüístiques d’emergència i d’excepcionalitat (ara que som experts en això de situacions excepcionals i que ens agrada tant aquest terme arran de la pandèmia). Perquè fan més feina per la llengua les associacions i les entitats que el nostre govern i els nostres polítics. I això no pot ser, perquè la responsabilitat de salvar el català no hauria de ser només d’uns quants: salvar el català hauria de ser "cosa de tots".
Menys analitzar i menys comptar quants infants juguen en castellà al pati i més fer polítiques lingüístiques reals
No en farem prou amb ofendre’ns ni tampoc en farem res d’instal·lar-nos en la queixa i en el llirisme. Deixem de plorar i de lamentar-nos. Fem autocrítica i reconduïm tot allò que no ha funcionat. Qüestionem-nos-ho tot. Invertim en l’audiovisual i quan escric ‘invertim’ i per si no queda prou clar, vull dir que hi posem calés, que subvencionem programes en català, que recuperem el Club Super3 o que ressuscitem el 3XL. Fem contingut en català a Twitch i fomentem projectes en català per a joves. Impulsem, produïm i promocionem el català. Fem campanyes. Fem el que calgui, el que sigui. Moguem cel i terra fins que el català es recuperi una mica i fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard. Practiquem això del facta, non verba perquè ningú ens pugui dir allò de "no hi heu fet res".