Una cosa bonica dels contes és que, quan n’acabes un, quan és bo, has d’estar-te un moment parada i en silenci per guardar bé allò que explica. L'hi has de deixar un temps perquè faci el pòsit i no pots interrompre-ho començant-ne a llegir un altre. Amb les novel·les passa una mica el mateix, però coma mínim has de (físicament) agafar-ne un altre. Amb el recull de relats pots tenir l’impuls de seguir llegint massa de pressa perquè només has de girar la pàgina.

Una cosa bonica dels contes és que, quan n’acabes un, quan és bo, has d’estar-te un moment parada i en silenci per guardar bé allò que explica

A mi el que em captiva dels relats breus és quan saben ensenyar-te un moment just i calculat. El moment en què alguna cosa s’esber-la sense que haguem de saber com continua, o el moment de la cosa esberlada sense que necessàriament haguem de veure d’on ve. Llegir relats és entrar en mons de ficció totalment pensats però parcialment ensenyats, com mirar una estona una vida espiant des d’una finestra. La gràcia dels reculls de contes també és que oblidaràs l’argument d’alguns (potser bastants), però recordaràs perfectament frases senceres o els sentiments vius dels personatges durant anys i panys. Ara estic amb la Kim Ae-ran a A fora ja és estiu (uns contes que fan venir fred de tanta buidor), que diuen coses com “El pare era aquesta mena de persona: una persona com una manta ben plegada en un costat de l’habitació en ple hivern; una persona recta, pesada i tossuda”. 

A mi el que em captiva dels relats breus és quan saben ensenyar-te un moment just i calculat

Hi ha contes que voldries haver escrit. El relat 'Turons com elefants blancs' d’Ernest Hemingway és el paradigma de la teoria de l’iceberg, en què l’important no és el que diuen les línies del text, sinó justament tot el que no es diu (la part d’iceberg que queda submergida). Un home i una noia seuen en un bar d’una estació de trens (un no-lloc però un punt d’encreuament de camins) i parlen d’alguna cosa que ella no vol fer i ell pressiona perquè faci. El conte és només el diàleg pelat entre ells dos i a penes tenim informació de com es comporten quan parlen. La conversa va sobre tirar o no endavant amb l’embaràs. I tot sense dir ni una vegada la paraula fill, embaràs, família, nadó, avortament o pares. És brillant per depurat i perquè si no entens el subtext et quedes completament igual. És brillant perquè els personatges es veuen les entranyes i perquè decideixin el que decideixin, alguna cosa entre ells s'ha començat a podrir. “No passa res. Estic bé”, diu ella a l’última rèplica del relat. 

Hi ha contes que voldries haver escrit. El relat 'Turons com elefants blancs' d’Ernest Hemingway és el paradigma de la teoria de l’iceberg

La veu narrativa ingènua dels nens també és capaç de fer-te miques, en un conte. Alice Munro en té un que no podré oblidar mai. Dues nenes a uns campaments i el rebuig i la por que els causa una altra nena amb una malformació. Munro sap explicar de manera brillant aquesta por infantil i la seva reacció tan cruel i violenta i alhora tan humana. 'Joc de nenes', es diu. Que bé que els millors personatges siguin els que tenen més ombres i els que, finalment, no ens donen cap lliçó de res.

La veu narrativa ingènua dels nens també és capaç de fer-te miques, en un conte

Deia que ara m’estan fent pòsit alguns relats de Kim Ae-ran, una autora sud-coreana. El 2017 ja em va trasbalsar el recull Corre, pare, corre que va publicar també Godall Edicions i que començava així: “Quan jo només era un fetus, amb un úter més petit que una llavor, plorava sovint per la por que em feia la petita foscor que tenia a dins”. Aquest febrer la mateixa editorial ha publicat A fora ja és estiu (que tradueixen Mihwa Jo Jeong i Josep A. Clement Rovira). És un llibre bell i desconcertant, amb menys sentit de l’humor que l’anterior, marcat per les absències i que sovint et genera estranyesa. Jo llegint-lo he tingut la sensació que l’ha escrit algú llunyà, que té una manera diferent de pensar, però alhora molt proper en alguns aspectes. Combina un cantó poètic amb escenaris de llocs més comuns. Imatges sorprenents i veritat sense afectació. Per això desconcerta i atrapa. Un nen petit descobrint la culpa, debatent-se entre el deure i el desig, un nen que conviu amb la mort i que està sempre sol. La pèrdua d’un fill a través del paper de la paret i de la taca que hi queda del suc de gerds que, per error, els han enviat els de la llar d’infants on anava el fill. 

M'agraden els contes que t’ensenyen alguna cosa que, d’entrada, et sembla petita

M'agraden els contes que t’ensenyen alguna cosa que, d’entrada, et sembla petita. Un moment d’esquerda fina, un moment en què la vida et fa una marca i aprens alguna cosa. Suposo que perquè de marques i coses apreses n’anem tots plens.