Molts mèdia del món mundial han obert el seu noticiari aquest dilluns amb l’anunci del president electe dels EUA, Donald Trump, de “deportar immediatament” tres milions d’immigrants. Les portades ho cridaven, els telenotícies se’n sentien i al país dels tertulians tothom s’ha escandalitzat, especialment als matinals de les ràdios. Què n’és, de dolent, aquest Trump.

És una notícia xocant i feridora, certament. És potser més xocant encara que tot un grapat de periodistes no hagi fet la més mínima comprovació ni verificació: més tres milions és el nombre d’immigrants que ha deportat el president Barack Obama en els seus dos mandats. Més que tota la resta de presidents del segle XX plegats.

Entre 2009 i 2015, l’administració Obama ha deportat més de 2,5 milions de persones, la majoria mexicans, segons dades oficials. Aquesta xifra no inclou les persones que s’han auto-deportat o les que agents del servei de Duanes i de Protecció de Fronteres (CBP) han prohibit l’entrada a la mateixa frontera. Tampoc suma els deportats d'aquest any, del que encara no hi ha dades oficials. No és equivocar-se parlar de més de tres milions de deportats.

A més, com ho podrà fer "immediatament"? Si l'any que més deportacions s'han executat és 2013 i se'n van fer 435.498 (235.413 al 2015) com Trump (o Superman o qui sigui) en pot fer tres milions "immediatament"?

Deportador en Cap

De fet, entre els immigrants, Obama s’ha guanyat el títol de “Deporter In Chief” (Deportador en Cap) des del seu primer mandat. El setmanari The Economist va titular així un editorial crític amb la seva política de deportació. Aquesta revista no és sospitosa d’activisme progre. És més aviat l'estendard dels liberals intel·ligents.

Pitjor encara, Obama, per decisió executiva seva i sense suport del Congrés, és el president que més ha endurit la vigilància migratòria. També és qui més recursos li ha dedicat. El pressupost combinat de la Patrulla Fronterera i del CBP ha passat de 9.200 milions de dòlars el 2003 a 18.000 milions el 2013 i a 20.000 milions el 2016.

Dos canvis legals de novembre del 2014 són especialment draconians. Un va facilitar de fet a les autoritats d’immigració l’expedició d’ordres d’expulsió sense passar pel jutge. L’altre va fomentar la col·laboració de les policies locals amb els agents d’immigració, de manera que aquells han d’informar els altres de l’estatus legal dels sancionats per infraccions de trànsit, per exemple, cosa que abans, per costum legal, no feien.

Tots dos canvis van elevar dramàticament el nombre de detencions i expulsions d’indocumentats. La periodista mexicana Eileen Truax ho documenta cruament al seu llibre-reportatge “Dreamers”, específicament el cas dels nens i adolescents que van arribar als EUA amb els seus pares. Són nois involuntàriament indocumentats, sense cap paper que legalitzi la seva estada al país que consideren propi perquè és on han crescut i no en coneixen d’altre. No poden anar a la universitat, ni ser contractats, ni viatjar. Estan en risc de ser deportats en qualsevol moment al país dels seus pares, país que no coneixen ni recorden i l'idioma del qual de vegades no dominen.

Mandra

Obama va aprovar dues moratòries, conegudes com DAPA i DACA, en l’aplicació de les normes de deportació per a aquests perfils, però la segona va ser tombada pel Tribunal Suprem al febrer del 2015.

“Delinqüents, no famílies. Criminals, no nens. Membres de bandes, no la mare que treballa per a sostenir els seus fills. Aquestes seran les nostres prioritats, tal com indica la llei”, va dir Obama el 20 de novembre del 2014 en anunciar aquells canvis legals.

És exactament el mateix que ha dit Donald Trump a l’entrevista emesa aquest cap de setmana passat per la CBS, tot repetint les seves propostes de sempre. És exactament el mateix que va dir Hillary Clinton a la convenció de periodistes negres i hispans NABHJ el passat 5 d’agost. Als periodistes i als tertulians d’aquest dilluns ens ha fet mandra comprovar-ho –la nostra feina més elemental– o teníem ganes d’escandalitzar-nos amb el president electe, que dóna audiència i fa molts clics. Segurament posarem remei a tot això al següent congrés de periodistes. De moment, seguim: què n’és, de dolent, aquest Trump.