Un president legítim que abans de ser afusellat pel feixisme crida "Per Catalunya!". Una comtessa que escrivint consells educatius al seu fill es converteix en la primera escriptora de la nostra història. Un dramaturg de prestigi internacional a qui el fet d'escriure en català -i de ser catalanista- li barra el pas en el camí cap al Nobel. Un pintor que a París s'enfronta als impulsors del surrealisme per deixar clar que l'únic surrealista del món és ell. Una valentíssima jove que mor plantant cara a l'imperi romà i convertint-se, per sempre, en patrona de Barcelona. Un violoncelista que en plena nit del franquisme parla a la seu de la ONU i es presenta dient "I'm catalan". Un bandoler convertit en un mite popular pels segles dels segles. Una dona que, en un món d'homes, esdevé la primera metgessa de la història d'Espanya i la seva tesi doctoral es converteix en un escrit revolucionari a favor dels drets de les dones. Un militar borbònic de Reus que pretén reformar Espanya des de la presidència del govern central. Un rei que refà de cap a peus l'empresa del seu pare i conquereix València i Mallorca, canviant per sempre la història. I, per si no n'hi hagués prou, un idealista que inventa el submarí, un arquitecte que crea el trencadís modernista o un enginyer que imaginant-se la Barcelona del futur acaba creant el concepte "urbanisme".
Sí, és més que evident que si a Catalunya existís un Mont Rushmore a la manera del mític monument commemoratiu americà a les muntanyes de Dakota del Sud, no seria gens senzill haver de triar només les quatre persones que més han contribuït al creixement i el desenvolupament de Catalunya al llarg dels segles, com ja va demostrar fa anys el programa Polònia. Sense voluntat d'haver de construir un cànon capaç d'esculpir rostres damunt una roca, però amb l'objectiu d'explicar la història del nostre país a partir dels seus protagonistes principals, Vides catalanes que han fet història (Edicions 62, 2020) és un compendi antològic sobre les vides d'aquelles persones que, amb les seves vivències i els seus actes, han configurat la Catalunya que avui coneixem, ja que potser la Història s'explica amb fets, però aquests fets els protagonitzen sempre persones: "A diferència del que passava a Història mundial de Catalunya, on vam centrar-nos en els actes històrics, en aquesta segona sèrie del projecte hem volgut posar el focus en les personalitats que amb la seva vida han contribuït a deixar una empremta inesborrable en el nostre avenir", va detallar Borja de Riquer, director del volum, durant la presentació del llibre que va fer en exclusiu el passat dimarts pels subscriptors d'ElNacional.cat. És per aquest motiu que a Vides catalanes que han fet història no hi apareix la biografia de Narcís Monturiol, Antoni Gaudí o Ildefons Cerdà, ja que aquestes tres personalitats ja ocupaven un espai importantíssim a Història mundial de Catalunya.
Borja de Riquer ha estat l'encarregat de dirigir Vides catalanes que han fet història. (Viquipèdia / Pep Parer)
Les persones: el fil cronològic de la història
Riquer, catedràtic emèrit d'Història Contemporània a la UAB, s'ha envoltat en aquest segon volum del mateix equip amb el qual fa dos anys va confeccionar Història mundial de Catalunya, un llibre del qual s'han venut més de 30.000 exemplars en només dos anys, una xifra molt notable tenint en compte que es tractava d'un llibre de divulgació històrica. Isabel Rodà, Josep M. Salrach, Joaquim Albareda i Margarita Casacuberta han coordinat els continguts de les cent vint biografies que, tal com detalla Riquer, "estan escrites amb un llenguatge planer, àgil i poc enciclopèdic, ja que el que preteníem des d'un principi era que cada un del centenar d'especialistes que han escrit les biografies poguessin aportar la seva tesi sobre el personatge, aproximant-nos a la història a través d'una interpretació gairebé personal i íntima".
Les cent vint personalitats, totes elles persones ja traspassades, van des de l'Edat Antiga fins a les darreries del segle XX, amb Montserrat Roig ocupant l'últim capítol del llibre. Fer-ne la tria no va ser "una tasca fàcil", com confessa Riquer, i la poca presència de noms femenins en totes les èpoques fins ben entrada l'Edat Contemporània posa de manifest el paper de les dones al llarg de la història; és en aquest aspecte que cobren rellevància la figura de dones com Santa Eulàlia, la comtessa Duoda, la monja Juliana Morell, la metgessa Dolors Aleu o la periodista Irene Polo, totes elles dones pioneres en el seu àmbit i en el seu temps. Dones, en definitiva, que van aconseguir vèncer amb escreix la invisibilitat femenina imperant en la seves respectives èpoques.
Kubala i Gaziel, dues entrades molt especials
Una de les biografies més especials del volum és la que Manuel Llamas escriu sobre Gaziel -pseudònim del periodista Agustí Calvet-, ja que inclou una aportació inèdita: una carta fins ara mai publicada que l'exdirector de La Vanguardia va enviar a Jordi Rubió i Balaguer. Escrita quan Gaziel ja s'apropa a la vellesa, l'autor de Tots els camins duen a Roma confessa que després d'una vida a favor de la "col·laboració intel·ligent" entre Catalunya i Espanya", ha arribat a la conclusió que "no hi ha, tal com estan les coses, cap solució lògica més que el separatisme integral", per bé que, com no creu en el separatisme, "per impossible, no em queda més refugi que el separatisme platònic o mental".
Ladislao Kubala, mite blaugrana dels anys cinquanta, celebrant un gol al vell camp de Les Corts. (Viquipèdia)
Si l'article de Gaziel ofereix una confessió inèdita, el de Kubala representa un cas singular: l'article d'un hongarès en un llibre sobre "vides catalanes que han fet història". Deia Lord Byron que no som d'allà on naixem, sinó d'allà on estimem; podríem afegir, doncs, que també som fills d'allà on vivim diàriament amb l'objectiu de transformar la realitat a partir del talent i l'amor, per aquest motiu la presència de Kubala té tot el sentit del món en aquest llibre, ja que si la història és una successió de causes i conseqüències, l'arribada del davanter a Catalunya a finals dels anys quaranta del segle XX per jugar al Barça, en plena depressió anímica durant la postguerra, significa un abans i un després, si més no emocional. Pot la màgia, el talent i el lideratge dins un terreny de joc transformar l'estat d'ànim de tot un país?
La pregunta és agosarada, però el que ningú pot pas negar és que Kubala no només va ser un ídol de masses capaç de dibuixar somriures i provocar alegries en unes dècades difícils, sinó que va aconseguir, fins i tot, que un altre il·lustre català amb una vida que també ha fet història com Joan Manuel Serrat confessés en una cançó que portava una foto seva a la cartera. I aquest íntim honor és, sens dubte, molt més il·lustre que formar part d'un hipotètic altar de la història catalana, sobretot si tenim en compte que Kubala -com les cent dinou personalitats restants d'aquest llibre- ja forma part del millor dels Mont Rushmore haguts i per haver: l'empremta inesborrable a la memòria col·lectiva nacional, és a dir, la impermeabilitat eterna vers l'oblit.