La periodista Noemí López Trujillo publica El vientre vacío (ed. Capitán Swing), un llibre en el que s'interroga sobre la relació entre la precarietat i les dificultats que tenen moltes dones per accedir a la maternitat, o per fer-ho quan volen.
Aquest llibre es presenta com el relat "d'una generació precària i sense fills". Aquest és un problema comú a molta gent de la seva edat?
La precarietat és un problema comú a la gent de la meva generació. I això no vol dir que tots i totes siguem igual de precàries. Però crec que el precariat és una cosa característica del meu grup generacional. I una de les característiques d'aquest sistema és que impedeix desenvolupar programes vitals com la maternitat, però també com emancipar-te o com viure en parella... No crec que la meva generació es defineixi pel fet de voler tenir fills, sinó per la impossibilitat de fer realitat aquest desig, com molts d'altres.
Aquest és, en bona mesura, un llibre de testimonis. A qui es pregunta?
Pregunto a dones que no han tingut fills per un problema de precarietat, o en el que la precarietat ha influït. Pregunto a dones de la meva generació que veuen que tenen problemes per realitzar els seus projectes vitals i estan readaptant les seves expectatives. I també he preguntat a gent que ha tingut problemes per tenir fills per la precarietat. I busco noies més joves de classe obrera que no tenen el suport familiar per corregir els problemes derivades de la precarietat. He intentat fer una espècie de radar. Vull, bàsicament, fer un qüestionament del sistema polític. No pregunto a les dones si volen o no tenir fills, sinó que poso en qüestió qui els ho està impedint.
Algunes de les dones que interroga, des del punt de vista professional, podrien considerar-se triomfadores: tenen carreres molt dinàmiques, s'han involucrat en molts projectes.
En realitat, la idea de l'èxit és una ficció. A les xarxes socials intentem aparentar que estem en una cadena d'èxits, concatenant projectes i que estem plenes d'oportunitats. Aquestes dones no són un fracàs en si mateixes, encara que la seva trajectòria sigui millor o pitjor. El sistema tendeix a classificar la gent en reeixida o fracassada. Però jo el que poso de manifest és la renúncia que han hagut de fer algunes per portar endavant projectes vitals. Són supervivents que proven d'adaptar la seva vida a les condicions que hi ha ara.
Ser mare sola, avui dia, és inviable. Necessites diners i temps per tirar endavant un nen
Moltes de les dones que entrevista tenen problemes laborals, però també de parella. Somien amb una certa estabilitat familiar, però sembla que aquesta mai no arriba.
És una qüestió complexa. La majoria de dones et diuen que volen tenir fills amb una parella. Allà hi pot haver molt d'imposició cultural: la idea que la felicitat i la maternitat s'assoleix amb una altra persona. Però també hi ha una qüestió econòmica. Ser mare sola, avui dia, és inviable. Necessites diners i temps per tirar endavant un nen. Així doncs, convergeix la qüestió cultural amb l'econòmica. Hi ha gent de la meva generació que sent que no tot ha de ser per sempre, i això també s'aplica a les relacions. Quan vols tenir un fill amb una parella, però veus que res no durarà, ni en l'àmbit econòmic, ni en el laboral, ni en el sentimental, és difícil atrevir-se a tenir un fill amb una persona. Hi ha una dona que entrevisto que diu que necessita tres anys, com a mínim, per decidir que vol tenir un fill amb una persona.
La frustració que senten moltes dones podria derivar-se, en part, del discurs segons el qual "tot és possible"?
Efectivament, m'agrada com a resum del llibre el dir que no tot és possible. Però no ens hem de quedar en l'eslògan, hem de preguntar-nos el perquè. Això és la clau. L'èxit és una invenció. És una cosa que s'ha creat i que va canviant. I en els últims anys l'èxit és que tinguis feina, un cotxe, un pis, i que ho expliquis a les xarxes. I no és un model replicable per a tothom. Aquesta idea del "si vols, pots" té tendència a la individualització. Igual que s'individualitza l'èxit, s'individualitzen els problemes, i estic en contra de les dues coses.
