L'actor Arturo Fernández ha mort als 90 anys a la Clínica Ruber de Madrid. Fins al mes d'abril encara estava representant l'obra Alta seducción, però va haver d'interrompre la gira per problemes de salut. Enguany Fernández havia estat internat tres vegades: una per problemes estomacals (que van haver de resoldre's amb una operació), la segona per una fractura de fèmur i ara, la tercera, per complicacions de la primera operació.

L'home galant

Arturo Fernández va construir-se un personatge a la seva mida, que representaria tant al cinema com el teatre. Es tractava del conqueridor, amb un punt immadur i un punt cínic, que ha explotat al llarg de més de 60 anys. Havia fet desenes de pel·lícules, havia participat en sèries i programes de televisió (com Truhanes o Como el perro y el gato) i havia protagonitzat nombroses obres de teatre. Va tenir un gran èxit, fins al punt que Alta seducción havia omplert cada nit.

Una vida per l'espectacle

L'artista, nascut a Gijón, el 1929, era fill d'un treballador ferroviari de Landreo, que es va veure obligat a abandonar l'Estat espanyol el 1939 per la seva militància al sindicat anarquista CNT. Va arribar a Madrid el 1949 i el 1959 ja va debutar al cinema, amb la pel·lícula de Rafael Gil La Señora de Fátima, en la que hi jugava un paper secundari. Fins el 1954 no va fer teatre. Va debutar-hi amb  Modesto Higueras, i després va treballar amb les companyies de Conchita Montes i Rafael Rivelles.

Quatre anys més tard arribar la pel·lícula Las chicas de la Cruz Roja, de Rafael J. Salvia. La seva sort canviaria amb Distrito 5 (1957), una cinta de Julio Coll en la que va debutar com a protagonista i a la que la van seguir molts d'altres títols, com Un vaso de Whisky (1958), del mateix director, o La casa de la Troya (1959), de Rafael Gil.

El seu primer premi va ser el 1961. El Sindicat de l'Espectacle li va atorgar el guardó al Millor Actor, i a l'any següent va rebre el Premi Nacional de Interpretació. El 1966, quan ja havia rebut la Medalla d'Or del Teatro de Valladolid i el Premi de la Crítica de Barcelona, va crear amb Conchita Montes i Adolfo Marsillach la seva pròpia companyia de teatre.

A la dècada dels 60 va fer obres com ¿Quién soy yo? (1967) i Yo soy Brandell (1967). Va rodar de nou amb Rafael Gil el 1969, en aquesta ocasió El relicario i l'any següent, amb Juan de Orduña, La tonta del bote.

De la seva producció cinematogràfica en destaquen d'altres llargmetratges, com A sangre fría (Trampa al amanecer) (1959), de Juan Bosch; Los cuervos (1961), de Julio Coll; Tocata y fuga de Lolita (1974), d'Antonio Drove, y Desde que amanece, apetece (2006), d'Antonio del Real.

El 1980 Arturo Fernández va interpretar l'obra teatral Homenaje, a la que li van seguir La chica del asiento de atrás (1984) i Alta seducción (1989), portades de gira amb molt d'èxit, especialment la darrera, en la que va participar com a actor i empresari. Entre les seves representacions més aplaudides hi figurenLa herencia, Dulce pájaro de juventud, La tercera palabra, Todo empezó por una manzana, Pato a la naranja, Sencillamente un burgués, Lecciones de amor o La bruja en zapatillas.

També va intervindre a rodatges, com Truhanes (1983), de Miguel Hermoso, transformada en sèrie per Tele 5 (1993) i per la que va obtindre el Premi del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics. A la petita pantalla va fer la popular comèdia familiar i costumbrista d'Antena 3 La casa de los líos (1996-2000).

Entre els seus treballs més recents en destaquen Enfrentados (2014), la comèdia teatral en la què Fernández hi interpretava un sacerdote, i la reestrena d'Alta Seducción, el 2017, amb gran èxit, i amb la que ha estat dos anys de gira per tot l'Estat.

Arturo Fernández va estar casat entre 1967 i 1978 amb l'aristòcrata María Isabel Sensat Marqués, ámb la que va tenir tres fills. Políticament, se'l considerava proper al PP.