"Quan es va morir el meu germà, jo em vaig sentir, per una banda, alleugerida, i, per l'altra, absolutament trista i devastada." Així de sincera es mostra Natza Farré (Barcelona, 1972), que amb molta tendresa, sensibilitat i ironia dissecciona les seves vivències com a germana petita d’un heroïnòman a la seva novel·la més personal L’última vegada que et dic adeu (Angle). Ho fa en primera persona, sense artificis, en un relat íntegre i audaç que no esquiva ni ensucra la incomoditat. És una novel·la autobiogràfica, que també posa en relleu l’impacte íntim de l’epidèmia de l'heroïna que va travessar els anys setanta i vuitanta. La seva era una família nombrosa de classe mitjana, que vivia a l'Eixample Esquerra de Barcelona i que es va trobar per primera vegada amb l’heroïna i totes les seves conseqüències. A partir dels records i de cartes familiars retrata una vida plena d'esperances, petits triomfs i recaigudes. De manera molt generosa, Farré es despulla i posa paraules al dol, la vergonya, la ràbia, la tristesa que sovint envolten l’addicció; convertint així el silenci en un pacte col·lectiu i el pes de la culpa com a presó emocional.
La periodista, guionista, escriptora, filòloga de formació, i veu destacada del periodisme cultural i feminista en català, ha desenvolupat la seva trajectòria entre la ràdio, la televisió i la premsa, amb una presència reconeixible a RAC1 i TV3. Ha publicat el llibre de no-ficció Curs de feminisme per microones, el recull d'articles Tinc algunes certeses i molts dubtes i un llibre de contes Que no t'expliquin contes!. En aquesta entrevista, Farré aborda el pes d’una història familiar que, alhora, és col·lectiva i deixa molt clar que "malgrat el que vaig viure, vaig tenir una infantesa molt feliç".
Per què has decidit explicar-ho?
Perquè és una història que està molt poc explicada. El punt de vista de la germana, dels germans és un punt de vista que no s'ha dit. Érem uns personatges molt secundaris en tota aquesta història i creia que el testimoni d'aquesta època i del que vam viure era interessant d'explicar.
Escriure el llibre ha estat una manera d'acomiadar-te del teu germà?
Sí, m’ha servit. Aquest és el títol del llibre i tancar un capítol amb la història del meu germà.
Tu dius que desitjaves que el teu germà es morís. Era un desig compartit amb els altres germans?
No ho sé, no ho parlàvem amb els altres germans. Un dels temes del llibre és el silenci familiar. Podies manifestar-ho en un moment de ràbia externament, però en general tot aquest sentiment era molt intern.
L'estimaves, el teu germà?
És una gran pregunta. És una pregunta que em faig. I que es barreja molt la relació familiar, la relació de sang, amb la veritat. Segurament sí que l'estimava, el meu germà, segurament sí.
Et queia bé?
En alguns moments em queia bé, però en molts moments em va caure molt malament.
Quants germans sou i quina era la teva posició?
Nosaltres érem una família de sis germans; per ordre anaven els nois: eren tres nois, ell era el petit dels nois i després anàvem tres noies, i jo soc la petita de les noies. Per tant, compartíem ser els petits de cada grup, ens portàvem set anys i ens assemblàvem molt físicament.
Quan es va morir el meu germà, jo em vaig sentir, per una banda, alleugerida, i, per l'altra, absolutament trista i devastada
Creus que vas poder fer de germana petita?
No entenc la pregunta.
Un germà petit normalment és el que acapara totes les mirades, l'atenció, i amb una situació com aquesta, les mirades i l'atenció van cap a la persona que està malalta. Per tant, no sé si et va permetre ser la germana petita.
Vaig ser la germana petita i sempre seré la germana petita. Que l'atenció la van acaparar altres més que jo, moltes vegades sí, però, així i tot, i crec que és una cosa que també al llibre es pot llegir, jo dintre de tot això, vaig tenir una infància feliç.
