Antonio Rubio està disgustat i empipat i no se n’amaga gens. Ell i Manuel Cerdán van publicar el 12 de juny del 1995 la primera entrega d'una exclusiva que va armar un terrabastall colossal: “El Cesid grabó y archivó en su ‘cintateca’ conversaciones del Rey y de sus amigos”. La sèrie de reportatges va provocar les dimissions dels llavors director del Centre Superior d’Informació de la Defensa (Cesid), el tinent general Emilio Alonso Manglano; el ministre de Defensa, Julián García Vargas, i el vicepresident del govern espanyol, Narcís Serra. També va moure un espès judici del que, finalment, només en va sortir condemnat, per revelació de secrets, el coronel Juan Alberto Perote, cap de la Agrupació Operativa de Missions Especials del Cesid.

És la mateixa exclusiva que ara recicla el digital OK Diario per exposar els amors de Joan Carles I amb senyores que no són la seva.

Té gràcia que el mateix material del Cesid que el 1995 servia per a collar Felipe González s’utilitzi ara per a pressionar en favor d’una de les parts en la guerra dels comissaris que dirigien la brigada política muntada per l'anterior cúpula del Ministeri de l'Interior.

El 1995, Cerdán i Rubio treballaven a El Mundo. Eren parella professional de feia temps. Havien fet fama a Interviú. “Des del 2003 no tinc res a veure amb aquest senyor”, diu ara Rubio de Cerdán. Aquest últim és qui signa les peces més calentes sobre el rei emèrit a OK Diario, que dirigeix Eduardo Inda, un dels periodistes (amb Esteban Urreiztieta), que els policies en guerra fan servir per fer públiques aquesta mena d'històries des que era a El Mundo.

“És el mateix material del 1995. Està tot publicat”, afegeix Rubio a El Nacional. El veterà periodista, ara director del Màster El Mundo i de Periodisme d'Investigació, Dades i Visualització, explica que Cerdán només versiona “el material que es va endur” quan va marxar del diari madrileny.

Professió de guerra

El periodisme és professió de guerra, real o virtual, amb batalles llargues, entortolligades, subterrànies. Aquest cas, que tot just sembla una madrilenyada, ajuda a copsar poc o molt en quin territori el periodisme esdevé política per altres mitjans, a vegades sense coneixement dels mateixos periodistes.

Aquelles primícies de Rubio i Cerdán del 1995 eren part de les hostilitats contra l’agònic govern de Felipe González. Les menava el sindicato del crimen, nom amb que Juan Luis Cebrián va batejar al grup que després es formalitzaria en la Asociación de Escritores y Periodistas independientes (AEPI), amb noms com Pedro J. Ramírez, Luis María Anson, Luis del Olmo, Federico Jiménez Losantos, Raúl del Pozo...

La conxorxa era una casa amb molts corredors. Darrere de Perote, o potser al costat, també operava Mario Conde, per exemple. Avui aquella conxorxa és fum endut pel vent. En aquell moment, però, es deia que “podia fer saltar l’Estat pels aires” perquè revelava l’abast de la guerra bruta de l’Estat contra ETA. Bueh. Malgrat que es va revelar, l’Estat es manté en plena forma.

En aquell moment, fa 22 anys, les converses del Rei que aquests dies aixequen tanta polseguera no es van revelar. El nivell de protecció de la Casa Reial era molt alt i els seus membres no s’havien exposat tant com els últims deu anys. El Rei no podia ser moneda de canvi en cap guerra política. Era impensable.

De fet, el contingut de les converses apareix només de passada en la sentència que condemna Perote. El ponent del cas i president del tribunal, l’irreductible jutge (abans fiscal) progressista Perfecto Andrés Ibáñez, retrata l'activitat del Cesid de registrar i guardar tota mena de converses de ciutadans com una violació dels drets fonamentals, però passa d’esquitllentes per la seva substància: “algunes de les [converses] tenien (...) caràcter purament sentimental —descrit com 'paraules d'amor' o 'ligue' en l'etiqueta de la cinta (...)”, diu Andrés en un dels 70 folis de la sentència on tracta del contingut de les gravacions del Cesid.

Aquelles “paraules d’amor” de Joan Carles I del 4 d’octubre del 1990 són avui, esteses per OK Diario, l’escàndol de la setmana en un context molt diferent: la guerra bruta és ara entre dos comissaris i pel mig hi ha l’operació Catalunya i el petit Nicolás, Corinna Sayn-Wittgenstein i Bárbara Rey, etcètera, en un entorn on la Casa Reial ja és una toia més de la tómbola.

Les gravacions dels anys 90 les va patrocinar el govern de llavors, del PSOE, com a suport a la seva política antiterrorista. Se li van escapar de les mans. Les actuals gravacions, les de Jorge Fernández Díaz amb Daniel de Alfonso, entre d’altres, les va patrocinar el govern del PP com a suport a la seva política antiindependentista. També se li han escapat de les mans. Té gràcia. No s’acaba mai.