Quan fa un temps que no segueixes la pista a un artista o a un grup, una manera de refrescar la memòria i, alhora, comprovar en quin estat es troba actualment, és acudir a YouTube. Així doncs, entres a la plataforma i, a part dels videoclips clàssics dels noranta, hi ha una actuació que et crida l’atenció: Festival da Jazz a St. Moritz el 2024. El paratge és impressionant, al costat d’un llac i envoltat de muntanyes. Per un instant, t’hi voldries transportar. Fins i tot veus gent amb jaquetes fines (amb la calor que fa aquí, fins fa enveja). Amb tot, el que importa és el que es veu a l’escenari i com sona. I, efectivament, dona garanties. Mantenen aquella elegància intacta, la imatge de tots els músics —amb Ross Godfrey com a soci principal— és impecable (són conscients del punt en què es troben) i ella, Skye Edwards (encara impressiona la longitud dels seus braços), té aquella veu de seda i un glamur meticulós.
Trip-hop amb matisos
Morcheeba va aparèixer a mitjans dels noranta al sud-est de Londres i, com altres bandes de l’època, no es lligava a un estil concret. Vestien les seves cançons amb retalls d’aquí i d’allà: R&B, electrònica o rock alternatiu. Potser, si haguéssim de posar-los una etiqueta, aquesta seria el trip-hop. Però no amb una essència tan pura com la de Portishead, Massive Attack o Tricky. Aquí hi havia més llicències (i, per dir-ho d’alguna manera, també certa dispersió). Els seus tres primers discos, els que van del 1996 fins al 2000 —Who Can You Trust?, Big Calm i, en menor mesura, Fragments of Freedom— són l’època que millor els defineix i, a la llarga, la més inspirada. Aquest repertori els dona corda per estirar el xiclet fins on vulguin. Com a mínim, i sense anar més lluny, fins al 2025. És més, el 2003 Skye va deixar el grup i la seva substituta no va cobrir aquell buit (el nivell era molt alt). Eren temps incerts i part d’aquella màgia es va perdre pel camí. El 2009, un pas enrere d’Edwards amb un retorn imminent. Tot tornava a estar al seu lloc. I el 2025, una bona notícia: Escape the Chaos. Poques vegades un títol ha dit tant amb tan poc. El que proposen és una fugida del soroll i del rebombori social. Atmosferes balsàmiques, cordes que oxigenen i el plaer de ser-hi, durant una hora, sense que res et pertorbi.
Volum alt i so funky
I, amb una sensació de déjà vu i la certesa que el temps passa molt de pressa, tornem a ser al juliol i als Jardins de Pedralbes. A l’entrada, per aquell llindar, música de Beth Gibbons per ambientar i, de passada, com a estratègia, recordar que d’aquí a una setmana la cantant de Portishead serà en aquest mateix lloc. Hi ha la clàssica figura de cartró de l’artista que toca aquell dia, per si algú es vol fer una foto (la de Michael Bolton del 2017 és insuperable). Ja dins, des de converses apassionades sobre el pare de Lamine Yamal (verídic), altres miren la previsió del temps al mòbil temorosos que aquell núvol fosc descarregui sobre els nostres caps (finalment no plou i fa una mica de brisa), estrangers sorpresos per tanta comoditat (s’hi parla gairebé igual d’anglès, català i castellà) i despistats que encara ara busquen la butaca correcta. Puntuals, com a bons britànics, apareix a escena una banda tenaç, amb un to molt funky (hi ha una picada d’ullet al Love to Love You Baby de Donna Summer durant Trigger Hippie), un volum molt alt (potser massa?) amb una guitarra que grinyola i una energia que, com a aperitiu, no és l’esperada (ni potser la desitjada). Els llums també despisten: tan centellejants que fa venir ganes de treure de la motxilla les ulleres de sol perquè no se’ns enlluernin els ulls. Amb el tercer tema, The Sea, una certa aclamació, després una peça del seu darrer disc, Call for Love, dedicada a algú de les primeres files que, pel que sembla, porta una samarreta que els ha agradat (no n’identifiquem ni el missatge ni el disseny).
Morcheeba juga en una altra lliga i l’estratègia és una altra. Van cap a una jugada més fàcil, una cosa més popular que agradi i no faci mal a ningú
Amb el so encara alt (és la tònica de tota la nit), però millor modul·lat (excepte en alguns punteigs de guitarra), a Morcheeba se’ls nota una cosa: estan a gust damunt l’escenari. Skye Edwards (menys sensual i més festiva) llueix bona veu a Otherwise (tema del 2002). A partir d’aquí, el concert se situa en un punt més òptim: amb cada instrument al seu lloc, aflora aquella electrònica que els dona personalitat, i l’altra meitat del duet titular se sent correctament (tot i que me l’imagino al menjador de casa seva jugant a Guitar Hero). Mentrestant, la Skye s’asseu i es treu les botes (li deuen estar destrossant els peus?) i opta per unes sabates planes. No li veiem la cara, però segur que és d’alleujament. Ha guanyat en mobilitat; fins i tot puja una nena a l’escenari amb qui balla. A partir d’aquí, Skye fa més partícip el públic (bàsicament per demanar uns cors que després gairebé no arriben).
La seva lliga ara és una altra
Amb gairebé una hora de concert, no hi ha rastre d’aquell esperit primigeni i misteriós del trip-hop. Algú se l’ha menjat. Senzillament, trenta anys són molts i aquell filó s’ha evaporat com si Bristol no existís al mapa. Morcheeba juga en una altra lliga i l’estratègia és una altra. Van cap a una jugada més fàcil, una cosa més popular que agradi i no faci mal a ningú. Així que, de debò, d’ara endavant no feu gaire cas del que trobeu a YouTube. El que hi havia (i s’hi sentia) a St. Moritz i en aquell indret era una altra cosa. O així es percebia a través de la pantalla. O bé, no ho sabem, adapten la seva música segons el lloc (la qual cosa tindria molt mèrit). Hi ha alguna cosa aquí que se’ns escapa. Amb tot, els bisos potser sí que són similars. En el clàssic Summertime de George Gershwin, Skye i Ross es queden sols, i aquesta vegada sí: aquella veu amb gust de fum que tant hem enyorat durant el concert (i una guitarra a la seva altura que punxa). Però, sigui quina sigui la circumstància, ells estan igual de còmodes. En tenen per a vint anys més de gira. Una altra cosa és si els devots de la seva època clàssica picaran o no l’ham. Això ja depèn de cadascú.