Expliques que no saps ben bé com era el teu germà. Tu com eres com a germana?
Era una germana demandant amb els germans. Ser la germana petita i mirar cap amunt i veure tanta gent és una circumstància bastant estranya. Jo crec que he sigut una bona germana amb tots els defectes, fem el que podem, però no hi ha una maldat explícita, hi ha errors, bàsicament.
Creus que tots us hi vau involucrar igual?
En determinades èpoques, perquè a tots ens va enganxar a diferents edats, però sí, tots els meus germans ens vam involucrar a diferents nivells i en diferents etapes amb el meu germà.
Per què no dius el nom dels teus germans?
Primer, perquè posar els noms reals no em feia sentir còmoda. Segon, posar noms ficticis encara em feia sentir més incòmoda. I perquè aquesta història és meva. És una història d'una època, d'uns anys vuitanta, noranta, que va viure molta gent i que han patit moltes famílies, el fet de no posar noms també obria la porta al fet que cada lector i lectora es fes seva la història.
I ells com s'ho han pres? A tu et feien por les seves reaccions?
No. No, no, jo això ja ho he madurat molt, jo tinc 54 anys, no estic en condicions de demanar permís per fer una cosa, parlo de mi en el llibre bàsicament i d'un germà que està mort, no escampo res de ningú que no es pugui explicar. Amb la meva germana gran ho he compartit més perquè és amb qui més relació tinc. Però li he donat el llibre escrit, no li he anat dient a veure què li semblava.
La meva mare és una mare dura, no és una mare fàcil. Em va trucar, se'l va llegir d'una tirada, i va dir que li havia semblat un llibre preciós
I a la teva mare li ha agradat?
La meva mare és una mare dura, no és una mare fàcil. Em va trucar, se'l va llegir d'una tirada, i va dir que li havia semblat un llibre preciós. Això, venint de la meva mare, era un elogi molt, molt gran.
Què és el primer que et ve al cap quan penses en el teu germà?
Tristesa. Molta, molta. Molta. Moltíssima. Em dol molt.
Tens records concrets amb ell?
Tinc records molt vívids de la seva imatge. D'ell, de la seva mirada, del seu somriure. No tant de moments determinats com d'aquell cos que s'anava deteriorant.
En el llibre expliques que no el vas anar a veure mai quan estava ingressat, per què?
Perquè jo era adolescent, estava molt enfadada i molt decebuda amb cada recaiguda i no volia que em tornés a decebre. Era una manera de castigar-lo. A tu et semblava que el castigaves, però en realitat t'estaves castigant a tu mateixa. Emocionalment, és molt difícil portar aquesta història, i més quan estàs passant una etapa com l'adolescència, que ja en tens prou amb les teves ràbies internes que a sobre els teus germans t'han de fer la punyeta.
Ara que han passat quinze anys i veient-ho en perspectiva, faries alguna cosa diferent?
És una pregunta absurda per a mi. O sigui, clar que hagués preferit que el meu germà se n'hagués sortit i ara estigués viu i feliç. Però no hi penso, en aquestes coses.
De què va morir el teu germà?
El meu germà va morir d'un deteriorament de fetge cirròtic. Estava cascat, va tenir una resistència molt notable amb tota la vida que havia viscut, va viure fins als 45 anys.
Jo crec que el meu germà sí que va tenir un sentiment que ell s'havia d'haver mort abans que el meu pare
És més dur per a un pare que és metge veure morir el seu fill malalt?
Es va morir molt abans el meu pare, molt, molt abans. El meu pare va patir moltíssim. No t’ho sé dir, perquè no tinc un altre pare que no sigui metge. Jo crec que el meu germà sí que va tenir un sentiment que ell s'havia d'haver mort abans que el meu pare.
Com et vas sentir quan es va morir el teu germà?
