Madina Maiurca (actualment Palma); 22 d’agost de 1114. Fa 908 anys. Un exèrcit aliat, format pels dominis independents de Barcelona, Narbona, Montpeller, Nimes, Niça, Pisa, Florència i Lucca; desembarcava a la badia i posava setge a la ciutat. Aquella operació militar, que va durar vuit mesos i que culminaria l’abril de 1115 amb la devastació de la ciutat i la destrucció de totes les infraestructures navals de l’illa (de la temible pirateria musulmana mallorquina); motivaria la redacció d’una crònica —obra d’Henricus Pisanus— que, fins a l’actualitat, és la constància documental més antiga que tenim del substantiu Catalunya i del gentilici catalans. En aquell Liber Maiolichus es diu que Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona, i les seves hosts són catalanensis que procedeixen de Catalània. Però, quin és l’origen del nom Catalunya?
La hipòtesi GOTHALÀNIA>CATELANIA
La hipòtesi que fa derivar el nom Catalunya de Gothalània (terra dels visigots) va tenir certa predicació durant el segle XX; però algunes investigacions recents revelen que aquesta hipòtesi té un llarg recorregut que remunta a mitjans del segle XV, en una època, encara, dominada per la tradició llegendària medieval (la que va divulgar les llegendes d’Otger Cataló i els set barons de la fama; o la llegenda de les barres de sang de Guifré el Pilós sobre l’escut del rei Carles II de França).
Arguments a favor:
Quan, a mitjans del segle VIII —després de la conquesta àrab de la península ibèrica— els francs van iniciar la recuperació de l’antiga província visigòtica de la Narbonesa (l’actual Llenguadoc), van anomenar aquell territori Marca de Gòtia. A finals del segle VIII (775-785), l’emperador Carlemany va expandir aquella Marca al sud dels Pirineus (extrem nord-oriental del vell Conventus Tarraconensis de l’època romana i visigòtica (segles V a VIII) i hi va crear els comtats carolingis de Rosselló, Cerdanya, Urgell, Empúries, Girona, Osona i Barcelona; la Catalunya vella. Des del 801, Barcelona —la plaça més meridional dels dominis carolingis— va ser la capital de la Marca de Gòtia; i els seus comtes (si més no, durant el segle IX) van ser sempre, també, marquesos de Gótia. Per tant, té cert sentit que la Marca de Gótia esdevingués la Gothalània.
Arguments en contra:
No hi ha cap document de l’època que relacioni el topònim Gothalània amb la Marca de Gòtia. Tan sols, en alguns documents cartogràfics posteriors, associen aquest topònim a una regió de la península escandinava. Tornant al sud d’Europa, diríem que la Gothalània extensa o la Gran Gothalània (entesa com l’antic domini dels visigots a la Mediterrània occidental) hauria de referir-se a bona part del territori de la península ibèrica: els dominis de la monarquia visigòtica hispànica (segles V a VIII) —que es va desintegrar amb la conquesta àrab (711-724)—, anaven molt més enllà de les províncies Narbonesa i Tarraconense que van bressolar la Marca carolíngia de Gòtia; i abastava la Cartaginense (vall del Segura i subaltiplà sud), la Bética (vall del Guadalquivir) i la Lusitània (valls baixes del Tajo i del Guadiana).
La hipòtesi LAKETANIA>CATELANIA
Aquesta hipòtesi va ser postulada i defensada pel lingüista Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905-1997), figura senyera de la filologia catalana i autor de l’Onomasticon Cataloniae, obra cimera de l’etimologia catalana, fruit de més de seixanta anys d’investigació (1931-1994); i que recull l’origen i explica l’evolució de més de 400.000 topònims vius en el conjunt de territoris dels Països Catalans. Aquesta hipòtesi ha estat àmpliament divulgada i acceptada pel món acadèmic català.
