Eduard Buch i Sara Espígul són els actors que encarnen al Pol i la Montse a 'Monopoli': una parella de vells-joves que ronden la quarantena, desheretats del progrés econòmic i que viuen de lloguer en un cinquè sense ascensor al carrer Llibertat. La notificació de que no els renoven el contracte del pis és el detonant d’una partida de Monopoly on es jugaran com seran les seves vides a partir d’aquell moment. Una història que es desenvolupa a la nostra estimada Barcelona. Una ciutat que des dels noranta ha anat expulsant a molts dels seus habitants incapaços de poder fer-se càrrec de lloguers impagables amb els sous que corren, corrien i… correran? Segurament.
Pocs minuts abans de començar l’obra a la Sala Atrium els actors es passegen per l’escena com si ho fessin per casa seva. En les parets es projecta una gàbia amb dos periquitos que més tard descobrirem que són de l’àvia de la Montse. Una espera que també és acompanyada sonorament amb un recorregut de metro on s’anuncia cada una de les parades de la línia 2. Un espai urbà i reconeixible per a tots els inquilins d’aquesta ciutat que ens acostarà als personatges i a la seva quotidianitat. Un bon recull de situacions domèstiques i costumistes que demostren la gran capacitat d’observació de l’autora i també codirectora: Mar Monegal. Amb aquest text va resultar guanyadora del X Combat de Dramatúrgia de Temporada Alta 2020. Un certamen que determina el seu guanyador pel vot de públic. Senyal inequívoc que el text connecta amb l’espectador.
L'obra es podrà veure a la Sala Atrium fins el 10 de febrer. / MW Fotografia
L'etern paradigma capitalista
Jugar al Monopoly, com qualsevol altre joc, desperta la nostra competitivitat i ens situa en l’etern paradigma capitalista de ser perdedor o guanyador; de l’èxit o el fracàs. Els personatges que han encadenat crisis econòmiques no han assolit les aspiracions que la societat semblava prometre’ls. Així, la Montse, llicenciada en biologia, és higienista dental i el Pol, com arquitecte, dissenya cadires que no ven i passeja gossos. Malgrat tot semblen feliços i tenen un bon rotllo de diazepam. S’estimen o ho fan veure molt bé. En definitiva: bona gent fins que els hi toquen el que és seu.
Els personatges que han encadenat crisis econòmiques no han assolit les aspiracions que la societat semblava prometre’ls
Quan tot sembla perdut, l’emoció arriba amb la cançó d’ Ain’t Got No, I Got Life, un tema que ha anat sonant en diferents versions durant tot l’espectacle i que ara ho fa amb la veu i cos de Nina Simone. Un moment gairebé de pel·lícula que ens connecta amb nosaltres mateixos i amb l’estupidesa d’un monopoli que ens envolta i perpetua a tots els nivells. Finalment, com a una bona comèdia a l’ús, tot encaixa i tot se soluciona. Menys els preus del lloguer, és clar. Potser aquesta obra mereixeria una segona part on aprofundir en els personatges de la Montse i el Pol. Em temo que continuarien engabiats com els periquitos de l’àvia. Però quedem-nos amb aquest final feliç.
El tàndem de Josep Galindo i Mar Monegal assoleix un bon ritme en la direcció. Tots els recursos amb els quals compten són utilitzats a favor de la història. L’ús de les projeccions de vegades no són del tot necessàries i els pocs elements que surten en escena no sé si serien del gust d’un dissenyador com el Pol. Amb la complicitat i l’empatia dels actors, el públic no deixa de riure en tota la funció. Ell és l’autèntic guanyador d’aquesta partida de Monopoly. Si és que hi ha guanyadors.