Mentida! No sabem quant durarà, però sabem que no serà un momentet. De fet, hi ha poques unitats de temps més imprecises que el momentet. Pot durar dos minuts, vint-i-cinc minuts o ves a saber quant, però momentet sona bé. Sona assumible. Sona tan petit que sembla de mala persona negar-l'hi a l’altre.
Demanem momentets constantment i, sense voler-ho, fem petites les coses abans de donar-les als altres. "Et volia fer una pregunteta." "Pots esperar-te un segonet?" "T'he de demanar un favoret." "Et volia comentar una coseta." I aquí ja convé seure, perquè la coseta és probablement la més perillosa de totes. Ningú no anuncia una coseta quan realment és una coseta. Si ho fos, te la diria i prou. Quan algú necessita reduir-la abans de pronunciar-la, és perquè potser, a mida real, no passaria per la porta.
Els diminutius serveixen, evidentment, per indicar petitesa. Una casa petita pot ser una caseta, un tros petit, un trosset i un animal petit, un animaló. Fins aquí, cap misteri, però resulta que després els parlants vam descobrir que allò de fer les coses petites amb les paraules tenia moltes més possibilitats.
Perquè un cafè i un cafetó poden tenir exactament els mateixos mil·lilitres, però no són el mateix cafè. El cafè és una beguda. El cafetó ja té sobretaula. Una volta i una volteta poden recórrer la mateixa distància, però la segona sembla que no exigeixi ni tan sols dur les sabates adequades. I una migdiada pot ser conseqüència d'haver dinat massa, però una migdiadeta és pràcticament un principi curtet i bàsic d’autocura.
El diminutiu no sempre modifica la mida de les coses. Moltes vegades modifica com volem que les rebi l'altre. Per això és especialment útil quan hem de demanar alguna cosa. "Et puc fer una pregunta?" és una frase perfectament educada. Però "et puc fer una pregunteta?" encara sembla exigir i molestar menys. El problema és que no hi ha cap relació demostrada entre la mida gramatical de la pregunta i les seves conseqüències. La pregunteta pot ser "saps quina hora és?" o "per què fa tres mesos que no em pagues?". Tant és. Primer la fem petita i després ja veurem què hi posem a dins.
Fem petit allò que ens incomoda, allò que ens fa vergonya demanar, allò que temem que molesti. Posem un -et aquí, un -eta allà, i confiem que la realitat s'encongeixi una mica amb la paraula
Passa el mateix amb els favors. Ningú no et demana un favoret per aguantar-li la porta. Això es resol sense anunciar-ho. El favoret acostuma a requerir temps, cotxe, impressora, coneixements informàtics o una combinació de totes quatre coses. És una estratègia brillant: quan descobreixes les dimensions reals del favor, ja has dit que sí a la versió de butxaca.
També hi ha els diminutius mèdics, una categoria que mereixeria estudi propi. "Ara notaràs una punxadeta." La punxadeta és una de les grans estafes lingüístiques de la nostra civilització. L'agulla no s'ha fet més petita perquè algú hi hagi afegit -eta. El forat tampoc. Però sembla que punxada sigui una cosa que fa mal i punxadeta, una cosa que fa mal amb educació. "Obre una miqueta la boca." "Et molestarà una miqueta." "Gira't una miqueta." "Ara et faré unes preguntetes."
La llengua no pot evitar que una cosa faci mal, molesti o incomodi, però almenys procura que no sembli que ho farà tant. I després hi ha el diminutiu administratiu i comercial aparentment innocent, que també fot molta ràbia. «Una firmeta aquí." La firma continua tenint exactament el mateix valor legal, però firmeta fa pensar que estàs dibuixant una floreta al marge. La bosseta, el tiquetet, la mostreta, el regalet. Tot és petitíssim fins que arriba el moment de pagar.
No voldria, però, criminalitzar els diminutius. Pobrets. També són una de les eines més senzilles que tenim per posar afecte dins una paraula. Hi ha diminutius que gairebé han deixat de parlar de mida perquè ja parlen directament d'intimitat. Una estoneta, una volteta, una copeta, una becaineta. No quantifiquen res. Proposen una determinada manera de viure-ho.
Això és el que tenen d'interessant: amb un parell de lletres podem modificar no tant la realitat com la relació que hi establim. Podem fer que una ordre sembli una petició, que una molèstia sembli insignificant, que una estona sembli curta, que un pla sembli més agradable o que una mala notícia entri una mica més suaument.
És una mena d'urbanisme lingüístic. Reduïm les dimensions d'allò que diem perquè ocupi menys espai en la vida dels altres. I tots entenem perfectament aquest codi sense que ningú no ens l'hagi ensenyat. Sabem que "espera un segonet" no dura necessàriament un segon. Sabem que una mare que diu "vine un momentet" probablement no està fent cap estimació temporal. Sabem que quan algú diu "només et volia demanar un favoret" és prudent no respondre que sí abans de saber si implica un trasllat. I sabem, sobretot, que quan una conversa comença amb "et volia comentar una coseta", la mida real de la cosa és impossible de predir.
Potser per això els fem servir tant. Perquè les paraules no només expliquen la realitat: també intenten domesticar-la. Fem petit allò que ens incomoda, allò que ens fa vergonya demanar, allò que temem que molesti. Posem un -et aquí, un -eta allà, i confiem que la realitat s'encongeixi una mica amb la paraula, tot i que normalment no funciona, perquè el momentet dura vint minuts, el favoret et pren tota la tarda i la punxadeta fa mal igual.