Anagrama publica La vida cotidiana del dibujante underground, una part de les memòries de Nazario, dibuixant irreverent del còmic Víbora i personatge emblemàtic de la Barcelona més canalla. Amb aquest llibre, Nazario, que sembla no amagar res, ens guia per les clavegueres de la capital catalana preolímpica, quan la ciutat encara no s'havia convertit en un parc temàtic per a turistes. 

L'altra Barcelona

Al 1967 André Pieyre de Mandiargues obtenia el premi Goncourt amb Al marge, una novel·la ambientada al Barri Xino barcelonès. Mandiargues posava al descobert que en ple franquisme, els barris baixos de la capital catalana estaven molt lluny de la moral nacional-catòlica i eren una Sodoma i Gomorra de prostitució, adulteri, alcoholisme, transexuals, robatoris, drogues... Poc després de la publicació d'Al marge arribava a Barcelona Nazario, un xicot homosexual andalús, que escapava d'un petit poble i que somniava amb ser artista. L'immigrant toparia amb una ciutat tant o més heterodoxa com la que havia trobat Mandiargues. Però Mandiargues, i Sigismond Pons, el seu protagonista, estaven a Barcelona de passada. Nazario, en canvi, va venir a Barcelona per a quedar-s'hi. Escapava d'un món petit i tancat i esperava trobar una Barcelona oberta, on ell i el seu art hi trobessin un espai. En certa mesura, després de passar un temps com a professor i buscant-se la vida pels mitjans més diversos, ho aconseguiria. I amb els anys la seva història acaba fusionant-se amb la història de la ciutat.

Ruta underground

Nazario era un habitual de la nit a la Barcelona preolímpica. Alguns locals que el dibuixant descriu, i que ara són paradisos per turistes, són descrits com tuguris on es trobaven camells, prostitutes, travestits, xoriços... Nazario vivia a la plaça Reial, i visitava el Portalón, el London, la Bodega Bohemia, el Pla de la Garça... Locals que després del 92 van convertir-se en establiments "dignes", però que en aquells moments representaven una Barcelona subterrània; no tothom gosava entrar-hi. Nazario explica com buscava amants als lavabos públics o als descampats, o com alguns dels seus amics i companys es prostituïen o robaven per sobreviure...

Art, sexe i alcohol

Nazario, quan va començar a fer-se un nom com a artista, va submergir-se en un món d'alcohol i sexe. Molt alcohol i molt de sexe, tot i que aquest dos elements sovint tenien una relació conflictiva. "¡Estoy harto de llevarme a Gaspar a dormir las borracheras a casa a altas horas de la noche y no poder follar por quedarnos dormidos rápidamente!". De fet, en el seu diari Nazario explica que alguns dies es despertava "con un tío en mi cama", sense recordar qui era ni com l'havia conegut. Sovint el dibuixant empalmava la ressaca amb una nova borratxera. A diferència d'altres membres del seu entorn, Nazario no arriba a afeccionar-se gaire a d'altres drogues (encara que en algun moment "baixava al moro" a buscar haixix). A la fi, Nazario acaba, amb molta feina, per lliurar-se de l'addicció a l'alcohol, i deixa clar la seva elecció: el sexe "la única droga que nunca estaría dispuesto a abandonar".

Nazario. Fotografia de Javier Inés

Precarietat

Nazario es va passar els primers temps a Barcelona okupant llits i sofàs d'amics i coneguts. Sovint recorria a la roba dels seus amics, i no era estrany que passés gana o que per emborratxar-se perseguís per bars i discoteques a qui el volgués convidar. Nazario, durant molt de temps, es va banyar, quan podia banyar-se, als banys públics de la plaça Urquinaona o als pisos de col·legues i amants. El seu llit, en condicions precàries, es va trencar en alguna ocasió... El grup d'amics de Nazario ja patien desnonaments abans que l'epidèmia dels desnonaments s'estengués per les antigues classes mitjanes. Amb gairebé quaranta anys, Nazario sobrevivia venent còmics porta a porta. Només s'atipava quan hi havia còctels, i era més freqüent que omplís la panxa d'anís que de menjar.

A l'ombra d'Ocaña

Nazario és un individu molt més tímid que alguns dels seus companys. De fet, en molts casos, en els seus diaris, reconeix que ell sempre estava en un segon pla. Sens dubte, la figura emblemàtica del seu grup era l'artista Ocaña, com Nazario andalús de poble traslladat a Barcelona. Ocaña era un personatge excepcional en la Barcelona de la transició, tant per la seva obra artística, com per la seva desbordant personalitat (que Ventura Pons va portar al cinema a Ocaña, retrat intermitent). Nazario no va arribar a despuntar tant com ell. Va ser un dibuixant de còmic trencador, que va tenir problemes en un primer moment amb la censura, però que amb la transició va poder editar les seves irreverents i provocatives obres. Va publicar bona part de les seves creacions al Víbora, una revista molt ben valorada pels experts, però que no va arribar a grans tirades. Malgrat tot, Nazario va estar amb contacte amb els sectors menys convencionals de la cultura catalana, com Pau Riba o Jaume Sisa. I en les seves memòries ofereix una visió molt diferent de la cultura catalana a la que sol donar la història oficial (és molt reveladora, per exemple, la seva participació al Canet Rock).

