Nao Albet i Marcel Borràs és una expressió que ens sona familiar: és la conjunció de dues persones que també han treballat per separat. Junts, però, han creat un espectacle durant quinze anys, i han volgut escenificar la separació també en format de performance. Es podrà veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya fins al 5 de novembre. Després es podrà veure al Temporada Alta de Girona el 18 de novembre. Hem enregistrat aquesta entrevista a posteriori de la roda de premsa en què va succeir això.
Nao, parla’m de com esteu vosaltres.
Bé, una mica en xoc. Crec que té sentit el que fem. No només per nosaltres, també pels espectadors: serà un mirall per a les relacions humanes. Tothom es pot reconèixer en el nostre cas, que també té molt a veure amb l’èxit, i molta gent ho pot sentir. La idea de triomfar és troncal en la nostra època, i fa que no ens poguem trobar des de l’empatia o la cura, que són paraules molt de moda però que si et pares a pensar, potser val la pena tenir-les presents. També la relació amb l’ego, com artistes i com actors.
I tu, Marcel, quina recepció esperes de l’obra?
Estic preocupat perquè l’obra funcioni, i per nosaltres pel que representa. És un “egotrip”, de moment no sé si volem saber què en pensen els altres. Si trobem una fórmula, la trenquem i en cerquem una altra.
Nao, vosaltres heu accedit al Teatre Nacional molt més fàcilment que persones com el Roger Bernat.
Nosaltres, per sort, no hem tingut aquest hàndicap. El nostre teatre és més accessible, més comercial si vols. Cosa que envejo. Crec que el Marcel i jo tenim una necessitat de fer extensible a tot un altre tipus de públic, que en aquest cas serà el del TNC. També ens va passar amb la gent que va al teatre a Madrid. Els espectacles que hem portat a Madrid segurament eren els més accessibles. Les coses més abstractes i més rares les hem fet a Barcelona i les hem pogut fer girar molt. Té a veure amb el dispositiu que construeixes. És una manera de sobreviure, si només vols fer teatre subversiu i contracultural et costarà que t’obrin portes a segons quins llocs.
Les coses més abstractes i més rares les hem fet a Barcelona
Marcel, en aquest espectacle us poseu al centre, però en aquest cas no tant vosaltres sinó els vostres problemes.
Sí, és això. I com a punt de partida és que allò formal és molt important. Això sempre ens ha travessat. Per exemple, en el seu moment vam dir: "volem atracar un banc en escena", i això va funcionar-nos com a disparador. No partíem d’un contingut, sinó d’una idea estètica. Ara no, ara no tenim cap idea estètica. Nosaltres ens col·loquem en risc, però no inventem res nou.
Nao, com has vist Barcelona aquests anys?
Hi ha hagut cert hermetisme per part de les institucions culturals. És una cosa que s’ha perdut. Hem tingut un Teatre Lliure que ha apostat, i que veient-ho amb perspectiva, em fa pensar amb el Radicals Lliure del Rigola, i penso que és necessari que el públic de grans teatres també pugui sentir-se amenaçat formalment.
Marcel, amenaceu una idea burgesa de com comunicar l’espectacle? No heu dit enlloc quin és l’argument, què hi passa...
Sí, justament intentem trencar una idea més conservadora del teatre i quines idees s’han d’explicar. A nivell interpretatiu construïm moltes escenes des de la improvisació. No les construirem des de la veritat de l’actor. Un esbós de com recordem escenes d’obres nostres. L’espectacle vol recordar els nostres quinze darrers anys. No volem recrear res, sinó volem treballar a partir d’esbossos, de memòries. No fem un teatre des de la veritat. L’espectador entrarà a un somni estrany.
Nao, d’això de les noves tendències: on és la frontera entre fer un teatre purament formal i l’interès artístic?
El problema que tenim ara és que hem d’entrenar el públic, una altra vegada, perquè estigui capacitat per veure qualsevol espectacle, ja sigui nostre, del Roger Bernat o de la Juana Dolores. El problema d’haver tingut el Lluís [Pasqual] o certs anys de TNC és que han obeït a les demandes de la institució i no han apostat per mostrar coses fora del comú. Que a mi és el que més m’interessa. I fa falta.
Marcel, hi ha nostàlgia en aquest espectacle?
Oi tant, i la nostàlgia de l’enamorament. De quan et coneixes amb l’altre. I de forma desinteressada ho vols donar tot a l’altre, i es un espai de puresa. Sobretot de quan ens vam conèixer amb el Nao. Ara estem al punt en el qual parlar de la nostra etapa en un teatre o altre, això no ho volem posar al centre. Veurem si més endavant, fent les funcions, concretem més aquesta nostàlgia en una època més concreta.
Us heu presentat per dirigir el Teatre Lliure?
No, som massa bons. Creiem que el públic d’aquesta ciutat no estaria preparat pel nostre teatre.
