El cineasta francès Bertrand Tavernier ha mort aquest dijous als 79 anys d'edat a la localitat de Sainte-Maxime, al seu país, segons ha avançat el diari La Croix. Conegut per films com La vida i res més i Avui comença tot, el director deixa una trentena de pel·lícules que han estat reconegudes internacionalment amb premis com quatre Cèsars, el BAFTA de 1990, a més de guardons als festivals de Venècia, Berlín i San Sebastià. El 1984 també va ser guardonat al Festival de Cannes a la categoria de millor director per Un dimanche à la campagne.

Nascut el 25 d'abril de 1941 a Lió i fill de l'escriptor Eric Tavernier, editor també de la revista literària Confluences, el jove Bertrand va conviure des de nen amb genis de les lletres com Paul Eluard o Louis Aragon. Aquest últim fins i tot va viure al costat de la seva família durant una temporada. Tavernier es va enamorar del cinema quan, sent nen, va ingressar en un sanatori per tal de curar-se d'una tuberculosi i mai més es va separar d'aquest amor d'infància.

Va començar a estudiar dret a la Sorbona de París, però poc després va deixar els estudis per ser assistent del realitzador de Jean-Pierre Melville a Léon Morin, prêtre.  Als anys seixanta va exercir de crític de cinema i va publicar alguns assajos sobre el setè art, però no va ser fins el 1973 quan va dirigir el seu primer llargmetratge, El rellotger de Saint-Paul, una adaptació de la novel·la de George Simenon amb la qual va guanyar l'Ós de Plata al Festival Internacional de Cinema de Berlín de 1974.

A partir d'aquí, el cineasta va produir una pel·lícula pràcticament cada any, Que la fête commence... (1974), El jutge i l'assassí (1976), Des enfants gâtés (1977), La Question (1977) o La Mort en direct (1980), entre d'altres. El motiu pel qual Tavernier passarà a la història, però, són les pel·lícules que va estrenar el 89, La vida i res més, el 96, Capità Conan, i el 99, Avui comença tot, film amb el que es va endur la menció de la Berlinale.

El 2008 va rodar En el centro de la tormenta, protagonitzada per Tommy Lee Jones, però després d'una disputa amb el productor, Michael Fitzgerald, el film va acabar tenint dues versions: l'estatunidenca, de 102 minuts, i l'europea –la que es va estrenar arreu del món–, de 112..

Tavernier va estar casat amb la guionista Claudine O'Hagen des del 1965 fins al 1980 i va tenir dos fills: Nils Tavernier (1965), qui va treballar amb el seu pare com a director i actor, i Tiffany Tavernier (1967), novel·lista, guionista i assistent de direcció.