El dramaturg i guionista barceloní Josep Maria Benet i Jornet ha mort als 79 anys. Malalt d'Alzheimer des de 2015, del seu traspàs n'ha informat en un apunt en el seu compte de Twitter la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Posteriorment, la seva filla Carlota ha confirmat que el seu pare havia mort com a conseqüència del Covid-19.

Renovador del teatre català

Nascut en una família treballadora del barri de Sant Antoni, Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) es va aficionar a la lectura des de ben jovenet, amb còmics i tebeos, novel·les de lladres i serenes i de l'Oest i les aventures Jules Verne, mentre descobria el teatre a les funcions escolars dels Escolapis del seu barri. "A casa hi havia pocs, comptats llibres. No anàvem al teatre. Tanmateix, així que vaig aprendre a llegir (em va costar, era molt talòs), el llibres se'm van convertir en una passió. Entre demanar que em regalessin una joguina o un llibre (no hi havia mitjans per a les dues coses), preferia un llibre", confessava sobre la seva infantesa. 

Tot i començar els estudis de peritatge a l'Escola Industrial, va ser a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona on Papitu, com era conegut pels seus amics, va descobrir la seva inquietud per escriure. En aquest sentit, l'any 1962 es va apuntar com a alumne lliure a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on va conèixer Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga, Josep Montanyès o Fabià Puigserver. Ell mateix recordava la influència que havia tingut Campany en la seva formació: "La Maria Aurèlia era una persona que realment tenia molt de tracte amb tothom i incitava la gent perquè xerrava molt; et portava a casa seva en festes que feia en un pis petitó de la Rambla de Catalunya, dalt d'un àtic, i allà ens amuntegàvem tots i ens parlava de París, del que havia vist, parlava del Nouveau Roman, incitava a llegir llibres...". És empès per aquell ambient que es presenta l'any 1963 al premi Josep Maria de Sagarra amb la que serà la seva primera obra, Una vella, coneguda olor (1964), una peça trencadora pel seu realisme, influïda per Tennessee Williams i Eugène Ionescu, en que retrata la vida i ambicions d'una noia de classe treballadora, la jove Maria, en una Barcelona vella que li era molt propera, amb la que, no només s'emporta el guardó, sinó que enceta la seva carrera com a dramaturg. "Un bon dia, per les bones, sense haver anat pràcticament al teatre, vaig decidir que escriuria per al teatre; però jo em pensava [...] que el que escriuria mai no s'estrenaria, ni tan sols es publicaria... em semblaven coses massa grans, llunyanes, impossibles. Així i tot, tenia ben clar que tota la vida escriuria", confessava molts anys després.

Considerat un dels principals renovadors del teatre català i mestre d'una generació de dramaturgs com Sergi Belbel, Carles Batlle, Lluïsa Cunillé o Jordi Galceran, és l'autor d'obres com Fantasia per a un auxiliar administratiu (1964), Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1966-1968), Berenàveu a les fosques (1972), La desaparició de Wendy i altres obres (1974), Quan la ràdio parlava de Franco (1979) i Revolta de bruixes (1977) i també va conrear el teatre infantil amb Supertot (1975), Helena a l'illa del baró Zodíac (1975) i El somni de Bagdad (1977), entre d'altres. El 1989 va estrenar Ai, carai! al Teatre Lliure, i Desig, el 1991, al Centre Dramàtic de la Generalitat, i va continuar amb obres com E. R, estrenada al Teatre Lliure (1994) i portada al cinema per Ventura Pons; Olors, dirigida per Mario Gas (TNC, 2000); Això, a un fill, no se li fa (Teatreneu, 2002); L'habitació del nen (Teatre Lliure, 2003); Salamandra (TNC, 2005); Soterrani (Sala Beckett, 2008); Dues dones que ballen (Teatre Lliure, 2010), i Com dir-ho? (Almeria Teatre, 2013), entre d'altres. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis: el Premi Nacional de Teatre (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d'Honor (2010), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013) i la Medalla d'Honor de la SGAE (2015).

Pare de la telenovel·la en català

Paral·lelament a la seva carrera com a dramaturg i home de teatre, Benet i Jornet va desenvolupar una llarga i profitosa carrera com a director i guionista de telenovel·les en català, una tasca –la de guionista que havia iniciat a finals dels setanta al circuit català de TVE. D'alguna manera, tot i alguns precedents anteriors, se'l pot considerar com el pare d'aquestes produccions emeses per Televisió de Catalunya. Així, l'any 1994 es va estrenar amb Poble Nou, una sèrie de 190 capítols que resseguia les vides d'una família barcelonina, formada pels pares, l'Antoniu i la Rosa i els seus fills, Ferran, Anna i Martí, al barri homònim, transformat pels Jocs Olímpics. A partir de l'èxit d'aquesta sèrie pionera, que va enganxar milers de catalans a les sobretaules de Tv3, es va encarregar de la seqüela d'aquesta sèrie, Rosa (1995-96), i serials tan emblemàtics com Nissaga de Poder (1996-98), Laberint d'ombres (1998-00), Nissaga, l'herència (1999), El cor de la ciutat (2000-2009) i Ventdelplà (2005-2010).

Una memòria recuperada per la seva filla

Per tots els amics i gent de teatre Josep Maria Benet i Jornet era el "Papitu", el diminutiu del patronímic, però per la seva filla "Papitu" era el diminitiu de pare. Amb aquest títol, la seva filla Carlota va publicar l'any 2018 el llibre Papitu. El somriure sota el bigoti, una història d'amor d'una filla cap a un pare que ara no podia recordar res per culpa de l'Alzheimer.  

Carlota Benet i Josep Maria Benet i Jornet. Pilar Aymerich

Carlota Benet i Josep Maria Benet i Jornet/Pilar Aymerich.

"Amb aquest llibre, que no són ni unes memòries del pare ni un llibre sobre la malaltia, he pogut fer les paus amb el que m'ha tocat viure" va assegurar Carlota Benet quan va presentar el llibre, estructurat a través de la seva pròpia memòria, descrivint el procés de l'Alzheimer acompanyat dels records viscuts amb el pare, així com els e-mails que s'intercanviaven quan ella estava vivint fora del país. Una relació de pare i filla que es basava en la comunió d'afinitats i interessos culturals, però també en la imaginació i l'humor de Benet.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat