Barcelona, 26 de gener de 1939. Fa 84 anys. L’exèrcit colpista que s’havia rebel·lat contra la legalitat republicana i havia provocat la Guerra Civil (1936-1939) ocupava la ciutat. Tot seguit, les noves autoritats ocupants desplegarien un sinistre aparell de repressió, format per militars, paramilitars, jutges, fiscals i policies —d’origen foraster i d’ideologia nacionalista espanyola— que tenia la missió d’exterminar la catalanitat, i de subvertir el país a l’espanyolitat rampant del nou règim. Set mesos més tard (01/09/1939), l’Alemanya de Hitler, aliat impagable dels colpistes durant el conflicte civil, iniciava la invasió de Polònia, la vella enemiga de Prússia, motor i símbol de la unificació alemanya. A partir d’aquell moment, en els ambients casernaris de l’Espanya de Franco sorgiria la idea d’un paral·lelisme entre aquelles dues ocupacions.
L’origen nazi-franquista del mot “polaco”
Aquesta és la hipòtesi que té més predicació. L’antropòleg Roger Costa situa l’origen del mot “polaco” en l’ocupació franquista de Catalunya. En l’imaginari dels elements que formaven l’aparell repressor d’aquell nou règim, tan estretament vinculant amb el de Hitler; Catalunya —enemic intern d’Espanya— i Polònia —enemic extern d’Alemanya— eren obstacles a eliminar. Fins i tot, en la ideologia racial imperant en els règims de Franco i de Hitler, els ambients casernaris espanyols fabriquen una associació d’identitats —amb un pervers propòsit— entre els jueus polonesos, anomenats “pollacken” i que, durant l’ocupació nazi (1939-1945), serien objecte d’una brutal operació d’extermini; i els catalans —sense distinció !!!—, derrotats durant la Guerra Civil Espanyola (1938-1939) i brutalment perseguits i oprimits des de l’ocupació franquista del país (1939).
La generalització del mot “polaco”
Els mateixos investigadors que sostenen l’arrel nazi-franquista del mot “polaco”, afirmen que aquest terme, d’origen i de naturalesa clarament racista i pejorativa, va ser emprat, exclusivament, pels elements de l’aparell repressiu del règim franquista; i va estar reclòs en el vocabulari castís de l’àmbit casernari (quarters, comissaries, fins i tot alguns tribunals) fins a la dècada de 1970, quan el moviment clandestí catalanista reapareix amb força. En aquell moment, els ressorts del “bunker” (els instruments al servei dels elements més radicals del règim franquista) van recuperar i divulgar la idea (que ja havia tingut una àmplia predicació durant la Guerra Civil), que la Catalunya catalana i el catalanisme cultural i polític eren la principal amenaça a la unitat d’Espanya i a la mateixa existència de la nació espanyola.
Un origen més llunyà
Hi ha un grup d’antropòlegs que sostenen un origen més llunyà en el temps, però totalment en l’àmbit de la idea que és la definició castissa de l’enemic de la unitat i de la nació espanyoles. L’antropòleg Juan Fernández-Mayoralas, situa l’origen d’aquest mot a mitjans del segle XIX. Explica que durant aquella etapa, la vida política i social espanyola va estar presidida per una colossal inestabilitat que, a ulls dels “patriotes” espanyols aventurava la descomposició d’Espanya. Durant les dècades centrals del XIX, Espanya va perdre les tres quartes parts del seu imperi colonial americà; va transitar per diversos models d’estat (monarquia, república, absolutisme, constitucionalisme); i va assolir el dubtós honor de liderar el rànquing mundial de cops d’estat. Una cosa semblant al que li havia passat a Polònia unes dècades abans.
I els catalans, què hi pintaven?
Segons Fernández-Mayoralas, a l’Espanya del XIX, les classes dirigents catalanes (les burgesies industrials de Barcelona, de Reus i de Mataró) són les que impulsen els grans processos de transformació d’Espanya, que a ulls d’aquells pretesos i nostàlgics “patriotes” espanyols, amenacen l’Espanya atàvica i eterna, la que remunta a l’època de Carles de Gant i el “imperio donde nunca se pone el sol”. De la mateixa forma que a Polònia, seria la burgesia jueva la que impulsa una modernització del país que provocaria fortes tensions. Segons Fernández-Mayoralas, són les classes latifundistes castellanoandaluses (el sector socioideológic més reaccionari de l’Espanya del moment) les que fabriquen el mot “polaco” associat a l’element que posa en risc la tradició, l’existència i la transcendència de l’Espanya atàvica i eterna.
La tercera hipòtesi
Hi ha una tercera hipòtesi, que és la més recent però que, en cap cas, és la menys sòlida. Ben al contrari, l’antropòleg Eduard Llaudó aprofundeix en el contingut clarament racista del mot “polaco”. Segons Llaudó, el nacionalisme espanyol de principis del segle XX, va fabricar i divulgar la idea que els catalans eren d’ètnia semítica —com els jueus—, i que la seva existència (com a grup “ètnic” actiu i participatiu), causava la degeneració de la raça espanyola i la descomposició de la nació espanyola. I ho van associar al paisatge sociològic polonès, amb l’activa i dinàmica minoria jueva del país. Aquesta idea culminaria amb els càntics que els falangistes van bramar arreu de les trinxeres de la Guerra Civil: “Catalán, judio y renegado, pagaràs los daños que has causado. Arriba las escuadras, a vencer, que en España empieza a amanecer”. “¡Polacos!”.