Més enllà de la llei

Nazario i els seus amics vivien una vida absolutament desordenada; reconeix que per a ell llevar-se a la una del migdia era matinar, perquè es passava les nits de copes. Alguns dels membres del cercle d'Ocaña i Nazario van acabar dedicant-se a la prostitució, d'altres al tràfic de drogues, i alguns fins i tot es dedicaven als petits robatoris. Els escàndols de caire sexual només eren una part d'una relació conflictiva amb les autoritats (en més d'una ocasió van ser agredits i detinguts per l'urbana per travestir-se). Els marginats sexuals es barrejaven amb d'altres personatges marginals a la Barcelona de la transició.

La mort

L'estil de vida del grup de Nazario va passar factura prematurament a molts dels seus membres. L'heroïna va endur-se per davant a molts amics i companys. A alguns l'addicció va dur-los a la prostitució, a la vida sense sostre, al robatori... A la fi, molts van caure víctimes de sobredosis. Altres membres del grup, o gent relacionada amb ells, com l'antropòleg Alberto Cardín, figurarien entre les primeres víctimes de la sida. Aquesta epidèmia deixaria un rastre de mort en la promiscua comunitat homosexual que freqüentava Nazario (on, a més a més, hi havia molts heroïnòmans). La depressió i les malalties mentals van afectar a molts d'altres amics del grup. Ocaña, emblema d'aquesta generació, moriria en un tràgic accident, en incendiar-se la seva disfressa en una festa popular. Alguns altres membres de la colla es suïcidarien... I fins i tot es sospita que algun membre de l'entorn de Nazario va ser enverinat. Els barcelonins d'aquell entorn vivien de pressa i morien joves, però no deixaven bonics cadàvers...

La gauche divine i la Barcelona canalla

El món de Nazario era el món realment underground. Un món que atreia molt a alguns intel·lectuals d'esquerres amb una fixació la llibertat sexual, però que no tenia res a veure amb els ambients fins de la gauche divine que es reunia al Boccaccio. Nazario explica que tenien amistat amb gent com Terenci Moix o Colita, però "parecía que vivíamos en niveles diferentes y que sus reinos estaban muy alejados de los nuestros". Però a aquests intel·lectuals, "les encantaba tener roces con nuestro mundo canalla y ser considerados próximos o allegados a este mundo". Ocaña, gran amic de Nazario, va saber treure rendiment a aquestes relacions, i venia moltes de les seves obres als seus amics burgesos, però Nazario deixa clar que els tractaven "como a monas de feria". De fet, en diverses ocasions, Nazario i les "mariconas borrachas" van desafiar als membres de l'alta burgesia barcelonina (com en un homenatge a Ocaña després de la seva mort, en que van organitzar un monumental escàndol a una galeria d'art).

La solidaritat

Si Nazario va sobreviure en la precarietat absoluta a Barcelona va ser gràcies a les xarxes de solidaritat que s'establien al submón canalla. Molts dies, el dibuixant aconseguia dormir a cobert, menjar o trobar un llit per anar-se'n amb el seu amant, gràcies a la xarxa de solidaritat entre els membres de la colla. El submón en què Nazario es va inserir era plagat de rivalitats, conflictes, enveges, baralles, escàndols..., però també d'ajudes, préstecs, regals, consols...

Sense secrets

Nazario no té pèls a la llengua: explica sense cap pudor les seves relacions íntimes i les dels seus pròxims. De fet, el gruix del seu llibre està dedicat als "mariconeos diversos" (com ho defineix ell mateix). La vida sexual del seu cercle queda completament al descobert: "Los novios de Ocaña, que con él follaban gratis, le cobraban una buena pasta a Alberto Cardín", explica en algun punt. En d'altres no dubta en comentar la mida dels atributs sexuals d'alguns companys, les malalties venèries d'altres o les preferències al llit de personatges coneguts. Aquest exhibicionisme desbordant és, sens dubte, un dels atractius de l'obra.

Parar la ruleta

Quan Nazario va arribar a Barcelona va optar per la bisexualitat i per les relacions obertes, tot i que mai va aconseguir controlar la seva gelosia per la vida descontrolada de la seva parella. Es va afeccionar als licors de qualsevol qualitat, a la marihuana, al tabac i als escàndols. A finals dels anys vuitanta, la vida de Nazario va donar un gir i es va anar estabilitzant. Va deixar l'alcohol. Va aconseguir una casa, la seva meta més preuada. Es va establir amb la seva parella. Va abandonar les aventures heterosexuals...  Aquest volum de les memòries de Nazario acaben abans de la cita olímpica que transformarà Barcelona, però de fet, també es tanquen amb un canvi essencial en la vida del mateix dibuixant.

Tal com raja

Nazario sap explicar històries. No hi ha cap dubte de la seva habilitat per narrar amb gràcia les seves vivències. Aquest llibre té pàgines extremadament sucoses: crues, amargues, hilarants, punyents, provocatives...  Un torrent de vitalitat sense límits desborda la mateixa estructura del llibre: hi ha anècdotes repetides, personatges que desapareixen, salts endavant i enrera en el temps... Però tot això és absolutament accessori davant la frescor d'aquest text que ens recorda que una altra Barcelona és possible. Un text fascinant que ens dóna una altra visió de la història de Barcelona i ens permet percebre la ciutat i les seves gents amb una altra òptica, a peu de carrer.

 

Imatge de portada: Ocaña, Camilo, Nazario i Maite en la primera manifestació gay, 1977. Foto de Marta Sentís.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat