Durant la pandèmia del coronavirus es va fer viral la innocència d'una nena petita en afirmar que "es mejor eso que morirse", quan li van preguntar càmera en mà com suportava els estralls de les estrictes mesures sanitàries. Hi va haver una època en què morir-se era gairebé un frenesí. Va ser aquella llarga temporada en què un virus sense nom va començar a estendre's entre ionquis i marietes i va accentuar un estigma que s'allargaria fins als nostres dies. Es va vendre que tot era culpa del destapi sexual i la imprudència, com si fos una espècie de càstig diví, i per això part de la comunitat mèdica va deshumanitzar, inconscients, els moribunds amb els ossos corcats. Per això tenir sida era estar doblement malalt: pel tabú i pel mal físic. Es calcula que la pandèmia de la sida ha matat més de 30 milions de persones a tot el món des dels anys 80. Una d'elles es deia Désiré, i el seu nebot acaba de publicar un llibre en què explica la seva història.
Quaranta anys després que la síndrome de la immunodeficiència adquirida s'endugués al seu oncle, l'escriptor francès Anthony Passeron va decidir indagar sobre el silenci familiar. Ningú no parlava del passat, a penes sabia què havia succeït, i els seus propis pares s'havien enterrat en aquesta espiral misteriosa que amaga el propi dolor. El resultat és Els fills adormits (L'Altra Editorial, amb traducció de Lluís-Anton Baulenas), una radiografia realment commovedora d'aquest mal que va començar a Los Angeles el 1981. L'autor el fila amb una narrativa entre cruenta i emotiva en la que intercala, capítol a capítol, la història de la seva família amb els passos que va seguir la comunitat científica per erradicar el virus. La desesperació es llegeix a cada pàgina. Passeron fa una panoràmica completa del desastre macro però no s'oblida mai del sofriment humà, desposseint els pacients de ser mers números oblidats. Ho fa a partir d'una instantània cruel i freda a estones, recreant el desafecte social que va impregnar els anys més durs de la sida, però també s'apropa al tabú amb una temible delicadesa espantadissa.
La cursa a contrarellotge és una constant en un llibre que es llegeix ràpid i que s'enganxa a l'epidermis com una sangonera. Ningú no queda impàvid davant d'una lectura que repassa els anys més durs de la pandèmia, quan tenir el VIH era sinònim de morir-se, perquè no hi havia cap esperança de vida. La gent es deteriorava a marxes forçades, amb diarrees infinites, tuberculosi, el sarcoma de Kaposi o problemes de ceguesa, i la medicina no podia fer-ne res. Els malalts van passar a ser uns empestats, marginats fins i tot dels hospitals; els sanitaris els tenien por i fàstic. Alguns passaven hores sense menjar perquè el personal deixava la safata tirada al terra de les habitacions sidoses per no obrir la porta. Ara el virus del VIH ja no mata ni contagia —almenys als països occidentals que tenen accés als retrovirals—, però l'estigma continua sent un llast dur de rosegar que continua assenyalant, sobretot, al col·lectiu LGTBIQ —sobretot a homes homosexuals i persones trans—. De fet, fa poc més d'un any que els homes gais poden donar sang a França sense cap restricció.
Una imatge literària d'una gran utilitat social per als qui que no van viure els 80
Passeron debuta amb aquest exercici a cor obert i ho narra tot des del punt de vista de l'espectador, però també del protagonista que ho va viure i no va actuar. Era molt petit quan el seu oncle va morir, quasi no el recorda, però sí que va patir la ignorància de la malaltia amb la seva cosina, filla de Désiré i a qui la seva mare li va transmetre el virus durant el part. Explica com tant ell com el seu germà se les enginyaven per no anar a veure la seva companya de jocs a l'hospital en els seus últims moments de vida, i ho fa amb la duríssima culpabilitat amagada de qui ja pot veure la pel·lícula sencera. És un llibre de mort i de vida que juga amb la foscor i amb l'esperança, plantant la llavor de la reflexió i fent una retrospectiva als errors comesos per societats anteriors. No busca transmetre culpa, però sí denuncia, sacsejar consciències. És un crit a la humanitat i una bufetada de vergonya als éssers humans que estaven còmodes no fent res. Una imatge literària d'una gran utilitat social per als qui que no van viure els 80.