La ficció pot tenir el do de fer-nos visibles els fils que uneixen el passat i el present, emmirallant-nos en realitats que no tenim tan superades com ens pensàvem o bé que tenim més a tocar del que voldríem. Veure Las noches de Tefía a les portes d’unes eleccions generals, on l’avenç de la ultradreta és una de les seves amenaces fonamentals, no podria ser més il·lustratiu d’aquesta idea.
Una sèrie que apel·la la memòria històrica
La sèrie estrenada per Atresplayer Premium ens fa conscients d’un lloc que potser no coneixíem i en el fons és un símbol d’un horror al qual podríem tornar: la coneguda com a Colonia Agrícola Penitenciaria de Tefía, un camp de presoners de Fuerteventura on el règim franquista enviava els homosexuals i la resta de condemnats per la nefasta Ley de vagos y maleantes. Creada per Miguel Del Arco, la sèrie té una estructura basada, justament, en el concepte de memòria i com aquesta es manifesta en els racons més imprevisibles de la nostra quotidianitat. El protagonista, Airam, és un empresari que es nega a mirar cap al passat perquè en el fons encara no ha superat el seu pas per Tefía. Però tot canvia el dia que reconeix pel carrer un dels seus torturadors. L’home veu emergir les velles ferides, però reviure el trauma l’esperona a parlar amb un periodista que vol fer un reportatge sobre aquells anys tan foscos.
Las noches de Tefía es divideix en tres fronts narratius. Un és el present, que documenta la lluita d’Airam per acceptar el que va passar i dir-ho en veu alta d’una vegada per totes. És el que menys funciona, perquè és massa pla i explicatiu, i des del punt de vista formal és el que pren menys riscos. El segon té lloc al passat, al camp de presoners, i és el millor de la sèrie: treu molta punta a l’ús del blanc i negre, està plena de moments colpidors i és on el repartiment és mostra més inspirat. Aconsegueix transmetre una tensió irrespirable mentre va treballant a fons tots els personatges, que van guanyant matisos i proximitat a mesura que avança la història. I, tercer, hi ha Tindaya, el cabaret imaginari que projecten els presos per sobreviure a les tortures, violacions i humiliacions i que s’erigeix en un espai oníric d’esperança, llibertat d’expressió i optimisme. És aquest espectacle imaginari el que distingeix la sèrie d’altres produccions que apel·len a la memòria històrica.
Una sèrie molt interessant que s’allunya de les convencions del gènere i té la gran virtut de construir un drama creïble, proper i colpidor
És cert que els seus creadors tenen problemes per harmonitzar els tres registres (repercutint decisivament en el ritme de la narració), però igualment es tracta d’una sèrie molt interessant que s’allunya de les convencions del gènere i té la gran virtut de construir un drama creïble, proper i colpidor. Sobretot perquè, mentre la mires, no pots evitar pensar que aquest camp de presoners és la perfecta metàfora del que passarà si els nostàlgics del franquisme assalten les institucions.