No només és qüestió de procrear, sinó de proveir de garanties i seguretats als nens
S'havia oblidat massa la reivindicació del dret a tenir fills?
No. En el seu moment va ser molt necessari reivindicar el dret a no tenir-los. La maternitat, històricament, ha estat una obligació per a les dones. I t'has d'oposar a aquest relat amb una altra reivindicació, el del dret a no tenir-los. Però ara el debat sobre el dret a tenir fills agafa vigència i s'ha de tenir. El dret a la maternitat és el dret a tenir una maternitat digna, a poder conciliar, a poder oferir una infantesa digna. I aquí hi ha uns individus, que són els nens, a qui hem de garantir una vida digna. No només és qüestió de procrear, sinó de proveir de garanties i seguretats als nens.
Pot justificar-se el dret a la maternitat a qualsevol preu?
El dret a la maternitat no és un dret a qualsevol preu; no es pot exercir a costa dels drets d'altres dones. Pensar que pots explotar els cossos d'altres dones simplement perquè tu tens un desig molt profund no és justificable. Jo defenso que la maternitat no és una qüestió a la qual puguis accedir a qualsevol preu... Però dir-li a algú que vol tenir fills i no pot que no té dret a tenir fills no em sembla just.
Crec que la cultura de l'individualisme és nociva, i crec que la maternitat no és una acció individual
Creu que és compatible la cultura de l'individualisme amb les necessitats de la maternitat?
No. Crec que la cultura de l'individualisme és nociva, i crec que la maternitat no és una acció individual. Ho és respecte al teu cos, al cos de la dona, però les cures (i aquí entren els drets de la infantesa) són col·lectives. La criança hauria de ser entesa com una responsabilitat que ens incumbeix a totes i a tots. D'una banda, hi ha la conciliació, la dona no hauria d'escollir entre la seva carrera i la seva filla o el seu fill... Però no és només això. No s'haurien de deixar en mans de l'atzar els nens que vinguin de famílies més pobres. S'ha entès que les dones són les responsables dels nens, i no és així. El que fem amb el nostre cos és la nostra decisió, és el nostre espai. Però la cura dels nens és una cosa col·lectiva. I defensar això és ser realment provida.
La inseguretat de les dones respecte a la maternitat s'ha convertit en un gran negoci.
Sí. El negoci de les clíniques. Jo no estic en contra de la reproducció assistida. És un mercat que ha obert l'oportunitat que parelles que no puguin tenir fills, o lesbianes, o dones soles, puguin tenir-los. La reproducció assistida, per si mateix, és proveïdora d'igualtat d'oportunitats. Però quan això es deixa en mans del capital privat, es genera un problema. Les clíniques, per guanyar diners, han de rendibilitzar els cossos de les dones. I la lògica del mercat acaba xocant amb l'ètica dels cossos. Fins on has de qüestionar aquest sistema? Pots qüestionar l'ovodonació? És una qüestió molt complexa, i a mi el que em grinyola, sobretot, és que estigui a mans privades. Hauria d'estar en mans de l'Estat garantir la igualtat d'oportunitats. En mans privades només poden accedir-hi les persones més privilegiades. Això agreuja la fractura de classe.
Moltes dones creuen que si no ets mare no estàs assolint la felicitat completa
Hi ha moltes dones que senten frustració per no accedir a la maternitat. No existeix cap equivalent entre homes?
No existeix una equivalència. A les dones ens han educat en la idea que la felicitat s'assoleix quan la identitat de dona es complementa amb la identitat de mare; i quan la segona no s'acompleix, això genera frustració. Es creu que si no ets mare, no estàs assolint la felicitat completa. Els homes no es crien amb aquesta idea. I, per tant, la frustració no és la mateixa. Els homes ho viuen amb més tranquil·litat, una tranquil·litat gairebé irritant, diria.
Foto de portada: Javier Nadales.