Que el 2023 es pugui homenatjar Maria Mercè Marçal, parlar del dating a Brooklyn, sobre música originària del Carib i amb lletres en català, castellà i anglès... és el normal. Sense més ni més. Que es faci de forma extraordinària, respectant cadascun dels llegats a què es canta, i sense renunciar a l'avantguarda a la producció, és un miracle. Gisela Fullà-Silvestre és una artista nascuda a Barcelona que firma sota el pseudònim de NOIA (noia en català), que va marxar a Brooklyn a buscar-se la vida fa una dècada en el disseny de so per a cinema i que ha donat en el seu últim disc, Gisela, amb la tecla màgica, el que més embogeix els crítics musicals: un artefacte en què s'escolten un munt de tradicions, amb espai per a cadascuna d'elles, i amb cert potencial massiu.

Un artefacte en què s'escolten un munt de tradicions, amb espai per a cadascuna d'elles, i amb cert potencial massiu

La introducció del llarg s'assembla a aquella sort entre la memòria i els experiments pels quals tant es va adular Maria Arnal i Marcel Bagés –comparteix un tema amb ella, Otra vida por vivir. I en un no res vira a una ruptura fantàstica juntament amb Ela Minus. El concepte d'hiperpop, que comença a ser un calaix de sastre, a Fullà-Silvestre se l'ha quedat curt. Perquè és ballable, divertida, intensa, dura. Després, Reveal yourself té un pols addictiu. Però a l'àlbum no tot parla el mateix idioma. Ni en l'aspecte literal (català, castellà i anglès es fonen i es confonen), ni en el sonor: els molts microestils que manipula es donen la mà amb finezza a la producció, molts anys de clavar colzes, diversos Eps editats: Habits (2016) i Crisàlida (2019) fins a trobar aquesta electrònica suggeridora.

Hi ha conjectures florals, pesades, que trenquen cap a una cosa que s'assembla a Florence and the Machine

Hi ha conjectures florals, pesades, que trenquen cap a una cosa que s'assembla a Florence and the Machine. I també músiques d'arrel, cante, urban. Un diàleg entre latinoamérica, norteamérica i fins i tot moments de l'Europa més mental. I aquestes veus liristes? Gairebé xiuxiuejades, tampoc ASMR, com fa Dani, però sense caure a la languidesa. 

Un diàleg entre latinoamérica, norteamérica i fins i tot moments de l'Europa més mental

NOIA corria el risc, per defecte professional, d'haver construït un disc de paisatges o, pitjor, aquest art pop que provoca indiferència. Afortunadament, la cançó mana. Sobretot en Eclipse de amor, un-dels-millors-temes-d'aquest-any-des-de-ja: entradeta a l'estil de Narcos firmada amb buscabulla i que després llisca cap a una cosa tropical. Sense ser bolero ni res; aquestes coses que semblen. Per defecte, les més eternes. Perquè ni les entenem.