Hi ha una escena en què, amenaçats pels governs europeus de ser sancionats amb multes milionàries, els quatre tech bros que s'han retrobat a la luxosa casa de muntanya d'un d'ells, decideixen contraatacar instigant una apagada elèctrica general al continent. Vista la seqüència amb la boca oberta, impossible no caure de quatre grapes en teories conspiranoiques i començar a creure que a finals del passat mes d'abril ens vam quedar a les fosques com a capriciós sabotatge d'un d'aquests milionaris de Silicon Valley emprenyat per una llei que no l'acaba de beneficiar. Dit això perquè sempre m'ha fascinat la capacitat que té la indústria cinematogràfica anglosaxona, tant els americans com els anglesos, de dur al cinema temes rabiosa actualitat social i política. Ells ja haurien fet tres pel·lícules i dues sèries, lacerants i punyents, de l'operació Catalunya i aquest estiu arribaria a les sales un llargmetratge sobre Mazón i la seva gestió de la DANA.
La virtut de la rapidesa, el defecte de la urgència
A Mountainhead tot pintava entre bé i molt bé. El guió i la direcció anaven a càrrec de Jesse Armstrong, guionista d'alguns capítols de Black Mirror i creador de Succession, una de les millors sèries de tots els temps. El repartiment el formaven Cory Michael Smith, Ramy Youseff, Jason Schwartzman i Steve Carell. La història: una punyent i àcida sàtira sobre els magnats tecnològics del segle XXI: quatre paios sense més valors que els de les accions de les seves respectives empreses a borsa, que es retroben a la mansió hivernal d'un d'ells, originalment per passar un cap de setmana de mascles alfa jugant a pòquer, en el fons, per traçar plans per repartir-se el món: si s'han de propiciar cops d'estat, matances, crisis energètiques per fer augmentar la cotització de les seves aplicacions, encara que sigui a través de notícies falses, cap problema, es fa, perquè són tech bros, els putus amos de l'univers (amb la complicitat de règims ultraliberals encapçalats per populistes que, curiosament, sempre llueixen pentinats peculiars: Trump, Milei, Boris Johnson...).
Allò que dèiem de la virtut del cinema anglosaxó de dur ràpidament a la pantalla qüestions latents del present, aquí s'ha transformat en el defecte de la urgència, perquè sembla que tot hagi estat fet a correcuita
Tot pintava entre bé i molt bé, perquè tot ressona entre factible i molt factible. No costa gaire imaginar-se personatges execrables com Elon Musk, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg i Sergey Brin passant uns dies a la casa d'algun d'ells a Aspen convencent-se que no hi ha cap dilema ètic ni moral en crear imatges falses a través d'algunes de les seves IA i fer-ne difusió a alguna de les seves xarxes socials per tal de desestabilitzar algun govern democràtic (o no), si això els comporta algun benefici econòmic milionari. Podria haver estat una gran pel·lícula, però acabat sent una pel·lícula entre dolenta i molt dolenta.
Allò que dèiem de la virtut del cinema anglosaxó de dur ràpidament a la pantalla qüestions latents del present, aquí s'ha transformat en el defecte de la urgència, perquè sembla que tot hagi estat fet a correcuita. El guió, amb algun moment brillant, sembla haver estat escrit per un equip de redactors fins a les celles d'amfetamines per arribar a temps al termini d'entrega. La realització és pobra, pròpia d'un culebrot policial alemany d'aquells dels diumenges a l'hora de la migdiada. L'edició i el muntatge, bruscos i matussers, com fets a mossegades. Les interpretacions, sobrepassades. En la seva intenció de fer-nos venir arcades en la seva reencarnació de magnats digitals, acaben vorejant la caricatura clownesca. Així que sí, que els tech bros són una malparits, però aquesta pel·li és dolentíssima.