No t’enganyis pas, lector, amb les neguitoses estrebades amb les paraules i els significats, sistemàticament et trasbalsa l’ambició venèria, la vanitat davant dels altres, l’arrogància del poder, dels diners, del coneixement, i d’una manera o d’una altra t’hi vols acostar, atret per l’abisme. Sabem que hi és aquest immens buit després del dinar, aquest salt còsmic de l’hora de la sobretaula. Per això, Eric Rohmer va dur al cinema, en L’amour l’après midi, a la seva manera franca, però francesa, el Secretum, el llibre principal de Francesco Petrarca, el poeta que ho fou tot a Europa (parlant de l’amor de Laura) fins que van arribar els Leopardi, Keats, Baudelaire i tota aquesta colla. Més o menys fins a l’aparició de Mallarmé, en moltes coses ben semblant a l’italià, escriptor també de lectures femenines en un vulgar que ja ha esdevingut sobirà. Rohmer parla d’aquesta hora ximple del dia (molt més ximple a Barcelona que a París i sens dubte tan meridionalment buida a la Valclusa). És l’hora en la qual el tedi ens tempta. Ens tempten les ganes, el desig, immoderat, de no res de res.

És El secret un dels llibres majors de la modernitat de tots els temps i de tots els llocs

No es tracta, lector, tu ho saps prou, de la mandra o del lleure. No és exactament tristesa ni tampoc malenconia. És l’abstenció tot i tenir el sentit dinàmic i culpable del deure. És allò que els clàssics anomenaven accídia, la neurosi dels hiperactius individualistes com Goethe o Eugeni d’Ors (Oceanografia del tedi), el spleen de Baudelaire, allò que va pintar Brueghel al costat dels altres vicis i que Dante va situar a l’infern (VIII, 121-126). Petrarca ho defineix al Secret amb la imatge d’un castell assetjat. És l’hora pànica de la qual parla el salm 91, 6: l’assot del migdia. T’atures només quan aconsegueixes pensar per tu mateix, desgraciat, quan ha nascut dins teu, com una flor verinosa, l’individualisme. Quan ets propietari dels teus genitals. I és com el mar, que en reclama més com més en rep. I ni l’amor ni l’art no el poden tenir fermat.

Petrarca ens convida a l’art de la consolació i ens ensenya a consolar-nos

És El secret un dels llibres majors de la modernitat de tots els temps i de tots els llocs. Ho certifiquen savis de gran aparat, Hans Baron, Charles Trinkaus i George W. McClure, que han aconseguit revelar l’oculta deixa de Petrarca als seus iguals. El secret tan ben guardat és el naixement de la consciència de l’home modern feta d’accídia i, complementàriament i contradictòriament, de força de voluntat. El secret és que ens repugna la massa. No és una casualitat que els temps moderns coincideixin amb l’industrialisme, i que el renaixement italià elabori tanta bellesa mentre reflexiona i s’encanta sobre la possibilitat de no fer res. Per sota de discussions aparentment religioses, Petrarca ens convida a l’art de la consolació i ens ensenya a consolar-nos. L’home modern, el que va a cal psiquiatre, ha oblidat el consol. I les trampes de la cultura, la necessitat de la moral davant del fàstic de la metafísica i de la xerrameca dels estetes. També de la quimera de Laura, feta de divines paraules que no van aconseguir donar al poeta cap altra vida nova. De jove ho havia anhelat, quan era el Petrarca que anava seguint Dante. Un cop el va veure, de lluny, a Pisa, diuen. Buscava el mestre, el pare, però sobretot el fantasma, el “tancat cercle pneumàtic on se celebra la unió sense fi del desig i de l’objecte del desig”. Així ho descriu Giorgio Agamben.