Quan es va morir el meu germà, jo em vaig sentir, per una banda, alleugerida, i, per l'altra, absolutament trista i devastada. Però la part que s'ha d'explicar és que s'acaba un patiment de tothom. De tothom vull dir que d'ell també. Hi ha un moment que només el veus patir.
Vaig treballar per desfer-me d'aquesta ràbia. A mi em determina tota la vida, em marca tota la vida
Tu parles de ràbia, silenci i tristesa. En quin moment passes de la ràbia a la tristesa?
Es produeix al cap de molts anys, quan aconsegueixes, a base de teràpia i a base de creixement, entendre més les coses i deixar que això vagi processant-se al seu ritme. Jo volia estar millor, no volia viure així. I, per tant, vaig treballar per desfer-me d'aquesta ràbia. A mi em determina tota la vida, em marca tota la vida.
La clau de deslliurar-te de la ràbia és potser perdonar-te a tu mateixa?
Sí, perdonar-te a tu mateixa costa molt. No m'agrada utilitzar la paraula perdó perquè té unes connotacions judeocristianes molt fortes, però sí, perquè la culpa et pesa moltíssim i has de reconèixer que tu no ets cap salvadora, que tu no pots salvar i que tu has fet el que has pogut.
A mi no m'agrada viure amb cendres de morts a casa, no hi tinc afició
Per què et vas quedar les cendres?
Per un tema familiar. No per voluntat, no, perquè em va tocar a mi. Bé, som una família nombrosa, conflictiva, com molta gent, i al final em va tocar a mi anar a buscar les cendres. A mi no m'agrada viure amb cendres de morts a casa, no hi tinc afició.
Tu el vas veure mai punxar-se a casa?
No, mai, mai. A casa hi havia agulles perquè la meva mare és infermera i el meu pare metge, i jo li tinc pànic a les agulles.
De què creus que fugia el teu germà?
Jo crec que del que fugim tots. La vida és complicadíssima.
No faig apologia de les drogues, òbviament, però em preocupa més la corrupció en el món de la droga que el drogoaddicte en si
I quina relació tens tu amb les drogues?
Jo amb les drogues cap, a part dels porros. No faig apologia de les drogues, òbviament, però em preocupa més la corrupció en el món de la droga que el drogoaddicte en si.
Em pots explicar què et passa quan se t'acosta un ionqui?
Que em surt el trauma. Quan se m'acosta un ionqui em surt el trauma, em costa molt interaccionar-hi.
Has tingut l'oportunitat de parlar amb la Carla Simón?
No hi he tingut l'oportunitat, però espero tenir-la. Encara no he vist Romeria, perquè just estava amb el procés d'escriptura i no volia influències. La seva història és diferent perquè en el seu cas són els seus pares i, per tant, és la relació filla-pares, però estic molt pendent de tenir-hi una conversa i m'agradaria molt, no ens coneixem. Jo en soc molt fan. He vist totes les pel·lis i en soc ultrafan. A mi Estiu 1993 em va fascinar, justament la vaig entendre moltíssim. I m'encantaria tenir una conversa amb ella. Si la munteu, jo hi vinc encantada.
Què li preguntaries?
No, no li preguntaria res, parlaria.
No li preguntaries alguna cosa? Tinc la sensació que les dues ho heu viscut amb sentiments molt diferents. O sigui, tu parles molt de la ràbia de la tristesa i la Carla tinc la sensació que parla des de la tendresa.
Però és que jo crec que ho hem viscut des de llocs tan diferents que sí, segurament li preguntaria això, com veu la meva postura respecte a la seva.
Per acabar l'entrevista, em pots explicar qui són els de la fotografia de la portada del llibre?
Hi sortim el meu germà i jo. Jo era molt petita, devia tenir 4 o 5 anys. Aquesta foto la devia fer el meu pare, feia molt bones fotografies, això era un carrer de Barcelona. Vaig pensar que aquesta mirada i aquesta imatge eren molt gràfiques per explicar també el contingut del llibre i perquè era molt bufona.