Arguments a favor:
El quadrant nord-est peninsular va ser intensament romanitzat (segles III aC a V aC); però la composició ètnica de la població no es va veure alterada. Fins i tot a les ciutats del territori (Tàrraco, Emporiae, Bàrcino, Dertusa, Ilerda, Gerunda, Egara) els indígenes van ser, sempre, l’element quantitativament dominant. Segons els historiadors Josep Maria Nadal i Modest Prats, de la Universitat de Girona i autors de la “Història de la llengua catalana”; aquella societat precatalana, tot i haver estat sotmesa a una llarga i intensa romanització, hauria conservat la memòria d’un passat indígena, format per un trencaclosques de petites nacions nord-ibèriques i protobasques. No endebades, els límits de les diòcesis catalanes —traçats després de la dominació romana—, coincideixen, sorprenentment, amb el mapa de les nacions indígenes preromanes.
Arguments en contra:
Això explicaria la conservació de certs topònims indígenes, si més no per a identificar els “països” (una expressió que, al món rural català encara s’utilitza per a referir-se a una comarca). Segons Coromines, el topònim laketania (del “país” dels antics lacetans, que, en l’etapa de formació dels comtats carolingis catalans, va ser una zona d’activa colonització) hauria patit una alteració sil·làbica, molt habitual en aquell procés evolutiu del llatí vulgar al català primigeni, i hauria donat com a resultat el topònim Katelania. Però aquesta hipòtesi, que és més sòlida que l’anterior, pateix del mateix mal: no hi ha cap document coetani que ho corrobori. I a més, en aquell moment (segle IX), l’antiga Lacetània, era una zona perifèrica i fronterera de la Gòtia, que difícilment podia representar una identitat més enllà del seu propi territori.
La hipòtesi CASTELÀNIA>CATELÀNIA
Entre els segles VIII i XII (l’etapa durant la qual la frontera amb el món àrab es va desplaçar, lentament, des de la desembocadura del Ter fins a la de l’Ebre), el territori que prefigurava Catalunya va ser un país de castells. I destacats historiadors medievalistes actuals, com el professor Flocel Sabaté, de la Universitat de Lleida, sostenen que el topònim Catalunya té una relació directa amb aquell estat de conflicte permanent; i, sobretot, amb aquell paisatge de construccions militars.
Arguments a favor:
Els comtats carolingis catalans (segles VIII i IX) van ser un territori en moviment permanent, que va obligar els seus dirigents a articular la població a partir de construccions militars defensives. Els castells termenats (l’edifici i la seva zona d’influència) es van convertir en referències indispensables per a la colonització del territori; i en la gènesi de la majoria de pobles i viles de la Catalunya vella. Poc després (segles X i XI), la mal anomenada Revolució Feudal, impulsaria la figura del castlà (el propietari del castell termenat) que assoliria un protagonisme absolut en aquella societat. Amb la instauració del règim feudal, el castlà (el baró feudal) va usurpar la petita propietat i es va convertir en l’únic propietari del castell i terme. Va usurpar el bé públic i es va convertir en el policia, el general, el fiscal, el jutge i la hisenda del castell i terme.
Arguments en contra:
Segons el professor Sabaté, el dimensionament de la figura del castlà va tenir un efecte extraordinari a la Marca de Gòtia, fins a l’extrem que es va identificar el territori com a “terra de castlans” que derivaria en “Catelània”. No obstant això, aquest argument ens revela el dibuix d’una societat extremadament enquadrada i militaritzada que no seria massa rigorós. Si bé és cert que l’empenta colonitzadora (la disposició de la població i la creació d’un aparell productiu) va ser, en bona part, promoguda pel poder comtal i baronial —els castlans—; també ho és que en aquell procés hi van jugar un paper importantíssim altres actors; com els monestirs i les abadies, impulsors de formidables “rompudes” (desforestació dels boscos i conversió en conreus); o les colonitzacions espontànies, formades per grups que actuaven al marge del poder.
Tot i que la darrera hipòtesi (Terra de Castlans>Catelània) sembla la que, actualment, té més acceptació entre la comunitat acadèmica; encara hi ha grups importants que defensen, sobretot, l’origen “indígena” del nom Catalunya (Laketània>Catelània). Aquest manca de consens, lluny de representar un problema, alimenta un debat enriquidor que vol desvetllar un misteri de mil anys d’antiguitat: l’origen del nom de la nostra pàtria.
Imatge principal: Mapa de Catalunya (1696). Font: Cartoteca de Catalunya.